PSOE avesat a saltar…

  • Cada vegada que es vegi empès, i li passa cíclicament, circumstàncies obliguen, a treure a ventilar la retòrica federalista, la insinuació de reforma estructural, la pluralitat i el finançament i les competències i el bla bla bla, cada vegada hauríem de recordar la cabra

Núria Cadenes
14.07.2021 - 21:50
Actualització: 15.07.2021 - 09:31
VilaWeb

No sé pas si coneixeu la dita, però sembla pensada i dedicada al partit de la rosa jacobina que apuntala la carcassa estatal dels veïns de ponent: cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar.

Cada vegada que es vegi empès, i li passa cíclicament, circumstàncies obliguen, a treure a ventilar la retòrica federalista, la insinuació de reforma estructural, la pluralitat i el finançament i les competències i el bla bla bla fet musical de pampallugues, cada vegada hauríem de recordar la cabra.

Cada vegada.

També quan es vesteixi d’entesa perifèrica. Potser encara més, en aquest cas.

Quan el context els acula, els mantenidors del sistema són capaços d’afirmar qualsevol cosa, que cal refundar el capitalisme sobre bases ètiques, posem per cas, tal com va deixar anar i es va quedar tan ample, un dretaníssim Nicolas Sarkozy amb necessitat de sobreviure a la crisi virulenta del 2008, que el que sigui que toqui dir i sobre el que ningú no em demanarà resultats l’endemà ni mai, es diu i tampis.

I així, el mateix Pedro Sánchez que s’havia alineat amb la repressió i el 155 contra els catalans es va trobar forçat al canvi de to quan es va quedar sense Ciutadans, i Podem encara pintava fava, i li feien falta bascs i catalans per a aguantar-se pressupostàriament. Encara que fossin independentistes. Si li donaven sustentació.

I va optar per una conllevancia d’aparença dialogant (a hores d’ara ja tenen coll avall que el problema que causen a Catalunya mentre hi hagi Catalunya, com que no accepten l’opció del vot, no els té solució). Que va culminar, oh meravella, en la col·locació d’un català al ministeri de la cosa territorial, en la tramitació dels indults als presos polítics catalans, en el nou anunci de l’etèria taula de diàleg.

Paral·lelament a l’escenificació, es publicitava la “creixent importància” dels líders d’això que anomenen perifèria (i que sempre depèn del punt on col·loquis el centre d’interès), la coloraina que quan convé aporten les províncies no-mai-centrals. Perdien formalment protagonisme els Lambans i els García-Pages de torn i en guanyaven, ves per on, els nostrats Ximo Puig i Francina Armengol.

Tots dos, no caldria sinó, es van prestar alegres a la maniobra i així vam tenir un nou enfit de gests i d’insinuacions i de rialletes plurals. Puig feia cap a Barcelona a requeriment dels empresaris del Círculo i tots l’aplaudien amb les orelles quan demanava que Catalunya deixés el “debat intern” [sic] per facilitar la conversa, quan tornava a treure a passejar l’unicorn de “l’Espanya catalana” [resic] i fins i tot insinuava allò de la Commonwealth mediterrània que s’esmenta de paraula sempre que convé, sabent que no cal trobar hora per a fer-hi res que sigui concret.

Aquesta mena de coses que anunciaven novament un temps lluminós de pluralitats i de respectes i d’eufemismes i de que bé que s’hi està aquí tancats, oi que sí? Oi que sí?

Aquesta mena de coses que els han durat tan poc que amb prou feines han deixat rastre.

Perquè Ximo Puig, per exemple, no sembla que trobi contradictori, ni en el temps d’insinuar Commonwealths i federalismes xupiguais ni mai, erigir-se en baró retòric de la-mar-que-ens-agermana i, alhora, a la pràctica real, tenir encallada la reciprocitat À Punt – TV3 o la plena entrada de la Generalitat valenciana a l’Institut Ramon Llull, per citar dos temes importants que depenen de presidència (és a dir, d’ell) i que presidència (és a dir, ell) manté blocats.

En fi, que han aprovat els indults, consideren que la cosa ja està i tanquen l’efímera paradeta de propaganda federal. Als canvis del govern espanyol que ha fet Sánchez amb vista a la costera electoral (blindar el partit, blindar Espanya, blindar-se ell fet comandant), Miquel Iceta ha estat significativament substituït per una manxega deixebla de García-Page. Les dinàmiques d’insinuació suposadament federalitzant s’han esbandit sense contemplacions. Harmonització, uniformització, Castella. La cabra de res no es desavesa.

Que no és cap sorpresa, tampoc. Que el PSOE és el PSOE i que sempre fa igual. Sobretot pel que respecta a la santa centripetació de l’estat que el justifica. Cap reforma de res. Cap i mai. Tampoc per part de cap de les seves delegacions provincianes. Per molta ballaruga i picada d’ullet que facin quan convé.

Al capdavall, també elles són ell i li ballen l’aigua, i la darrera trobada Armengol-Puig prou ho ha mostrat: fent ús del pujolià “ara no toca” cada vegada que els demanaven per què no hi havien citat Aragonès (hi ha absències que es fan molt presents), convocant l’esperit de l’Espanya de les Espanyes, sospirant perquè Andalusia, ara a les mans del PP, s’afegeixi a la coreografia. Reclamant, per tant, des del nivell d’autonomia andalús. Des d’aquest punt de vista i d’interès. Insistentment repetint el missatge que això no burxa l’estat, mostrant que és l’etern pacte bipartidista per a provar d’envernissar-lo de modernitat. “Convergència territorial”, ho anomenen.

Perquè la dita de la cabra té una versió més curta: cabra avesada a saltar, salta. És a dir, que el PSOE sempre fa de PSOE. A Espanya, i aquí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any