Diuen que rectificar és de savis i, potser, en el temps d’acabar d’escriure aquest article i de posar-lo a pública exposició els nostres governs autonòmics al sud i a les Illes hauran tingut una pujada de saviesa i hauran arranjat la barrabassada i me’l deixaran fet un nyap, arrugat com una pansa, antic, superat per les circumstàncies i convertit en extemporani ciri trencat.

Potser.

Tant de bo.

Malauradament, però, em sembla que el risc és mínim. I que avui que s’ha publicat, i demà, i l’altre, continuarà igual com ara, amb la seva trista validesa. Perquè el fet és que els nous governs autonòmics de progrés, que així es diuen, i encara que sembli, que sigui, un contrasentit, no tindran conselleria de Cultura. Al País Valencià, perquè el Nou Botànic, tot i les veus que ja es van alçar durant la legislatura anterior, tot i les promeses que en aquest sentit (en el sentit rectificatiu) es van repartir durant la campanya electoral, manté el camp cultural tal com l’havia tingut fins ara: amagat, subsumit, deshidratat dins la macroconselleria d’Educació i Esport i Investigació i Cultura i no sé si hi han afegit res més però ja no ve d’aquí (Turisme, per exemple, i no m’ho invento pas jo: quan deien que sí, que és clar, que calia tenir Conselleria de Cultura, també hi afegien que podria anar, perquè ella tota sola ja m’explicaràs, acompanyada d’això altre, del Turisme, no sé per quins set sous).

Per si no n’hi hagués prou, ara que es va perfilant també el nou govern de les Illes, s’ha sabut que, per a l’edició que comença, el joc de mans repartidor ens ha deixat sense conselleria de Cultura. Aquí la cosa ha estat igual de flagrant però més cridanera perquè ja n’hi havia i l’han suprimida, plop!, sense remordiments, somrient a càmera i dient allò tan bonic de ‘la cultura sempre ha estat una prioritat’. Que és si fa no fa la mateixa cosa (somriure, càmeres, acció) que va declarar en el seu moment el president Puig: que la propera legislatura (aquesta que comença) ha de tenir o que tindrà o que només faltaria un ‘accent cultural important’.

Importantíssim, ja es va veient.

Tan important, de fet, i amb tanta prioritat, que la cultura els ha quedat tranquil·lament relegada a un espai secundari, a una direcció general, a un… accent.

En comptes de donar-hi visibilitat, valor, fan el contrari: l’amaguen. Mostren, de fet i en la pràctica, que la cultura no és important ni per a tenir conselleria.

I és tan greu, aquesta actitud, aquesta displicència, que la denúncia hauria de ser diària. Cada hora i cada minut i cada tot haurien de tenir al davant un poeta que els llancés versos al cap, una filòsofa que hi sospesés idees, un pintor fent pràctiques de Pollock, una actriu que els llegís Dante o Darwin o Shelley, un músic constant, amb la tromba o l’oboè, més vellutat, que els seguís les passes, jo què sé, s’accepten idees, una promesa del cinema experimental que els retratés en documental nit i dia, tot i tothora i tot junt per alçar el crit al cel. De fet, ara me n’adono, hi hauríem de ser tots, en aquesta protesta, i no tan sols la gent que es pugui sentir part del ‘sector’: pastissers recitant versos, informàtiques explicant-los Tàpies, pagesos preguntant-los pel gòtic civil, estudiants evocant les converses de Pla i Fuster. Tothom. Perquè això que fan, aquest menysteniment, té conseqüències sobre tothom. Sobre les persones concretes i sobre l’imaginari compartit també.

Amb aquest menysteniment no fan sinó mostrar-nos fins a quin punt ha arrelat, els ha arrelat, el missatge de la dreta, fins a quin punt n’han fet seus els clixés, aquesta cosa reaccionària que es permet d’infravalorar la cultura, d’invisibilitzar-la, de ridiculitzar-la, de penjar-li llufes interessades i falses (que si és avorrida o massa intel·lectual o minoritària… prescindible) o de convertir-la en un paràmetre merament econòmic, de balanços de facturació, de tants llocs de treball, ara sí que ens entenem.

El sector cultural és econòmicament important, sí, ja ho sabem. Però no és per això, que és important la cultura. O no hauria de ser per això, per aquesta reducció, que tingués l’atenció i el tractament que ara li són negats. No per això sinó per la seva capacitat de crear imaginari, percepcions, explicacions i preguntes també, valors.

Valors.

Ara per ara, però, ens organitza les institucions una esquerra (dita així, en general) que, més enllà del discurs que encara pugui retenir, mostra, ai las, una trista subordinació ideològica als valors dominants de la dreta (dita així, en concret).

Vet aquí el progressisme àton, insípid, intranscendent: sense cultura i, per tant, sense capacitat transformadora.

Ni al Botànic ni a Bellver no sembla que s’hagin adonat que la precària majoria electoral que tenen no és encara, ni de bon tros, hegemonia social. Ni que aquesta hegemonia social, que té implicacions electorals però que de fet les transcendeix, es guanya, precisament, amb les idees, la cultura.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb