16.10.2017 - 02:00
David Caño
Poeta, mestre i activista polític català. Ha publicat fins ara vuit llibres de poesia, entre els quals hi trobem Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo, Res és ara ni això, De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies en blanc i negre de Carles Mercader, Nictàlgia. Aquest darrer llibre s’inclou en l’obra artística Nochera, amb Jordi Pagès. També participa en espectacles musicals com Vers la veu la teva paraula amb Cesc Freixas, i amb Borja Penalba i David Fernàndez conforma el grup musical Ovidi al Cub, que ha ideat l’espectacle Un temps, una estima, una idea.
Poema del si
(primer acte de sobirania plena)
Si ets capaç d’imaginar el futur,
sense retrets, a cada instant,
sabent que això no és cap quimera.
I pots comprometre’t sense odiar
aquells que t’odien tant per ser com ets.
Si no abanderes cap més causa,
que les teves causes quotidianes,
i pots somiar la llibertat
incloent les llibertats de tots els altres.
Si saps que la por són només les teves pors,
i lluites per superar-les cada dia,
i dubtes molt, perquè és dubtant
que pots pensar i et reconeixes,
i et saps conflicte.
Si pots desobeir, com qui vol actuar
contra l’ordre inquisidor de l’obediència,
i et sobreposes a les seves amenaces,
perquè saps que no són més
que la impotència de l’odi,
i hem quedat que tu no odies.
I prens partit, un entre tants,
conscient del valor que té la vida,
perquè és en el viure on rau la sobirania,
i et veus imaginant aquell demà,
i només en fer-ho,
ja es torna una mica més possible.
Si és l’impossible el que ara ens cal,
i ens fa de far, i encén la nit,
i cuidar-nos vol dir acceptar-nos
i estimar-nos, protegir-nos.
Si saps que guanyar vol dir insistir,
fracàs rere fracàs,
que som cicatriu i poble.
I no dubtes que és el somriure
el gest més radical en temps de guerra,
i t’abraces als teus,
que els herois són sempre anònims,
i les bruixes fetilleres,
i la història és tota d’elles,
i mai no ho direm prou,
i gràcies sempre.
Si ens ho podem jugar tot,
a cara o creu, a un cop i prou,
a un tot o res, un dia i prou,
i tot és tot, que és ara o mai,
me’n vinc amb tu, prenc el carrer,
sense dubtar, que som milions,
i aquest meu si, que no és pas cec,
és si que aferra, perquè no afirma,
només qüestiona.
I això ja és molt,
ara que tomba,
que s’allibera.
1 d’octubre de 2017
