La sessió constitutiva de les corts espanyoles va deixar imatges molt colpidores, ahir. Les principals varen tenir de protagonistes els presos polítics, que d’ençà que entraren als dos hemicicles van ser observats amb lupa.

Tothom sabia la importància de la seua presència. Ho sabien els altres polítics, que esquivaven la mirada o els saludaven amb més afecte o menys –Inés Arrimadas va arribar a fer-se dos petons amb Josep Rull mentre Rivera es moria d’odi un escó més avall. Ho sabien els realitzadors del senyal televisiu oficial, que de primer van censurar els moviments d’Oriol Junqueras. Ho sabia també l’extrema dreta, encapçalada des del primer minut pel dirigent de Ciutadans, que es va dedicar a clavar potades a terra i xiular cada volta que parlaven.

Però, cronològicament, la veu de Raül Romeva va ser una de les primeres que es van poder sentir, en la promesa, ritual, del seu càrrec. I el conseller d’Exteriors va ser directe i clar: ‘Fins a la proclamació de la República catalana, sempre compromès amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat, com a pres polític i per imperatiu legal, ho prometo.’ Difícil de dir més coses amb menys paraules.

Fórmules semblants en la intenció, i en el text, les vàrem sentir immediatament després de boca de Jami Matamala, al senat, i d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, al congrés. De la presó i de l’exili estant, doncs, el missatge va ser transparent i coherent. Res de renúncies ni d’afebliments del discurs. Els dies –ja gairebé sis-cents– que van del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre fins avui i, sobretot, els dies de presó no han estat endebades ni han passat endebades. Si a les primeres declaracions davant els jutges, el novembre del 2017, vàrem poder arribar a sentir vergonya d’algunes de les coses que s’hi van dir, ahir el sentiment era tot el contrari. Jordi Cuixart ja ho havia expressat magistralment en aquell històric missatge davant Manuel Marchena, quan va dir que ja no li importava la seua llibertat. Ahir els seus companys de presó van solemnitzar aquell discurs al cor mateix del poder espanyol.

Tanmateix, pot ser xocant que alguns dels qui, com a diputats del Parlament de Catalunya, varen proclamar la República catalana el 27 d’octubre de 2017 ahir, 21 de maig de 2019, es proclamassen republicans però al congrés espanyol. Hi ha qui opina que això és el símptoma definitiu del fracàs del projecte republicà i, fins i tot, hi ha qui parla de traïció, amb una frivolitat i una manca de respecte que fan feredat. Jo crec que és justament a l’inrevés i em va semblar que  l’expressió d’allò que representen els presos i l’exili va quedar perfectament definida. L’objectiu avui és el mateix que ahir. Tan sols el seu sacrifici personal és més gran avui que no el 27 d’octubre. La resta no sembla que haja canviat, ni per als votants independentistes ni per als polítics. No hi ha cap alternativa a la independència, també perquè cap polític espanyol no és capaç de proposar-ne cap. Amb això, el viatge cap a la República potser s’ha fet tortuós o pot passar ara per dins un túnel de llum escassa. Però, si no el féssem, qui pot dir que res d’això que va passar ahir hauria passat? Que voldríem haver guanyat ja i ser a l’ONU? Estic segur que ells, els primers. O hi ha ningú que pense de debò que té res d’agradable ser a la presó o a l’exili? Però si algú es volgués rendir o fer-se arrere, quin sentit tindria haver arribat fins ací, haver-hi arribat d’aquesta manera?

És per això que em sembla injust de parar esment tan sols en una part del quadre i menystenir deliberadament l’altra. Aquesta generació de polítics, encapçalats pel president Puigdemont i pel vice-president Junqueras, no van saber fer el pas que tants volíem i esperàvem l’octubre del 2017, per al qual estàvem preparats com a país, diguen què diguen els provocadors de tota mena. O no en van saber o no ho van poder fer, tant hi fa ara. I això ens ha duts a aquesta situació de repressió i, fins a un cert punt, de desorientació on som. I sí, és clar que tenim el dret de demanar-los explicacions i és clar que tenim raó de criticar-los. I d’enfadar-nos amb ells quan fan coses que no ens mereixem, que és de tant en tant. Però perdrem la raó si no som capaços de reconèixer, al mateix temps, que ells han triat de mantenir-se i de seguir el camí traçat el Primer d’Octubre. Perquè què feien ahir sinó això, amb la seua actitud al congrés i al senat? Què defensaven ahir, si no? D’acord: ho fan per una via inexplorada, inesperada i de vegades contradictòria i tot. Sovint difícil d’entendre. Per un camí, per això mateix, més difícil de reconèixer. I enmig d’un ambient de divisió i enfrontament partidista que no ajuda gens i que confon i encrespa molt més que no seria necessari i útil. Però, dit això, què vàrem veure ahir en tots ells, sinó compromís amb el mandat del Primer d’Octubre? I per què la situació és tan difícil de pair per Espanya, com s’ha demostrat, si no és per això mateix?

Quan passen les eleccions de diumenge i el judici quede vist per a sentència, el cicle polític en què ara vivim canviarà de sobte. És molt possible que la saviesa dels votants, diumenge vinent, deixe l’acalorat debat sobre l’hegemonia en el lloc marginal que li correspon. I és gairebé segur que la duresa en la reacció de l’estat espanyol aclarirà de manera definitiva que no hi ha cap camí que passe per Madrid, que no hi ha cap camí que no siga unilateral. El segon assalt republicà haurà de ser aleshores. I que no s’enganye ningú, perquè els seus actors seran, serem, els qui ja ho varen ser l’octubre del 17. Però en més bones condicions que aleshores. Més forts i endurits que aleshores, molt més preparats gràcies al combat contra la repressió, gràcies a les victòries de l’exili i gràcies a la resistència de la presó. Aquest és el moment per al qual ara ja ens hauríem d’anar preparant tots. I aquest és el moment que, amb la seua actitud, van apuntar ahir els represaliats amb aquella fórmula de Romeva que hauríem de repetir una vegada i una altra: fins a la proclamació de la República catalana. Fins a la independència.