
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

La sessió constitutiva de les corts espanyoles va deixar imatges molt colpidores, ahir. Les principals varen tenir de protagonistes els presos polítics, que d’ençà que entraren als dos hemicicles van ser observats amb lupa.
Tothom sabia la importància de la seua presència. Ho sabien els altres polítics, que esquivaven la mirada o els saludaven amb més afecte o menys –Inés Arrimadas va arribar a fer-se dos petons amb Josep Rull mentre Rivera es moria d’odi un escó més avall. Ho sabien els realitzadors del senyal televisiu oficial, que de primer van censurar els moviments d’Oriol Junqueras. Ho sabia també l’extrema dreta, encapçalada des del primer minut pel dirigent de Ciutadans, que es va dedicar a clavar potades a terra i xiular cada volta que parlaven.
Però, cronològicament, la veu de Raül Romeva va ser una de les primeres que es van poder sentir, en la promesa, ritual, del seu càrrec. I el conseller d’Exteriors va ser directe i clar: ‘Fins a la proclamació de la República catalana, sempre compromès amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat, com a pres polític i per imperatiu legal, ho prometo.’ Difícil de dir més coses amb menys paraules.
Fórmules semblants en la intenció, i en el text, les vàrem sentir immediatament després de boca de Jami Matamala, al senat, i d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, al congrés. De la presó i de l’exili estant, doncs, el missatge va ser transparent i coherent. Res de renúncies ni d’afebliments del discurs. Els dies –ja gairebé sis-cents– que van del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre fins avui i, sobretot, els dies de presó no han estat endebades ni han passat endebades. Si a les primeres declaracions davant els jutges, el novembre del 2017, vàrem poder arribar a sentir vergonya d’algunes de les coses que s’hi van dir, ahir el sentiment era tot el contrari. Jordi Cuixart ja ho havia expressat magistralment en aquell històric missatge davant Manuel Marchena, quan va dir que ja no li importava la seua llibertat. Ahir els seus companys de presó van solemnitzar aquell discurs al cor mateix del poder espanyol.
Tanmateix, pot ser xocant que alguns dels qui, com a diputats del Parlament de Catalunya, varen proclamar la República catalana el 27 d’octubre de 2017 ahir, 21 de maig de 2019, es proclamassen republicans però al congrés espanyol. Hi ha qui opina que això és el símptoma definitiu del fracàs del projecte republicà i, fins i tot, hi ha qui parla de traïció, amb una frivolitat i una manca de respecte que fan feredat. Jo crec que és justament a l’inrevés i em va semblar que l’expressió d’allò que representen els presos i l’exili va quedar perfectament definida. L’objectiu avui és el mateix que ahir. Tan sols el seu sacrifici personal és més gran avui que no el 27 d’octubre. La resta no sembla que haja canviat, ni per als votants independentistes ni per als polítics. No hi ha cap alternativa a la independència, també perquè cap polític espanyol no és capaç de proposar-ne cap. Amb això, el viatge cap a la República potser s’ha fet tortuós o pot passar ara per dins un túnel de llum escassa. Però, si no el féssem, qui pot dir que res d’això que va passar ahir hauria passat? Que voldríem haver guanyat ja i ser a l’ONU? Estic segur que ells, els primers. O hi ha ningú que pense de debò que té res d’agradable ser a la presó o a l’exili? Però si algú es volgués rendir o fer-se arrere, quin sentit tindria haver arribat fins ací, haver-hi arribat d’aquesta manera?
És per això que em sembla injust de parar esment tan sols en una part del quadre i menystenir deliberadament l’altra. Aquesta generació de polítics, encapçalats pel president Puigdemont i pel vice-president Junqueras, no van saber fer el pas que tants volíem i esperàvem l’octubre del 2017, per al qual estàvem preparats com a país, diguen què diguen els provocadors de tota mena. O no en van saber o no ho van poder fer, tant hi fa ara. I això ens ha duts a aquesta situació de repressió i, fins a un cert punt, de desorientació on som. I sí, és clar que tenim el dret de demanar-los explicacions i és clar que tenim raó de criticar-los. I d’enfadar-nos amb ells quan fan coses que no ens mereixem, que és de tant en tant. Però perdrem la raó si no som capaços de reconèixer, al mateix temps, que ells han triat de mantenir-se i de seguir el camí traçat el Primer d’Octubre. Perquè què feien ahir sinó això, amb la seua actitud al congrés i al senat? Què defensaven ahir, si no? D’acord: ho fan per una via inexplorada, inesperada i de vegades contradictòria i tot. Sovint difícil d’entendre. Per un camí, per això mateix, més difícil de reconèixer. I enmig d’un ambient de divisió i enfrontament partidista que no ajuda gens i que confon i encrespa molt més que no seria necessari i útil. Però, dit això, què vàrem veure ahir en tots ells, sinó compromís amb el mandat del Primer d’Octubre? I per què la situació és tan difícil de pair per Espanya, com s’ha demostrat, si no és per això mateix?
Quan passen les eleccions de diumenge i el judici quede vist per a sentència, el cicle polític en què ara vivim canviarà de sobte. És molt possible que la saviesa dels votants, diumenge vinent, deixe l’acalorat debat sobre l’hegemonia en el lloc marginal que li correspon. I és gairebé segur que la duresa en la reacció de l’estat espanyol aclarirà de manera definitiva que no hi ha cap camí que passe per Madrid, que no hi ha cap camí que no siga unilateral. El segon assalt republicà haurà de ser aleshores. I que no s’enganye ningú, perquè els seus actors seran, serem, els qui ja ho varen ser l’octubre del 17. Però en més bones condicions que aleshores. Més forts i endurits que aleshores, molt més preparats gràcies al combat contra la repressió, gràcies a les victòries de l’exili i gràcies a la resistència de la presó. Aquest és el moment per al qual ara ja ens hauríem d’anar preparant tots. I aquest és el moment que, amb la seua actitud, van apuntar ahir els represaliats amb aquella fórmula de Romeva que hauríem de repetir una vegada i una altra: fins a la proclamació de la República catalana. Fins a la independència.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
40 comentaris dels subscriptors

jordi Rovira
21.05.2019 | 22:13
Fins la proclamació definitiva de la República Catalana. Ho saben ells, i potser ho comencem a entreveure nosaltres. Mentrestant tot el meu respecte, admiració i gratitud als nostres servidors públics que han agafar la responsabilitat de liderar les nostres demandes.

Núria Coma
21.05.2019 | 22:21
M’agrada tant el què has escrit que em fa més mal que mai no creure-m’ho.

JORDI PIGRAU
21.05.2019 | 22:24
Desorientació total, aixó es el que bevem des de fa qüasi 2 anys
I els babaus que es pensen que el Dg quedarà tot sol.lucionat vol dir que creuen que Espanya es una Democràcia

Josep Usó
21.05.2019 | 22:37
El més punyent és que ells no han pogut evitar res. Ni tan sols que l’atenció de tothom estigués centrada en els presos polítics. Ells no tenen cap proposta per a res. Ni tan sols per a ells mateixos. I després de sis-cents dies de repressió, es troben al davant d’uns dirigents més forts. Perquè també han entès que és el poble, qui vol la República. I ara, se’ls podrà votar, fins i tot, des la resta d’Espanya. I si pensem una mica, per a qualsevol espanyol conscient de l’estafa monumental de la seua pretesa democràcia, quina opció millor hi ha que votar la llista del president Puigdemont? I això els rebenta. La cara de Alberto Carlos és un poema. Odia tant i amb tanta impotència que queda despullat de tota la faramalla. Només és odi i impotència. Res més.

Jordi Bibolas
21.05.2019 | 22:50
Una editorial per emmarcar. Gràcies, Vicent.
Fins a la república!

Anna CASACUBERTA
21.05.2019 | 22:53
Tan de bo que les seves previsions es compleixin Sr. Partal. Jo seria molt feliç!!!

Melitó Camprubí
21.05.2019 | 23:10
“Més forts i endurits que aleshores, molt més preparats gràcies al combat contra la repressió, gràcies a les victòries de l’exili i gràcies a la resistència de la presó”…i més republicans i, com diu Kavafis, més savis.

Maria Rosa Guasch
21.05.2019 | 23:12
Ens falta el salt endavant. Cal estar preparats i confiar en la gent. Quina serà l’espurna? Potser no és gaire lluny ja

Rosa Gispert
21.05.2019 | 23:19
“Fins a la proclamació de la república….”, Però que no l’havien proclamada ja?.
No senyor Partal, ni van saber, ni van poder, ni volien. Ni els país tampoc no estaba preparat. Era una catxa per negociar no se sap què.
A hores d’ara res de tot allò té cap valor, a hores d’ara la situació és la que és i ens equivoquem si prenem els fets d’octubre com a punt de referència. Uns és van equivocar donant-se a la justícia i ho estant pagant molt car. Però tenen les mans lligades i l’únic que poden fer són gestos per intentar mantenir la dignitat, fet que els honora. Els altres van marxar a l’exili i van demostrar saber millor quin era el pà que si donaria a Espanya. És l’única carta que ens queda per seguir, no ja plantant cara, si no almenys molestant i intentant obrir esquerdes allà on encara no n’hi ha cap ni una. És el mínim que podem fer, votar-los.
Però malauradament l’esperit (o potser millor el fantasma?) de l’1O s’ha esvaït. L’han fulminat amb el seu partidisme, el seu egocentrisme i la falta absoluta de visió de país. Uns més que els altres, tot s’ha de dir. Però fins que els actors principals d’aquest desastre no facin autocrítica això no avançarà i no tornarem a recuperar la confiança en els partits i en nosaltres mateixos per seguir avançant.

Pedro Margarit
21.05.2019 | 23:32
Tan punt els diputats catalans elegits en unes votacions al Congrés, amb tots els seus drets com a elegibles intactes, siguin expulsats del Congrés dels Diputats, Catalunya haurá estat expulsada de España.
Crec que els Unionistes haurien de tindre-ho en compte.

Matilde Font
21.05.2019 | 23:32
Fins a la República Catalana, ahir, avui, demà i sempre. Fins aconseguir la Independència.

Carme De
21.05.2019 | 23:51
Quina lliçó de Dignitat!!!!!!!i quin orgull tenir aquets Valents representats.
Sempre amb vosaltres, sempre. No esteu sols

Teresa Sala
21.05.2019 | 23:58
Veure els nostres representants, conscients de que representen la dignitat de l’esperit de l’u d’octubre, ens ha donat una injecció de moral. Ara, tots amb el cap ben alt, a acabar la feina: ells, presos polítics, assumint el seu sacrifici personal mentre duri la repressió, a l’exili els nostres polítics assumint també el seu, així comi el compromís de defensar la República catalana des d’Europa, i tots nosaltres, que ens podem sentir orgullosos dels nostres representants, treballant des de tots els àmbits per fer efectiva la República. Gràcies Vicent Partal, per la teva editorial.

teresa permanyer
22.05.2019 | 00:39
Sí, per fi he vist com tot tenia sentit. Que havíem avançat; que els nostres representants no estaven al Congreso com si no hagués passat res. Sí que ha passat i molt . I les actes d’avui recolliran en les paraules d’ells una realitat que és la que va començar l’1O.

jaume vall
22.05.2019 | 01:05
Pels podemos/ comuns : “ara dieu amb nosaltres : sobiranistes, espereu, quan canvïi la societat espanyola governarem l’estat, i aleshores hi haurà fraternitat entre tots els pobles de la pell de brau, espereu, no feu la revolució sense nosaltres, c.llons, espereu, total ni que sigui un parell de generacions, ja no us ve d’aquí”
Pels socialistes (perdó, pel PSOE) : “ara dieu amb nosaltres : sobiranistes, els postpujolistes us tenen enganyats, s’emboliquen amb la bandera, són de dretes, els agraden les retallades, nosaltres si que som l’esquerra, encara que provisionalment mantenim el vasallatge amb els borbons i abjurem de la república, encara que acceptem les vendes de bombes de dispersió, i xiulem quan la nostra policia atonyina velles i vells, encara que no retirem medalles a torturadors franquistes, no tenim ni la més remota idea d’on són les restes de García Lorca, i no sabem què fer amb les restes de FRanco, però som p-r-o-g-r-e-s-i-s-t-e-s, i en canvi Puigdemont és un reaccionari”
Per esquerra : “ara dieu amb nosaltres : sobiranistes, veieu com estem eixamplant la base, potser ens mantindran a la presó i ens condemnaran per un delicte que tot Europa sap que no hem comés, però bé, hem de seguir pactant amb els nostres carcellers, fins i tot amb més empatia que amb els torrac.llons dels postconvergents.”
Pels que van junts x la república : “ara dieu amb nosaltres : sobiranistes, observeu quina jugada mestra que fem, com la continuem a fer, estem mostrant les costures de la desgraciada democracia espanyola, aviat tota la UE es posarà de genolls davant la nostra estratègia, la nostra bonhomia, la nostra murrieria, el nostre savoir faire, ho tenim a tocar, confieu amb nosaltres”
Per a tots : llegiu “sobre la tirania”, llegiu “l’art de la guerra”, llegiu “historia del segle XX” i llegiu totes les cròniques històriques que podeu. Ara dieu amb nosaltres : “Roma no paga traidors, i si després de molt d’humiliació i de patiment, paga, Cartago queda cobert de sal.”

Miquel Gilibert
22.05.2019 | 06:05
Per saber on som, una sèrie de preguntes
* S’ha implementat alguna cosa de la república catalana més enllà d’organismes simbòlics que no tenen gaire funció pràctica ? Què va passar amb la llei de transitorietat jurídica, per exemple ?
* L’estat espanyol està més feble i susceptible a les crítiques, o s’ha quedat igual i més que res el que li fot és el formalisme ? Puigdemont és una amenaça real ? Algú els sancionarà per no deixar-lo ser diputat, per exemple, o per engarjolar en Junqueras ?
* Hi ha algun programa, coordinació, conversa o el que sigui per articular un projecte ?
* Encara estem demanant un referèndum acordat i eixamplant la base, ho havíem fet ja o no ? I amb quin resultat ?
* La política de gestos i de símbols feta des de les presons, ha portat més llibertat als presos polítics i ens ha permès fer política o no ?
* El govern de la Generalitat és efectiu/eficient ? Quantes lleis hem aprovat en 18 mesos ? Quantes accions de govern ? S’entenen bé ERC i JxCat ?
* Estem millor ara que fa 3 anys ?
* Es preveu que a curt termini hi hagi una rebel·lió popular o un impuls definitiu cap a la república ? O hi ha plans de crear-ho ?
* L’estat espanyol controla més o menys estructures a Catalunya ? Seríem ara capaços de muntar un referèndum ?
Amb la resposta a aquestes preguntes es pot veure realment per què els presoners es declaren republicans i no van per la república i per què cada cop tot s’assembla més, malauradament, a una d’aquestes relíquies de que es treien a les processons: tothom les venerava i hi creia però en el fons tenien poca utilitat i eren de dubtosa procedència.
Fins que no ens mirem en un mirall, reconeguem on som realment i com funciona Espanya (encara que no ens agradi) i comencem a bastir una estratègia que funcioni, més enllà dels gestos (que només ens importen a nosaltres) per tirar endavant, continuarem donant voltes com el hàmster a la sínia.
El problema és que en realitat no és una roda, sinó una espiral, que cada cop és més petita, ens deixa menys llibertat i menys opcions. No subestimem els nostres enemics: ens coneixen perfectament i saben perfectament el què fan. Ells tenen unitat estratègica i un objectiu, per molt cafre que ens sembli. Per posar un exemple, a la guerra civil, com tantes vegades a la història de la humanitat, varen guanyar els dolents, perquè en realitat, per molt demòcrates que fossin els republicans, no es guanya una guerra amb proclames, baralles internes i ineficiència militar. El mateix podem dir del moment actual.

LLUÍS CASTILLO
22.05.2019 | 06:41
Una vegada més Miquel Gilibert ens dona un bany de realitat. No tenim líders capaços i valents i el que és més important, no tenim una organització civil efectiva i això que sóc d’Omnium i de la ABC i ho continuaré sent. Salut.

Montserrat Pagès
22.05.2019 | 06:41
És només la fera ferotge qui es pot burlar d’aquests juraments i els pot menystenir, per veure si en pot minar la força.

Antonieta Jarne
22.05.2019 | 06:54
Gràcies Miquel Gilibert, jo no ho hauria pogut explicat millor. Una vegada més, senyor Partal, segueixo sense entendre d’on treu tan d’optimisme. Antonio Gramsci deia que la veritat és revolucionària. Potser que comencin (comencem) per aquí.

Josep Salart
22.05.2019 | 07:18
No sé si un pesimista és un optimista ben informat, no ho vull esbrinar. Ahir el Congreso donava la sensació de celebrar una festa infantil d’aniversari on tots teníen un troç de pastís i un espantavelles per xiular. Els meus afortunats eren els més callats, els típics paràsits dedicats a la política per cobrar, menjar i alguna cosa més d’amagatotis. Els menys afortunats eren uns presos que a la poca estona del minut del dicurs de glória ja l’esperava el carceller per explicar on tenia l’escó.
M’imagino que ara vindràn d’altres moments i d’altres escenes, on veurem alguns pactar amb el botxí preguntant-li de genolls “que hay de lo mio” aunque primero te demostraré que te “apollaré” en la investidura.
La meva closca i les dues neurones optimistes, ja les tinc programades pel diumenge al vespre i veure com els exiliats tindràn les eines esmolades per explicar a tot el món la vergonya de l’estat espanyol on l’Ali Babà i en Guenguis Khan semblaríen angelets tocant el violí dirigits reialment.

Rubén Cruz
22.05.2019 | 07:44
Estic amb la Rosa Gispert i el Miquel Gilibert.
Ara entenc que l’eixamplement de la base va de fer creixer el nombre dels partidaris de la DUI.
En un altre moment m’hi explicaré.

Sílvia Fortuño
22.05.2019 | 08:03
Em sumo al comentari de la Sra. Rosa Gispert.

Albert Miret
22.05.2019 | 08:46
El que més em va reconfortar ahir va ser el desesper del desgraciat “ciudadanu” implorant clemència a la Presidenta i evitant amb pànic la mirada a les seves víctimes. Un assassí sempre es rebel·la si li fan observar per força el resultat del seu crim, i el gairebé plor del col·laborador (tant o més que el maniquí i el fracasado) del 155, demostraven la incomoditat profunda del pobre apàtrida i asilat madrileny davant de la barbaritat que el perseguirà durant tota la seva trista i innecessària carrera política. Estan desesperats, i això va quedar llargament demostrat amb les infantils potades a terra més pròpies d’una classe de P3 que d’un parlament. L’exasperada mostra d’una mala educació profunda, espanyola, interrompent el preciós jurament d’en Romeva i el clàssic “que se joda” que vam sentir tots, demostra que ja hem entrat de ple a la fase final de l’autodestrucció d’un “imperio” només somniat i mai assolit per insistent estupidesa. Ara, per a reblar el clau, vindrà la segura i ja proclamada als quatre vents “suspensió dels nostres polítics votats”, deixant-nos als catalans sense representació real i a ells sense possibilitats d’entendre que els està passant i evidenciant una vegada més -per si els quedava algun dubte als durs de mollera-, que conviure amb aquestsa troglodites antidemocràtics és impossible per a un poble culte i profundament demòcrata com el català. Jo però, ignorant els esvaïments per impaciència que es produeixen de tant en tant a l’entorn, continuaré creient que anem bé, i cada dia més convençut que acabarem guanyant-nos la nostra llibertat.

Pep Agulló
22.05.2019 | 08:57
LA REPÚBLICA CATALANA AL “CONGRESO DE LOS DIPUTADOS”
“…què vàrem veure ahir en tots ells, sinó compromís amb el mandat del Primer d’Octubre? I per què la situació és tan difícil de pair per Espanya, com s’ha demostrat, si no és per això mateix?”
Ja m’he contestat les preguntes.
No em cal fer cap més comentari a l’editorial. Restem dempeus amb les forces intactes, més reforçades per resistir la repressió. Quina millor resposta al catastrofisme desmoralitzador?
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Eduard Pertíñez
22.05.2019 | 09:07
Afortunadament els presos polítics i els exiliats tenen una idea més clara de tot plegat que la que tenim nosaltres. Fet 1: Vam quedar-nos al 47,7% del vot. Molt a prop del 50%, cert. Ells només en tenien 43%, cert, però nosaltres vam fer un 47,7%. No som encara on tocaria. Fet 2: Encara que haguéssim tirat endavant la República el 2017, l’equilibri de forces era tal que no l’haguéssim pogut desenvolupar com cal. Per fer-la efectiva i funcional necessitem que una part important del No reconegui el Sí. I el 2017 encara no hi érem. Fet 3: No es podia saber. Per això calen els referèndums, per saber on som. Per això va caldre l’1-O i el 27-D, per tenir clar en quin moment ens trobàvem. Fet 4: No està escrit enlloc que la base no sigui eixamplable. Enlloc. Vam passar del 5% al 15% i ens hi vam quedar un temps. Després vam saltar al 30%. Ara estem al 50% i sembla que no avancem, però els mecanismes mentals de molta gent van canviant. Fet 5: La democràcia guiarà el següent pas. Veurem diumenge on som. Si guanyem punt a punt, si ens estanquem, si perdem o si guanyem de 5 punts en 5 punts. Això guiarà el futur. Fet 6: Les coses han canviat molt en un any i mig. A Castella hem descobert tots que el feixisme es va mantenir intacte dins el poder judicial. Que no estem al règim del 78, que no hi hem estat mai, que estem al règim del 39. Hem descobert tots com Castella desvirtua i reescriu la seva pròpia llei com els plau. Hem descobert tots que sobrepassen tots els seus propis límits. Això ho hem vist nosaltres i també ho ha vist la gent que fa dos anys era unionista. Predicció 1: Intueixo que el diumenge ens sorprendran 100k-200k-500k vots de les espanyes cap a Junqueras i Puigdemont. I això serà una bomba interna a Castella.

Josep Castelltort
22.05.2019 | 09:27
Que jo sàpiga, estem en una guerra de desgast polític ( no militar). Si algú hi veu una altra cosa, que ho digui. No hi ha una insurrecció social, fora de l’àmbit de la política.
Està molt bé que, malgrat la repressió i la desorientació estratègica, seguim amb la posició plantada.
Crec que creure’s la democràcia espanyola cada vegada costa més. Acceptarà el poble espanyol que Ñ ha de ser un règim autoritari? No ho sabem.
No crec que ahir els espanyols s’agradessin gaire.
Els que diuen que a Ñ no els hi ha passat res, crec que no toquen de peus a terra. Tota la faramalla del 78 inutilitzada.

Joan-Esteve Simó
22.05.2019 | 09:31
No entenc Partal i Romeva, que feu aquest error, la ‘proclamació ja esta feta !!!
El que hauria de dir és: ‘Fins a la implementació de la República …’
Amb el meticulós que ets com a periodista i bon polític que és Romeva, no ho entenc, voleu dir que no doneu validesa a la proclamació del 27 d’Octubre del 2017, i amb això no doneu validesa als resultats de Referèndum de l’1 d’Octubre del 2017 ?
De veritat ?? 🙁

Josep Bargalló
22.05.2019 | 09:39
Els catalans estem tan acostumats a rebre crítiques per ser diferents i a que se’ns acusin de tots els mals que pateix el país, que no reaccionem quan ens ataquen per ser independentistes. Se’ls hi te que contestar que els únics culpables de que passi aquesta situació son ells. Si una gran majoria d’espanyols de les clavegueres no ens haguessin desacreditat i en haguessin permès seguir amb les decisions votades en el parlament, no seriem tants els independentistes, que per cert cada dia som més. De un 10/14% del any 2000 al 50% actual, i en augment. Tenim que agrair al PP i C’s que ens ajuden a aconseguir aquestes quotes .

Josep Almar
22.05.2019 | 09:57
Ja proclamada. Nomes toca implementar-la. Sigüent pas, vota massivament KLRS el diumenge. 5 o mes independentistes al cor de Brussel·les sumats als que ja tenim a Madrid. La cambra de comerç al servei de PIMES, i el poble d’empeus a través dels ajuntaments republicans… qui no vulgui veure que la implementació cada cop es mes a prop…soc un convençut que superarem àmpliament el 50% tant a Europa com als Ajuntaments. Llarg, sí. Es fa molt llarg, es el preu d’evitar la sang al carrer.

Josep Albà
22.05.2019 | 09:58
Ho diu ben clar el Sr. Partal: Aquell octubre victoriós, ells no van saber o no van poder fer efectiva la República, i aquest és la gran tragèdia -o la gran estafa-.
No ho van fer i ara la sobirania sobre Catalunya és a España i les paraules dels nostres presos són ofegades pels brams del feixisme victoriós, el Block 155 que controla el 85% de l’as Cortés.
De res serveixen ja les paraules dels presos polítics, com tampoc va servir el penediment públic del President Puigdemont reconeixent que hauria d’haver proclamat la República el 10 d’octubre, tal com havien promès.
Crucifiqueu-me si voleu, però jo crec que no es pot confiar en aquesta generació de polítics vençuts. Els hem d’alliberar, i prou. I prou.
Per això diumenge, no sé què o com votar. No ho ha Primàries al meu poble i de la resta no me’n fio. Aquesta és ara, la tragèdia.

JORDI BALBASTRE
22.05.2019 | 11:21
Gràcies Vicent, és una editorial excel·lent. Però m’adhereixo al comentari de Rosa Gispert.
Gràcies pel que van fer, però és van equivocar, i ara ho paguen. Ens haurien estalviat la vergonya que passem al judici. Els catalans hem arribat a la república i d’aquí no marxarem, llàstima que els nostres polítics no hi creien. Nosaltres continuem!

Teresa Puig
22.05.2019 | 11:33
Potser els polítics es van equivocar… potser sí, però no en tot, amb això també hi estarem d’acord, oi? Ara són a la presó o a l’exili i això no és una frivolitat! El poble també s’ha equivocat, o no, jo crec que sí, el 28 d’abril va decidir votar autonomisme o si més no, va donar suport a la proposta de no fer president en Puigdemont el 30 de gener. Però el poble no és a la presó ni a l’exili. Jo sóc molt crítica amb ERC i amb els mitjans, però els presos i els exiliats no els toqueu. Sigueu respectuosos!

Antoni Oller
22.05.2019 | 12:18
M’he decidit a escriure comentari veient els precedents: l’editorial d’avui és molt bonic de llegir, com aquelles pel•lícules que et fan plorar d’emoció i que quan s’acaben, el teu cervell les segueix alimentant durant encara molta estona; però quan s’esvaeix l’encanteri, queda la realitat. Malauradament la meva opinió s’apropa molt més a les de Rosa Gispert, Miquel Gilibert, Lluis Castillo, Antonieta Jarne, Sílvia Fortuño, Jordi Balbastre, etc… fixi’s Sr.director, que no som pocs, no som pocs, aquest és el drama!. I per cert, a Josep Albà, el fet d’estar emprenyadíssim no hauria d’amagar la reflexió que el no votar és votar a l’enemic dos vegades!. Tampoc veig a Puigdemont com el messies que ens portarà a la independència (la meva generació i la seva, això ja ho hem malbaratat, evidentment tocarà a la següent), però votar-lo diumenge a les europees és la millor opció que veig com a primer passet cap a l’objectiu a llarg termini.

Sergi Guitart
22.05.2019 | 12:32
Aquest es el problema, que són Republicans i no són Independentistes… Ni Andorra ni Australia són República i són independents…
Jo també estic amb la Rosa Gispert i cia..
I estem on estem perquè la CUP va treure 10 diputats el 27S del 2015 (aviat farà mitja dècada) i Puigdemont i Junqueres es van abaixar els pantalons pels pressupostos i els hi van prometre l’oro i el moro… I al final les esquerres ERC CUP Comuns van parar una trampa a Puigdemont deixant-lo sol i havent de proclamar i fer el numeret/ridícul internacional o bé convocant eleccions (que era el que tenia que haver fet) i suïcidar-se ell i la dreta catalana per traïdors i blablabla… Puigdemont va salvar el partit… Algun dia ho explicarà… Preparats no ho estavem nibde. lluny, la llei de transitorietat feia riure “spain i la EU ens deixaran fer el que ens doni la gana”… Si, segur…
El 27S2015 es va perdre… El 2019 seguim perdent.. Diguin el que diguin… I a mi personalment se’m cau la cara de vergonya com a independentista des que tinc consciència política… A veure quants “independentistes” del vostre estimat 1O voten a les europees…

Maria Angels Fita
22.05.2019 | 13:23
Tant de bo, Sr. Partal! però (amb en Gilibert i la Gispert):
1 – com és que només hi ha menys de 70.000 inscrits al Consell ? com és que ningú em diu que no s’ha inscrit? (potser visc en una bombolla)
2 – com és que al pais on visc (Itàlia) cap mitjà ha parlat del que va passar ahi al congresso?
3 – eixamplar la base… per a mi, el que seria més important és eixamplar el nombre de periodistes que ens segueixen. Ara per ara, sempre son els mateixos i sempre diuen les mateixes coses. Catalunya no és noticia. Ha deixat de ser noticia. Esperem el 26M, però no sé…
4 – com és que ERC decideix formar un front d’esquerres, en comptes de treballar per un front independentista? malgrat el que demana moltissima gent. I com és que aquesta actitud que crea només divisió, ha estat premiada el 28A? (potser visc en una bombolla dins la bombolla)
5 – com és que l’ANC i Omnium i l’AMI i la CUP i els CDRs….. només fan “gestos” estèrils, molts cops invisibles, que no van en la direcció de preparar-nos per al proper embat?
6 – com és que llegim, aqui i allà, del proper embat en forma ambigua (…si, aviat, però ara no toca)
7 – com és que estem tant desorientats? vistes les preguntes anteriors sense resposta, crec que podria respondre només a aquest darrer punt.
Tenim manca de lideratge i d’un objectiu clar i comú.

JOAN CRUSET
22.05.2019 | 13:41
Molt d’acord amb la Sra Teresa Puig

Josep Ramon Alonso
22.05.2019 | 13:43
Estic d’acord, de totes formes com tu be dius el camí serà llarg i dur.
L’estat Espanyol no més s’ha de mantenim ferm i no voler negociar, nosaltres hem de trobar la forma de conquerir la seva fortalesa inexpugnable.
Per aconseguir-ho jo només hi veig una forma, la perseverança amb juntament amb la paciència, (la vella formula oriental de la gota malaia) seran el que aconseguiran amb l’ajut exterior que un dia o altre haurà de venir forçosament.
Si estirem tots i fort ella caurà, no se quan de temps pot trigar, però a la llarga caurà, segur.
Hem de pensar en positiu.
Nosaltres som els que ho estem fent be, democràticament i pacíficament, l’Estat Espanyol és qui s’està passant la DEMOCRÀCIA per l’engonal i qui es posa en evidència davant tot el mon demòcrata.

Joan F Ruiz
22.05.2019 | 14:59
A veure Sr. Gilibert, i els que hi donen suport, és bo fer-se totes les preguntes que es fa, però han de ser en lectura positiva.
Com s’ha dit en alguns comentaris, es va perdre la guerra iniciada pel colpista Franco, perquè normalment les forces feixistes són més disciplinades, van totes a una sense pensar més que en obeir al dictador, potser nodrides per molts més elements descerebrats. En canvi a la banda republicana hi havia massa divisió, massa gent volent assolir el lideratge, amb la típica tempesta d’idees pròpia de les esquerres mes donades a pensar i qüestionar. En resum massa oferta descoordinada que impedia veure que l’objectiu havia de ser un i únic, vèncer els colpistes que amenaçaven la República i la democràcia, i després implementar les diferents opcions en un entorn ja democràtic.
Ens sona això últim?
Ara es repeteix, alguns líders polítics han perdut l’objectiu principal (conscient o inconscientment) i han posat pel davant objectius egoistes particulars o de partit. Han desunit, tot parlant, per exemple, d’un hipotètic eixamplar la base, justificant-lo en que als “enemics/oponents” locals del partit no els votarien part dels seus i és perdrien els seus vots. Tesis falsa, si es posa interès i bona voluntat per a explicar als propis electors quin és l’objectiu, no hauria de passar.
L’1-O n’és un exemple.
Aquesta sana capacitat de pensar i deixar pensar, pot esdevenir, de vegades, un punt feble si en les nostres disquisicions acabem dient al feixisme quins seran els propers pasos que farem o preparem abans d’implementar-los, i li permetem preparar, doncs, la contra mesura, que, perquè són feixistes, serà més dura i violenta.
Per tant un vot de confiança al MHP Carles Puigdemont i reste de polítics independentistes, amb la esperança de que estan treballant, ja amb la lliçó ben apresa del que va passar a l’octubre de 2017, i que la sentència del judici ha de ser un detonant per a fer un pas endavant.
Després, quan siguem independents, ja confirmarem les opcions i models de País que els catalans hagin volgut

Roser Caminals
22.05.2019 | 15:12
D’acord amb Antoni Oller i els comentaristes que anomena. Els nostres políitics han comés errors i la República no es va implementar, per més que dolgui acceptar-ho, perquè ni les infraestructures internes ni el suport extern estaven preparats. Aixó ho va admetre fins i tot Clara Ponsatí, gens sospitosa de feblesa.
Ara bé, no ens encallem en culpes ni rencors. Els errors, d’una mena o d’una altra, són inevitables quan es trepitja territori inexplorat i no han de servir d’excusa per tirar la tovallola. Ja sabiem que el camí no seria recte ni planer, no cal posar-se les mans al cap.
És positiu sentir que la immensa majoria de vosaltres voleu votar el diumenge en lloc de quedar-vos a casa i regalar el vot al 155.

joan guinarda
22.05.2019 | 23:03
“”Núria Coma21.05.2019 | 22:21
M’agrada tant el què has escrit que em fa més mal que mai no creure-m’ho””
Magnífic resum.
S'ha afegit la noticia a Favorits