S’ha aturat la vida, aquests dies. Fa una setmana llarga, ja. I, tanmateix, la vida continua, veges tu si ho fa. D’una manera que ens és nova i que fa obsoleta qualsevol novel·la de ciència-ficció. No sé què en diria Manuel de Pedrolo, que tanta distopia va escriure i que aquests dies ens ve sovint al cap; sí que va deixar una novel·la en què la consigna per a fer caure el sistema tirà era ‘quedeu-vos tots a casa’: valgui també per a fer front a una pandèmia vírica que s’escampa per tot el món, que ens ha fet canviar els paràmetres, que fa que ens llevem amb pors i incerteses, no solament per allò que vindrà i que no podem controlar sinó per la manera com porten el vaixell els timoners.

Sembla gairebé que el planeta hagi dit prou, que aquest ritme ja no l’aguantava més i aquí entomeu el SARS-CoV-2 i ja us apanyareu. Us heu cregut massa totpoderosos. La primavera ens ha agafat confinats a casa –més setmanes que ho estarem–, i a ciutat hem d’ensumar-la de lluny. O en les torretes del balcó. Si és que som afortunats i podem estar confinats a casa i amb balcó. Perquè en aquests moments, tenir balcó, i serveis bàsics i connexió a internet, es veu que és de privilegiats. I ja no parlem de poder continuar treballant, en dies que tot fa fallida, i a sobre des de casa. En alguna banda, hi ha algú encenent-se un puro i partint-se la caixa amb la concepció de privilegiats que tenim, nosaltres, la generació precaritzada, molts dels quals ja venim d’haver entomat la bufetada de la crisi del 2008.

I sí, ens hi sentim, en la mesura que hi ha qui no té ni les condicions de vida mínimes garantides, qui s’ha quedat sense feina perquè li han fet un ERTO i cap a casa fins a nou avís, o qui no té més remei que sortir de casa per anar a treballar i exposar-se a encomanar el virus o encomanar-se’n. Sigui perquè treballa en un sector de serveis essencials, sigui perquè la seva empresa l’obliga a anar-hi. Perquè resulta que el govern que hauria de protegir-nos, és més, que ens diu que no sortim de casa sota pena de multa i de persecució policíaca, no impedeix pas que aquests empresaris forcin els seus treballadors a anar a la feina. El sistema, com sempre l’hem conegut, encara. Amb la corresponent lluita de classes.

El president Quim Torra ha tornat a exigir que es protegeixi els treballadors, a més de confinar tota la població i de suspendre el sostre de despesa. Sembla lògic, de mínims! No hi ha competències per a fer-ho: som a mercè del govern espanyol. I Pedro Sánchez continua desoint les demandes d’uns quants governs i d’un grapat de metges i opta per treure la bandera i fer anar el llenguatge més bèl·lic i nacionalista. Però em sembla que en aquest país no vam fer-nos insubmisos perquè ara vingui un general de l’estat opressor a dir-nos que som els ‘soldats’ d’una ‘guerra’ i que hem de lluitar contra un ‘enemic’ que és un virus. No ‘estem en guerra’, com insistia Sánchez, som en una emergència sanitària i social i ens cal més que mai tenir presents les persones. Jo no vull soldats. Vull que el personal sanitari pugui treballar en condicions mínimes dignes sense posar-se en perill perquè resulta que no té el material bàsic per a treballar. Que hi hagi una moratòria de pagament de lloguers, hipoteques i rebuts de serveis bàsics i alguna mena de renda mínima. Que es protegeixi les dones que han de conviure confinades amb el seu maltractador i la gent que viu sola. Que hi hagi llits d’UCI per a tothom que ho necessiti. Que no s’hagi de triar entre salvar un pacient o un altre. Que qualsevol persona amb símptomes es pugui fer la prova. Que es posin els hospitals privats a disposició de l’emergència pública. És clar que en aquesta crisi també és present la lluita de classes. I la memòria, que ens recorda les retallades que s’han fet en sanitat. Mentre escric, sento els veïns que surten a aplaudir per enèsim vespre els qui aquests dies ens curen. Curem-los a ells, també. Començant per no premiar els qui van destrossar el sistema sanitari, aquí i allà.

No sé si això canviarà res. Tant de bo. Però em sembla que els qui abans de la crisi de la Covid-19 ja tenien clar que calia transformar l’economia continuaran treballant com fins ara per fer d’aquest món un lloc habitable, i els qui s’havien acomodat al sistema i ara es troben sense saber com posar-s’hi, ho acabaran passant com sigui, i si de cas es reinventaran procurant que si tot canvia, no canviï res. O potser no. No tinc ni idea de què passarà. Hi ha dies que m’aterra el futur. Em tombo i em quedo aquí, que hi ha prou feina. I penso que sí, que hem de ser exigents amb els governs i que no és just suplir les seves mancances amb la nostra voluntarietat, però també que sort de tenir-nos els uns als altres (‘Ningú s’aguanta dret tot sol’, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat), encara que sigui a dos metres i sense poder-nos tocar, i de les xarxes que s’han muntat als barris perquè cap veí no quedi desatès, i de la gent que s’ha posat a imprimir respiradors i a cosir màscares, perquè, com novament es constata, sols el poble salva el poble.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.