Priorat en Persona és un dels projectes més interessats que vinculen la literatura amb el territori. Es desenvolupa cada dos anys i és impulsat pel Centre Quim Soler, la Literatura i el Vi. Sis escriptors passen quatre dies al Priorat i, durant aquesta estada, persones que viuen al Priorat els ensenyen el seu paisatge i el seu fer. Després de l’experiència, els escriptors han de triar unes paraules vinculades a l’estada i escriure una sèrie de definicions literàries en forma d’entrades de diccionari. L’any següent, retornen al Priorat i passen per la biblioteca, l’escola i l’institut per explicar a petits, joves i adults el procés creatiu i per compartir la visió que n’han tret del territori.

Fa onze anys que va començar Priorat en Persona. Fins ara hi han participat trenta-cinc escriptors d’arreu dels Països Catalans, que han entrat en contacte amb aquest paisatge mitjançant vint-i-quatre prioratins, els adalils, que viuen als diferents pobles de la comarca. L’experiència i el diccionari en línia es pot consultar a la web prioratenpersona.cat.

Els escriptors que van fer estada al Priorat l’any passat van ser Núria Martínez-Vernís, Núria Cadenes, Sebastià Perelló, Teresa Ibars, Pep Molist i Jordi Lara. Enguany, no han pogut tornar al Priorat a causa de la pandèmia i la intenció és que hi tornin la primavera entrant. Però mentrestant, el Centre Quim Soler va creure que era necessari i interessant d’organitzar un aplec virtual amb tots sis escriptors, per a reflexionar sobre l’experiència viscuda, el projecte i reivindicar-lo. L’acte es va fer aquesta setmana passada. Es van connectar a la plataforma virtual més d’un centenar d’espectadors, entre més, el conseller de Cultura, Lluís Puig, des de Brussel·les. Us expliquem què van destacar els escriptors, heterodoxos i complementaris, d’un projecte ple de virtuts.

Tocar la pell del Priorat

D’entrada, van fer-ne una valoració general. Va començar Teresa Ibars, nascuda a Aitona (Baix Segre), arxivera, activista cultural i autora de l’obra Atles de l’oblit (Pagès Editors): “El projecte és molt sensible, perquè tracta un territori en certa manera poc visible a l’imaginari col·lectiu, com el meu territori, el Baix Segre; per això trobo que també és un projecte molt exportable i és profundament humà, perquè ens ha endinsat en un Priorat molt íntim i de les persones.”

Núria Cadenes, la celebrada autora de la novel·la Guillem (Amsterdam) i llibretera de Fan Set a València, destacava que Priorat en Persona és tot allò que no ha de ser: “No és que convidin a uns escriptors i els facin una ruta turística pel món del vi del Priorat. No. Per a mi ha estat una revelació, aquesta experiència, perquè és la constatació d’una obvietat de la qual no sé si en som prou conscients, que la terra fa la gent i la gent que hi viu fa la terra. I moltes de les coses viscudes ja les porto a dins i aniran sortint, perquè aquest projecte és una incitació a la creativitat.” Efectivament, i com va recordar ella mateixa, Manuel Baixauli, un altre escriptor que ha participat en el Priorat en Persona, en l’edició 2011-2012, va incloure l’experiència en la seva darrera novel·la, Ignot.

Jordi Lara, autor de Sis dies d’agost (Edicions de 1984), hi va destacar la idea que el projecte té la intenció de contribuir a construir culturalment un territori. “Territori és més que geografia, és geografia humana, és història i també és paraula. I si abans enviaven enginyers a construir carreteres, aquí hi envien escriptors, perquè el territori es fa de paraules i és per ser dit. I és quan és dit que el territori és fet i és compartit. La paraula permet trepitjar el territori d’una manera diferent.”

Pep Molist, escriptor especialitzat en literatura infantil, amb una vuitantena d’obres publicades, va destacar que és un projecte ple de virtuts i que “té un objectiu clar, que és bastir un diccionari literari. I aquest objectiu tan clar i concret ens ajuda moltíssim, tant als escriptors com al territori”.

I la poetessa Núria Martínez-Vernis, que coneix el Priorat i hi va cada any, explicava: “És molt bèstia tenir la sort de conèixer la gent del territori que ja estimes. En aquesta estada hem conegut l’Anaïs Estrems, en Josep Borrell, en Josep Palet i la Gemma Sentís, que ens han fet d’adalils, i aleshores sí que les persones són el territori.”

Sebastià Perelló, escriptor de Mallorca, autor de la intensa novel·la La mar rodona (Club Editor) destacava: “A mi la cosa que m’ha impressionat més d’aquest projecte és la ‘coralitat’, el fet de no pensar en un escriptor sinó en una espècie de cor que digui el territori. A més, que és una proposta sense nostàlgia, sense evocació d’un món perdut ni amb idealitzacions. Amb aquest aire de no voler salvar res, sinó de fer entendre que són els llocs i la seva història allò que ens salva a nosaltres. També m’ha interessat molt la idea d’un món petit que pot contenir tots els mons possibles i que lliga molt el territori i les persones, amb aquesta idea de transmissió difusa, complexa, complicada. També perquè exalta la idea de comunitat i la fragilitat que és la memòria, la idea de deixar tocar la pell dels llocs i moure la conversa. I aquesta idea que m’afecta molt a mi, que és la idea de la localitat, sempre controvertida, però que és un espai de contemporaneïtats molt potents. Som molt lluny de qualsevol museïtzació del territori. Aquesta idea d’espai viscut se’m presenta com una gran proposta geopoètica.”

Les històries dels adalils

Els escriptors van entrar en contacte amb quatre habitants de quatre pobles del Priorat. A aquestes figures el projecte les anomena adalils. Amb elles van passar un matí o una tarda. Els van ensenyar el seu Priorat Anaïs Estrems, una jove remeiera a Poboleda; Josep Palet, naturalista, guia d’excursions i educador mediambiental a Margalef, a més d’elaborador de melmelades a Margalef; Gemma Sentís, professora a l’institut de Falset, del Lloar; i Josep Borrell Bargalló, pagès, anotador de dades climàtiques de la Serra d’Almos.

A dalt, els escriptors: Jordi Lara, Núria Cadenes, Sebastià Perelló, Núria Martínez-Vernis, Pep Molist i Teresa Ibars. A baix, els adalils: Gemma Sentís, Josep Palet, Anaïs Estrems i Josep Borrell.

La Núria Martínez-Vernis va dedicar un poema a cada adalil i els va llegir. El primer, dedicat a Anaïs Estrems, néta de la fil·loxera:

“A ella li van fer unes plantes amples, cervell de bruixa, un fer extern –que és als extrems on s’hi veuen passes– i va anar enrossint els colors més forts entre costers i barrancs per conviure-hi amb conveniència i estil d’estilet i no guillotina. Del primer arbre a disparar midons per deixar anar uns brams que eren riures de fades folles per l’aigua i el corrent d’un bon toll de bany de balena tímida al bell mig del món oval. Així era conduïda per tonalitats i sons que cosificaven un món de moviment satisfet, un caminar, un badallar, un ballar de ruca llarg per tota la pista, ben discret per no posseir els ulls indiscriminadament sinó aquells més amatents i descobridors tranquils. Aquí la terra dona i drena. Amb tot, fa deu anys que aquest globus és de molts més colors que els aerostàtics.”

D’Anaïs Estrems, Núria Cadenes en recordava: “Ella ens va parlar de les plantes i ens va parlar del riu, del riu que reivindica, perquè els roben l’aigua del Siurana. I ella és una remeiera i una bruixa actual, en el millor sentit del terme, amb arrels i volant amb l’aerostàtic que escrivia la Núria.”

El segon adalil, Josep Palet, els va impactar molt a tots, perquè els va portar a la cova de la Taverna de Margalef. Cap dels escriptors en va sortir indiferent. Núria Martínez-Vernis li va dedicar aquest poema, tot i no voler entrar dins la cova:

Qui contempla esperit i estómac

Ulls fins i panoràmics,
vista que inclou l’ample i l’estreta,
observador pou
i servador d’allò vist i oït
perquè espera i respira,
no marxa,
mira atentament absorbint-se en la vista,
contempla i genera l’argument màgic:
parla riu,
expressa vall,
entra a cova,
arrossega sexe,
es desfà en meandres,
salva tortugues,
motiva mirallets i polles d’aigua,
i de tot junt, amb la recol·lecta
com si fos un truc de cuina dolça
se li gira feina, i no és de xinos,
és de Palets,
que vol dir fer amor
i melmelades entusiastes,
boscanes apassionades
i vingudes pels caminois de Margalef.

“Per a mi va ser la primera vegada que entrava en una cova”, comentava Núria Cadenes. I va continuar: “I ens va fer abraçar les pedres i va tenir molt de sentit. Fins i tot, quan al final ens va fer posar en cercle, agafats de les mans. Era un cercle dins la terra i vam mirar d’escoltar el silenci. Van ser coses estranyes i fortes.” I Sebastià Perelló diu: “A mi la cosa que em va impressionar va ser aquesta mena de claredat ignota que tenia l’adalil, que ens va deixar enmig d’aquella fosca que tenia una claror estranya i on et senties comodíssim. Però no sabíem massa bé com ens havíem de comportar i teníem una mena de timidesa estranya, que va saber rompre d’una manera brutal. Això d’abraçar les roques, de ‘follar’ amb les roques, va ser una cosa que no ens esperàvem.”

Jordi Lara va escriure una entrada de diccionari sobre aquest moment:

“No sé per què en vam sortir; jo m’hi hauria quedat. En aquell tram la cova feia un replà de la mida d’un dormitori i els set o vuit que anàvem vam fer una rotllana en silenci. La foscor bategava càlida com una placenta, les mans llaçades eren el cordó umbilical que ens recorria d’humanitat. Un silenci moll i treballat em va fer imaginar el silenci que es deu sentir a l’interior del nostre cos. Però no era absolut: tot d’una vam sentir un rajolí com una vindicació de vida, i va resultar que la cova tenia un trau al sostre per on s’esmunyia un balí de llum. Deu ser ben bé això quan el nadó, vísceres endins, lluca de reüll, al fons, l’escletxa de llum del precipici que l’espera mentre sent un plor que encara no sap que surt d’ell.”

El tercer adalil va ser Gemma Sentís, professora de l’institut de Falset, nascuda al poble del Lloar, on viu. Núria Martínez-Vernis va escriure:

La gemma sentís i parlar dels avantpassats, no com si volgués ploure
perquè s’ho quedà i s’hi quedà per lloar lo que rebia,
i ho seguí perquè s’oís més enllà de la vista des de l’alçada imponent i vermella
del nas magnificent que ensuma allò i ah!:
la terra s’escriu amb erra,
i ho deia perquè és feu mestra,
i afegia quan geminava amb el pare
que es camina pel Montsant amb una lectura viva.

L’escolta modesta quan parlaven altres ànimes
del mirar i admirar museu, celler d’àngel
o el vi ranci de terra assentada,
feien d’allò una gran illa senzilla
que tota doble ema sap portar
i transportar metres
i escolar
tan clar com l’aigua.

Pep Molist, de la trobada i la passejada amb Gemma Sentís, en va escriure una entrada de diccionari titulada “Bosseta Roja, la”:

“Camí dels Rogerals, entre els camps de vinyes, la pols dels senders i els arbres del bosc, hom troba la Basseta Roja que ni és roja, ni blava, ni verda, ni groga, ni negra, ni lila. La Basseta és Seca. Si el caminant hi apropa l’orella, sigui la dreta, o bé l’esquerra, sent com la bassa s’exclama amb un xiuxiueig constant. Té set d’aigua i, també, de companyia. Enyora els saltirons de les cueretes, el raucar de les granotes, els volts rasos dels espiadimonis i els xiscles dels infants.”

L’últim adalil que van conèixer va ser Josep Borrell, a la Serra d’Almos. El poema que li va escriure Núria Martínez-Vernis és aquest:

Ep, Josep! Aquí s’erra

A la Serra una pot aborrellar-s’hi*,
confitar-s’hi,
doncs són confortables Serra i serranos.
Amb tot i ambdós,
quan de tros en tros arribes, naturalment,
a la promesa,
la terra horta,
l’estació no sembla pas de tornada
i s’hi queda a trossos
entre espècies gràcils i lleugeres com l’aire
en un moviment continu com d’aigua
i la pol·linització ocupa el lloc coherent
expressa d’un rebost que inflaran les neus,
un pou al cim però de neu dolça.

Temperatura i anys empenys que la família és grossa,
un cabàs, com la causa fenològica i republicana,
però en tot cas i en aquesta casa independent
es parla i es parla d’aquella manera que es garla,
es cultiva esperit i es menja Serra. I nos va bé.
Serra, i nos va bé.

“A mi d’en Josep em va impressionar aquella cosa de saber oferir intimitat d’una manera despresa. Érem a ca seva i érem al rebost i jo no me’n sabia avenir. Això te possibilita un lloc viscut, una guia de camins molt diversos, que t’entren fins a l’ànima dels llocs quasi obscena. Però és una obscenitat amable i això a mi em va impressionar. Ens va mostrar els racons més íntims de ca seva. Era tenir un interlocutor, era com si fos un traductor d’un lloc. S’oferia. Era una mena d’al·legoria de l’hospitalitat. Actuava com un mitjancer entre el lloc i els que veníem de visita i això no ho trobes. Va ser realment especial.” Ho explicava Sebastià Perelló.

I Teresa Ibars va recordar: “Una de les coses que va fer en Josep Borrell va ser portar-nos al cementiri i es va crear un moment especial, com si hagués passat un àngel. I ens va explicar com s’havien posat nom els morts de la guerra civil i en un moment donat es va dir el nom de Rachel i se’ns van omplir els ulls de llàgrimes.” Sobre aquest moment va escriure l’entrada de diccionari següent:

“Emoció continguda en les mirades que es creuen. Records que porten aigua de plor i tot amb els ulls cots cap a una terra que fa de llit als morts d’una guerra sense sentit. Lluita. Arrelament. Compromís. Essència d’amor, que en sorgir el seu nom a la conversa, Rachel, desprèn una intensitat que commou.”

I deia Jordi Lara: “En un moment donat, algú va preguntar al Borrell per què anotava cada dia les dades meteorològiques i no va saber explicar el perquè. A mi m’agraden aquestes coses que són difícils d’explicar”. I va continuar: “Em fa l’efecte que ell no en té prou d’explicar la terra del Priorat sinó que també ha d’explicar els cels. És una forma d’estimar els cels que té la Serra d’Almos.”

El concepte formal de les entrades de diccionari

Construir un diccionari en línia permet que Priorat en Persona sigui un projecte individual i col·lectiu alhora i que pugui anar creixent. Sobre aquesta opció formal del projecte, Sebastià Perelló en va destacar diferents elements: “Aquesta idea de reservori de paraules que diuen un lloc, me va apassionar i connectar amb una pedagogia del territori. És una obra col·lectiva, però que també permet la llibertat de l’apunt, d’un Priorat fet fora del Priorat, aquesta vibració del lloc. Aquesta idea de ser un taller en obres permanentment. Aquesta proposta de singularitat i col·lectivitat, amb independència i obediència a una pauta. És una proposta que a mi em va disciplinar una manera peculiar de mirar. Aquesta cosa d’entrada literària, personal, íntima i amb les paraules de la tribu. Vaig aprendre un munt de paraules, era tocar el lloc amb paraules noves. Potser perquè hi he pensat molt amb relació a l’illa i el projecte em va abocar a haver de pensar en un altre lloc des d’aquesta alteritat. I a més veig que té una intenció política i social. Sempre davant la possibilitat d’un altre ordre. Perquè no hi ha un ordre del Priorat, hi pots entrar per on vulguis, per l’entrada que vulguis. I és un Priorat que t’has de fer teu, a través d’entrades molt diverses, lluny de qualsevol proposta d’absolut. Aquí no et presenten un Priorat, te’l fas, te’l deixen fer, portàtil, mòbil. Em recorda la tradició francesa dels diccionaris amorosos. És com fullejar els llocs. I això em va robar el cor. I m’hi vaig sentir comodíssim escrivint un projecte que no és teu i te l’has de fer teu. A més, és als antípodes dels diccionaris d’idees fixes o dels diccionaris de tòpics, de la guia literària turística.”

Núria Cadenes optava per aquesta llibertat d’escollir els mots sense condicions: “Esculls el mot que hi entraràs, tant li fa si te l’inventes o si el repeteixes. No importa. I és aquesta heterodòxia i entre tots fem el collage, que és orgànic, en expansió i va creixent per dins. I tant li fa si escrius un conte, un aforisme, fas una descripció, una poesia o una entrada estricta.”

“Jo em fixava en històries de persones, per exemple he fet una entrada de la font del Mingot, i també em vaig fixar en les paraules noves, que per a mi n’hi va haver una bona colla i desenvolupar el contingut d’aquestes paraules noves ha estat una de les dèries a l’hora d’escriure les entrades”, deia Pep Molist.

Sebastià Perelló troba que Priorat en Persona és una obra mestra i es va recolzar en una frase de Cocteau que diu: “La literatura no és mai res més que un diccionari en desordre.” I va afegir: “I crec que aquest diccionari del Priorat és un diccionari en desordre, una lexicomania. Aquesta disciplina ens ofereix una obra magnífica que un dia tindrà una forma immensa i que no s’hauria d’aturar mai. Sempre amb aquesta forma imprevisible, una poètica del vocabulari. I tots els escriptors que hi hem participat hauríem de tenir molta cura que aquesta obra mestra no s’acabi.”

La dimensió política

En aquest punt, Núria Martínez-Vernis introdueix la seva entrada “Contrast de població”:

Barcelona:
Superfície             101,35 km
2
Densitat                16.149,6 hab./km2
Població               1.636.762 hab.

Priorat:
Superfície             498,61 km
2
Densitat                18,5 hab./km2
Població               9.245 hab.

Poboleda:
Superfície             13,95 km
2
Densitat                22,4 hab./km2
Població               313 hab.

Margalef:
Superfície             34,66 km
2
Densitat                2,8 hab./km2
Població               97 hab.

El Lloar:
Superfície             6,64 km
2
Densitat                16,1 hab./km2
Població               107 hab.


“És bèstia pensar que Barcelona té 16.149,6 habitants per quilòmetre quadrat, mentre que Margalef en té 2,8. Trobo que aquestes dades expliquen tantíssimes coses!” I Núria Martínez-Vernis també explica una altra entrada, sobre el riu Siurana. L’entrada és “Riu estacional” i la definició: “El Siurana no és un riu estacional, encara que ens ho vulguin fer creure, i l’espècie invasora és la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes.” I encara una tercera entrada, “Serra d’Almos”: “No és un poble del municipi de Tivissa, tampoc no és una entitat municipal descentralitzada (EMerDa) sinó un municipi independent del baixíssim Priorat.”

De la mirada política també en va parlar Sebastià Perelló: “A mi la cosa que m’agrada d’aquest projecte i que implica els prioratins d’una manera brutal és aquesta cultura relacional, que és molt contemporània. A més, hi ha una poètica de l’exigüitat, d’allò que és petit, que allà hi podem aprendre tots i això és d’altíssima cultura ultracontemporània, fins i tot hipermoderna. Jo no he vist essencialisme, no he vist reliquiari ni reserva. He vist un escenari múltiple. Allò que deia Emily Dickinson: ‘El finit moblat amb l’infinit.’ I no es tracta d’anar al Priorat amb una mirada condescendent. No es tracta d’anar a donar veu al Priorat (i aquí rau una veritable dimensió política), sinó que hem d’estar molt atents als mecanismes que han provocat que no tingui veu en alguns espais polítics. I es tracta de denunciar discursos condescendents que camuflen una violència brutal, que han silenciat el Priorat. I no és que nosaltres ens hàgim de representar com a veus d’aquells que no en tenen, sinó precisament posar en evidència aquesta violència que s’ha exercit des de poders establerts, que l’han volguda manipular, destruir, col·locar allà on els prioratins senten que no s’ha de fer. I aquesta crec que és la veritable dimensió política d’aquest projecte, que també la té.”

I aquí ens aturem, tot i que de matisos, elements i anecdotari tots sis escriptors encara en van contar i construir durant una bona estona més. Aquells qui hi estiguin interessats podran recuperar sencera la taula rodona a la web de Priorat en Persona. Va tancar l’acte Roser Vernet, alma mater del projecte.

Podeu comprar el llibre Priorat en persona a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.