Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No esperaven una sentència tan dura. Però, una vegada assumida, semblava que tot podia millorar. ‘Quan ens va caure la patacada de la condemna, com a mínim, teníem els calendaris del règim penitenciari, que permet una flexibilització. I les famílies vam començar a respirar un punt’, deia fa pocs dies en una entrevista a VilaWeb Laura Masvidal, dona de Quim Forn. Però no ha estat així. Un any després de la sentència, els presos polítics estan pitjor que mai dins les presons: sense horitzó de futur i confinats.

La sentència com a punt de partida

Després de la sentència, els presoners intentaven de poder accedir als primers permisos. Tenien al cap la concessió del tercer grau. Però al desembre, enmig d’una forta polèmica, les juntes de tractament de les presons dels Lledoners, el Mas d’Enric i el Puig de les Basses van classificar els presos polítics amb un segon grau. No hi havia cap motiu jurídic per a no concedir el tercer: són persones sense risc de reincidència –perquè han estat inhabilitats– ni de violència; no tenen cap multa pendent de pagar, tenen opcions de treballar i un entorn social i familiar favorable fora de la presó. La por que el tombessin sembla que va ser clau per a determinar el segon grau. Una decisió que els impedia d’accedir els trenta-sis dies de permís anual fins que no haguessin complert una quarta part de la condemna.

Als presoners i les famílies, que ho tenien mig coll avall, els va costar d’entendre la decisió. No demanaven res d’excepcional, és el procés normal de tants presos al nostre país. I s’hi van resignar, tot esperant la següent oportunitat.

Les primeres sortides

El primer de sortir de la presó va ser Jordi Cuixart. Ell i Jordi Sánchez ja havien complert un quart de la condemna, i podien accedir a un seguit de permisos. El 16 de gener Cuixart sortia per primera vegada dels Lledoners. Ho feia amb un somriure, i fent el signe de la victòria. Una imatge que esdevenia icònica. L’endemà passat tornava a entrar a la presó, però el fet és que havia pogut passar quaranta-vuit hores a casa. Havia pogut posar a dormir per primera vegada a la vida el seu fill petit, en Camí. Petits detalls que eren un món. Tot plegat donava aire a les famílies. Una setmana després sortia Jordi Sànchez, que deixava clar que un permís no és la llibertat, sinó un parèntesi de quaranta-vuit hores entre els milers d’hores de presó que traginen. ‘Només l’amnistia ens retornarà la llibertat’, deia en un piulet.

Mentrestant, es posava sobre la taula l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari. Es van aferrar a aquest dret, que els permetia de sortir a treballar. Això ja era un gran canvi. Amb aquest permís podien fer vida fora d’aquelles quatre parets i sentir-se útils. Aconseguien el 100.2 i sortien a treballar. Els primers, una altra vegada, eren els dos Jordis. El 13 de febrer Cuixart tornava a la fàbrica de la seva empresa, a Sentmenat (Vallès Occidental), on els treballadors el rebien emocionats. El 25, començava a fer-ho Sànchez, que sortia de la presó tres dies la setmana per fer un voluntariat a la Fundació Canpedró. Darrere seu, hi anaven tots els presos.

‘La possibilitat de sortir unes quantes hores significa veure una llum al final del túnel’, explicava Carme Forcadell el mes de març. La presidenta del parlament afegia que el sol fet que la seva mare no hagués d’anar a la presó per ella ja era un gran canvi. I en una entrevista de VilaWeb anava més enllà: explicava la importància de sortir i mirar a la llunyania: ‘Veure els arbres florits, les muntanyes, el mar. A la presó estàs envoltada de murs i mai no pots mirar lluny, només pots veure el cel si aixeques el cap i veus els avions que passen.’

La covid-19 ho atura tot

Però, al març arribava la covid-19, que ho capgirava tot. Amb la pandèmia, el Departament de Justícia informava que se suspenien tots els permisos penitenciaris. De primer, permetien que continuessin sortint a treballar els presos en tercer grau o amb el 100.2, però els presoners polítics es van estimar més de seguir les recomanacions del Departament de Salut i confinar-se a les presons.

Les presons eren un punt calent de la crisi sanitària. Hi havia molta gent tancada en molt poc espai. El virus s’hi podia propagar molt ràpidament, i per tant, es va optar per buidar-les al màxim. El govern espanyol anunciava uns permisos especials perquè els presoners en tercer grau passessin el confinament a casa. Els presos polítics eren exclosos de la mesura.

Pocs dies més tard, el Departament de Justícia anunciava que les juntes de tractament de les presons del Principat estudiaven la possibilitat que els presos classificats en segon grau als quals s’aplicava el règim de permisos de l’article 100.2 poguessin passar el confinament a casa.

El Suprem torna a amenaçar

Ràpidament, el Tribunal Suprem espanyol emetia un comunicat per amenaçar els funcionaris de les juntes de tractament de les presons on hi ha els presos polítics, perquè no els deixessin anar a passar el confinament a casa. L’endemà passat, l’amenaça feia efecte i les juntes de tractament de les presons del Puig de les Basses, del Mas d’Enric i dels Lledoners els denegaven el permís. Amb això es tornava a demostrar que els presoners polítics rebien un tracte diferent de la resta.

‘La justícia no és igual per a tots; per culpa nostra no ha sortit ningú afectat pel 100.2 de les presons on som nosaltres. Ni dels Lledoners, ni del Mas Enric, ni del Puig de les Basses no n’ha sortit ningú. En canvi, d’altres presons n’ha sortit gent amb més temps de condemna’, reflexionava Carme Forcadell en una entrevista a VilaWeb el mes d’abril.

Aquells dies alguns familiars es manifestaven enfadats amb el Departament de Justícia. Montse Bassa explicava que la seva germana, Dolors Bassa, ja tenia el full signat i la mare avisada que podria estar amb ella durant el confinament. ‘Es va ajornar la junta “casualment”…’, va insinuar. ‘Que l’enemic el tenim a Madrid ja ho sabia. El que no sabia és que també el tenim a casa’, va afegir. El fill de Dolors Bassa anava més enllà: ‘Si passa alguna cosa a la meva mare (per coronavirus o per la situació de les presons catalanes) o si no pot tornar a abraçar l’àvia (que cuidava ella amb un 100.2 aprovat pel jutge), ja no serà només culpa del Suprem.’

Tancats en una cel·la

Si a fora el món es va paralitzar, a dins de la presó encara més. La tensió hi era més forta que mai. Les presons es van convertir en un dels llocs més estrictes. Els presos passaven hores i hores tancats dins cada mòdul. Van perdre el poliesportiu i les zones comunes. Per ells, ja només existia el pati i la cel·la. La comunicació amb les famílies es va reduir dràsticament. Els mesos més complicats del confinament, només es comunicaven amb les trucades telefòniques.

A mitjan abril, amb l’aixecament del confinament total, alguns presos tornaven a sortir a treballar. Jordi Cuixart, Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull eren els primers. Però no tots podien fer-ho. Els que feien voluntariats no tenien l’opció de sortir. I Junqueras es trobava que la universitat era tancada. Al maig els canviaven els permisos i podien, finalment, sortir a treballar tots.

Un tercer grau fugaç

El juliol va ser un miratge enmig d’un any molt fosc. Semblava que la sort havia canviat. Amb la concessió del tercer grau els presos van poder gaudir d’un parell de caps de setmana amb la família. Sortien cada matí a treballar. I el cap de setmana el podien passar amb els amics i la família. Això sí, entre setmana dormien a la presó, però tenien un règim de semillibertat que els permetia àmplies franges horàries a fora.

Però va ser fugaç. Tot d’una, el Suprem vulnerava la pròpia legalitat i es tornava a acarnissar contra els presos polítics. De cop es va atorgar la competència de decidir sobre l’aplicació del 100.2 dels presos polítics catalans. Fins ara, això era competència exclusiva de les audiències provincials, sobre les quals el Suprem no tenia res a dir. Doncs va decidir de tombar-los tots. Dolors Bassa n’és l’excepció. L’Audiència de Girona va refusar un recurs contra el 100.2 de Bassa perquè ja no l’hi aplicaven. El jutge argumentava que ja no tenia sentit d’examinar el recurs perquè tenia el tercer grau.

Mentrestant, la fiscalia de l’estat, que depèn del govern de Pedro Sánchez, presentava un recurs contra la concessió del tercer grau per part dels serveis penitenciaris de la Generalitat. La jutgessa de vigilància penitenciària 5 de Catalunya, María Jesús Arnau Sala, li va donar la raó. Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva i Joaquim Forn, tornen a entrar als Lledoners sense data de sortida. Sense cap horitzó. Hi entren ferms i amb uns discursos contundents. ‘Tornem a la presó, però continuarem fent la nostra lluita aquí, i fent un camí que saben que és irreversible. Que ningú no dubti que ho acabarem aconseguint’, deia Romeva. Pocs dies després perdien el tercer grau Rull i Turull.

Forcadell i Bassa, les excepcions

En canvi, Forcadell i Bassa no han perdut el tercer grau perquè un jutge de vigilància penitenciària es va plantar davant del Suprem. El jutge Jesús Ignacio Moncada Ariza va considerar que la suspensió de grau que demanava la fiscalia no es podia aplicar en aquell moment processal i amb aquella mena de recurs. A més, argumentava que tot i que el Tribunal Suprem espanyol establís que a partir d’ara els recursos de la fiscalia suspendrien automàticament els permisos quan es pogués interpretar que afectaven la qualificació penitenciària dels presos, això no modificava la manera de procedir en els recursos contra la classificació en tercer grau, ‘en els quals no s’aplica ni s’ha aplicat l’efecte suspensiu amb caràcter previ al pronunciament definitiu’. És a dir, que fins que no es resolgui sobre el fons del recurs no es pot aplicar la suspensió del tercer grau i fer tornar immediatament l’intern a la presó.

Pitjor que mai

La caiguda del 100.2, el tercer grau i les mesures per la covid-19 dins la presó han significat un canvi de condicions brutal aquest darrer mig any. ‘De cop i volta, aquest estiu, va tot enrere. I a l’altre extrem. Perden el 100.2, que els permetia de treballar fora, i això els angoixa moltíssim. I passen a estar dies i dies aïllats i tancats vint-i-dues hores sols a la cel·la. Parlant amb la paret. Un canvi brutal’, diu Laura Masvidal.

‘La suspensió del tercer grau va ser una galleda d’aigua freda sobre la possibilitat que puguin ser tractats com qualsevol altre pres. Et diuen que no tindràs els drets de la resta de presoners. Ja van tenir un judici injust. Ara també un règim penitenciari injust?’ es demana Diana Riba. I afegeix: ‘Això que han fet amb el 100.2 és il·legal. La meva reacció va ser: ens diu que això queda així fins el 2030? Cap canvi fins el 2030? És això? Ens quedem sense passos intermedis, permisos graduals, petits avenços, camí progressiu com la resta de presoners? Fer-me aquesta pregunta per mi ha estat més dur que la sentència de dotze anys.’

Aquells presos que han complert un quart de la condemna tenen algun permís. Una llibertat, falsa, fins a cert punt. Poden sortir i veure els fills i la família. Però la tornada a la presó és més dura que mai. Les mesures per la covid-19 els obliguen a passar vint-i-tres hores tancats a la cel·la durant deu dies. Un dels presoners deia a VilaWeb que se sentia com la nina més petita d’una matrioixca russa: ‘Som dins el confinament, dins el confinament, dins el confinament del confinament…’

La resta de presos? Res, cap contacte físic amb les famílies del juliol fins a final de setembre. Dos mesos sense abraçar-se. Durant aquell temps, no hi hagué cap mena de vis-a-vis. Ni vis-a-vis per a familiars (pares, germans), ni de convivència (amb nens menors) ni íntims (parelles). Cap. Només el locutori: quaranta minuts els caps de setmana a través d’un vidre. ‘El vidre és molt intens. Tant que a Soto del Real et donen un paper que diu: “Si us plau, si tens fills menors, no els portis al vidre.” Els meus fills van anar-hi un cop, al vidre d’Estremera, i em van dir mai més’, explica Diana Riba. Ara només poden tenir un vis-a-vis cada mes. I solament hi tenen accés dues persones, de manera que no es pot reunir tota la família.

En definitiva, els fets d’aquest últim any han demostrat que els presoners polítics no tenen els mateixos drets que la resta de presoners de Catalunya. I que el Tribunal Suprem espanyol, lluny d’oblidar-se’n, després de la sentència continua amb ganes de venjança.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.