presos polítics

Ahir Jordi Sànchez i avui Oriol Junqueras han estat autoritzats a fer sengles conferències de premsa telemàtiques com a caps de llista, respectivament, de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. –I, per cert, aquella gent, especialment de Junts per Catalunya, que va fer una especulació injusta sobre uns possibles interessos comuns de l’estat espanyol i Esquerra quan es pensaven que només podria parlar Junqueras, estaria bé que aprenguessen la lliçó i no acusassen mai més tan fàcilment cap altre candidat independentista.–

Ja veurem quin serà l’escenari que la presó disposarà per al vice-president Junqueras, però cal pensar que serà el mateix que han preparat a Jordi Sànchez. I la veritat és que no podia ser ni més desafortunat ni més significatiu. No sóc cap expert en escenografia i per tant és possible que la meua opinió siga massa subjectiva, però jo hi vaig veure un home segrestat, un ostatge.

Així ho vaig veure no solament per la bandera espanyola i la fotografia del rei, sinó també per la tauleta exigua que li varen posar i pel fet de deixar-lo amb una cantonada tancada al darrere, en un pla televisiu molt antinatural.

Ignore si els carcellers n’eren conscients o no, però la sensació era terrible. I encara se’n va tornar més quan la vam poder comparar amb una compareixença semblant feta a Turquia pel dirigent kurd Selahattin Demirtas, també diputat i també empresonat. Si més no Demirtas tenia una taula normal i es va estalviar la fotografia d’Erdogan. La sensació era que provaven d’humiliar Sànchez i que amb ell ens provaven d’humiliar a nosaltres. Odei Etxearte ho explica a la perfecció en aquesta crònica sobre la manera com es va seguir la compareixença a la seu de l’agència EFE.

Ara, he dit abans que tot plegat em semblava també significatiu i per això vull remarcar  que aquestes conferències de premsa i la participació de Raül Romeva en un acte de campanya per videoconferència són unes victòries: Són la comprovació que són presos polítics.

D’ençà que va començar el judici m’ha passat pel cap repetidament una imatge tot i no haver-la poguda veure: la dels presos anant a dinar a una sala del Suprem espanyol en comptes de tornar a la cel·la. És un detall menor però sempre he pensat que exemplificava la seva condició de presoners polítics. Aquesta mena de concessions, en l’estricte sistema penitenciari, no s’explica per res més que per la pressió social i internacional. Amb gests, l’estat espanyol es veu forçat a reconèixer allò que no vol reconèixer de paraula. Tant que no s’han pogut estalviar ni la fotografia ni la conferència de premsa, 549 dies després.

PS. Ha estat emocionant de tornar a veure l’amic Jordi Sànchez, més o menys, com si fos en una situació normal. Espere que el malson s’acabe per a ell i per a la família, per a Oriol Junqueras i per a tots els presos i exiliats, tan aviat com siga possible.

 

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb