Presos al congrés: la contradicció es fa visible

  • «Espanya no ha volgut acceptar en cap moment que tot això que fa, la seua actuació, rebenta les costures de la democràcia»

Vicent Partal
20.05.2019 - 21:50
Actualització: 20.05.2019 - 22:58
VilaWeb

Hi ha una contradicció essencial en la crisi entre Catalunya i Espanya que ahir es va posar gràficament de manifest i avui s’hi tornarà a posar, gràcies sobretot a la presència de quatre diputats i un senador, electes d’Esquerra República i Junts per Catalunya, que són alhora presos polítics. Aquesta contradicció és la que hi ha entre la intenció i la voluntat de l’estat espanyol en la resposta a la declaració d’independència i allò que realment els resulta possible de fer.

Molts de vosaltres ahir segurament vau tenir una sensació d’irrealitat quan vau veure Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva fent les gestions pròpies del càrrec per al qual han estat elegits, mentre uns policies –vestits de civil, emperò– els vigilaven a pocs metres, provant d’impedir que es moguessen amb llibertat. Que es moguessen amb llibertat dins el congrés espanyol, on han estat duts per la decisió lliure dels electors. Si va ser així, si vau sentir això, deixeu-me dir que aquesta sensació d’irrealitat que vau experimentar no tan sols va ser justa i adequada. Sinó que era inevitable.

Perquè és irreal que en un parlament que pretén ser democràtic cinc electes siguen privats de fer la feina de representar els ciutadans que els han votats. El parlament és el focus central de la vida política de qualsevol país, la institució essencial de què deriven les altres branques del poder, l’executiva i la judicial. I per això a tots els països democràtics els diputats tenen prerrogatives tan àmplies per a protegir-se que fan gairebé impossible que siguen amenaçats o agredits. En canvi, ahir qui pot discutir que tots cinc caminaven amenaçats pels passadissos, agredits en la dignitat i coartats en els seus drets legítims i indiscutibles?

I, tanmateix, pareu esment que aquests fets, aquestes imatges, al final delaten sobretot la feblesa de l’estat espanyol. Refusar de negociar políticament res d’ençà del 2010, i molt especialment refusar de reconèixer la gravetat del problema que els ciutadans posaren en relleu amb el referèndum del Primer d’Octubre va fer que la reacció espanyola a la proclamació de la independència fos la destrucció de la seua constitució i de l’equilibri de poders. El 155 no es podia aplicar de la manera que es va aplicar, com és notori, i el judici, que va esdevenir un escàndol a partir de la instrucció mateix, no havia d’haver continuat quan els tribunals alemanys van deixar clar que a Europa allò que havia passat el Primer d’Octubre i el 27 d’octubre del 2017 no es podia qualificar ni de rebel·lió ni de sedició.

Però Espanya no ha volgut acceptar en cap moment que tot això que fa, la seua actuació, rebenta les costures de la democràcia. Ni quan li ho han explicat els seus socis de la Unió Europea. Perquè l’estat espanyol no pensa en termes de política, de solució política. Només pensa a guanyar temps com siga per a impedir que la República proclamada es faça efectiva i siga reconeguda. I per a això han d’apartar els dirigents que van fer possible, braç a braç amb els ciutadans, l’extraordinari octubre republicà. Contra els de l’exili, contra el president Puigdemont, Comín, Ponsatí, Rovira, Puig, Serret i Gabriel, comencen a entendre que no poden fer-hi res. I per això voldrien descarregar tota la frustració, tota la ràbia, tota l’enorme por, contra aquells que mantenen com a ostatges dins les seues presons. Però hi ha la famosa muralla humana que els protegeix. Que protegeix els nostres presos amb els vots, amb l’eina més raonable que hi ha per a resoldre un conflicte polític. Amb l’única que l’estat espanyol no vol fer servir.

I així i per això la contradicció es fa visible, com més va més. Els volen fer callar però no ho poden fer. Els volen emmudir però no ho poden fer. Els volen tenallar però no ho poden fer. Els volen fer rendir i no ho poden fer. Pel camí ja han liquidat la seua constitució i l’equilibri de poders, però ni així no poden evitar que ells cinc seguen avui als escons i demostren, així només, amb aquest simple gest, sense necessitat ni tan sols de parlar, que el problema entre Catalunya i Espanya és polític i que tan sols es podrà resoldre fent servir la política.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any