07.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 07.08.2026 - 21:41
Avui fa dos anys, el 8 d’agost de 2024, Salvador Illa va ser investit 133è president de la Generalitat amb els vots d’Esquerra Republicana i dels Comuns. Convé recordar-ho, perquè dos anys després aquells vots continuen essent l’única cosa que explica per què el primer secretari del PSC és al palau.
Illa no hi va arribar amb cap projecte de país al cap. Ho va dir ell mateix amb una franquesa que se li ha de reconèixer. Després d’una dècada llarga de governs independentistes, allò que oferia era una altra cosa, més modesta i, en aparença, més fàcil de fer: que les coses funcionassen. Trens puntuals, escoles serioses, comptes en ordre, seguretat, cap sotrac. Un govern d’administradors després d’uns governs d’idees. Ell va triar el terreny i hi va fixar les regles del joc. Doncs bé: precisament en el terreny que va triar, els resultats no poden ser pitjors.
Comencem pel més fàcil de comprovar, que són els trens. No van bé. És una evidència. I, pitjor encara: la gent ha deixat de confiar que mai acaben funcionant. Hi ha hagut vagues, avaries, andanes enfonsades i un accident mortal a Gelida. La consellera Paneque va ser reprovada pel parlament el març del 2025 i encara és al càrrec, sense immutar-se. I el famós i tan publicitat traspàs –presentat com un “acord històric”– ja es veu que consisteix en una empresa participada en un 50,1% per RENFE que no resoldrà cap problema de fons i que no serà plenament operativa fins vés a saber quan. Han canviat el rètol i han multiplicat els responsables encarregats d’explicar per què el tren no arriba. Però la cosa fonamental no ha variat: el tren no arriba.
Continuem per l’escola. Dels prop de 2.500 alumnes de quinze anys triats en cinquanta-un centres per a les proves PISA, en van quedar exclosos 591, el 23,2%, malgrat que l’OCDE fixa un límit del 5%. Gairebé sis-cents adolescents desapareguts de l’estatística sense que ningú sàpiga dir com. El departament ho va saber al març i ho va explicar el 24 de juliol, quatre mesos després, en plena calorada, quan les escoles ja eren tancades i després d’haver fet no sé quantes vegades el numeret, com si tot anés bé. La conseqüència, desastrosa, és que Catalunya no podrà comparar-se amb ningú, ni tan sols amb si mateixa, fins el 2029. En un sistema educatiu que fa anys que dóna senyals d’alarma, el govern dels administradors ha decidit d‘apagar el termòmetre i que no sapiguem res del que passa. La consellera Niubó continua en el càrrec, i el president la ratifica i la defensa.
Anem al capítol més trist, el dels menors tutelats, el famós cas DGAIA. La Sindicatura de Comptes va xifrar en 167 milions d’euros els pagaments indeguts entre el 2016 i el 2024 –cosa que, per tant, no correspon als governs del PSC–, però ara hi ha més de deu mil expedients per revisar un per un i el departament s’ho pren amb una calma majestuosa, com si no fos urgent saber res sobre aquest escàndol de corrupció que tanta inquietud ha causat al país. Pel mig, contractes prorrogats a entitats assenyalades, una menor tutelada explotada sexualment i una consellera responsable de posar ordre en tot això que se’n va, de sobte, “per motius personals” la mateixa setmana que el parlament n’ha de parlar. Una conferència de premsa a primeríssima hora del matí, amb ressaca futbolera i au. Això és tot, i això pretenen que siga tot en un dels escàndols més repugnants que es recorden a Catalunya.
De l’habitatge, en parlaré breument, perquè les xifres ja ho diuen tot. Es van prometre cinquanta mil pisos. Però el parc públic de lloguer continua per sota del 2%, els preus no han parat de pujar i l’habitatge ha esdevingut, segons totes les enquestes, la primera preocupació dels catalans. En canvi, els anuncis s’han multiplicat amb una fecunditat admirable. I la publicitat. Però de substantiu, res de res.
Podria continuar així pas a pas, tema a tema, però sospite que cansaria el lector amb unes obvietats que tothom sap. Ho remataré, doncs, amb el finançament, que és el cor polític de tot plegat. L’acord d’investidura deia, negre sobre blanc, que l’Agència Tributària de Catalunya recaptaria l’IRPF durant el 2026. Es va ajornar al 2028, i després al 2029. I ja veurem on acaba tot plegat. Tanmateix, l’esborrany del ministeri espanyol –tan socialista com socialista és el president– manté el control de l’impost a Madrid, no garanteix l’ordinalitat i dilueix la singularitat en un model que qualsevol comunitat pot demanar. I Salvador Illa, que fa vint-i-quatre mesos que hi treballa, ara s’ha limitat a anunciar que al setembre “s’acaben les excuses”. No sé si ell se n’adona, però és una frase que el retrata: la de qui parla de terminis com si els terminis fossen dels altres.
I amb tot això, què? Viatges. Vietnam, Singapur… I una compareixença de premsa de balanç dels dos anys en què el president assegura que “la tercera gran transformació de Catalunya està en marxa” i que aquests dos anys han estat “un gran salt endavant”. Un home que aterra de Singapur i, sense passar per casa, explica als seus conciutadans que el país que ells sofreixen cada dia no és el país que ells sofreixen. El gènere, en literatura, es diu fantasia. En política, propaganda per a tapar la realitat.
Se li ha de reconèixer una sola cosa: el president Illa ha aprovat un pressupost, cosa que feia anys i panys que no passava. Però un pressupost no és un èxit per si mateix, és el mínim exigible, l’eina amb què es governa. I presentar l’eina com si fos l’obra és exactament el que fa un mal paleta. Una eina, per cert, que també li han donat Esquerra i els Comuns, que dos anys després continuen sostenint un govern que ha incomplert tot allò que van signar. Ells deuen saber quin compte en fan, però a hores d’ara molt poca gent entén tanta submissió en canvi de tan poc profit.
El balanç dels dos primers anys de govern Illa, doncs, és lamentable. La Generalitat de Catalunya té un president que no té projecte per al país, cosa que ell no ha amagat mai, però que tampoc no té la coartada d’administrar-lo bé, que era l’única cosa que havia promès. Al final de l’exercici, tal com van les coses, el balanç ens dirà que ha estat el president més gris i trist de la història de Catalunya. I segurament ell tan sols podrà parlar d’estabilitat. De l’estabilitat d’una casa on no passa res perquè ja no s’hi intenta res.
La veritat és que dos anys no és gaire en la vida d’un home. Però en la vida d’un país –i encara més d’un país que viu un moment transcendental de la seua història– és molt. I aquests anys de Salvador Illa, senzillament i lamentable, ja no els recuperarem.
