Aquest divendres, segons que ha pogut saber VilaWeb, el Parlament de Catalunya farà una sessió extraordinària que no pot tenir cap més objectiu ni final que la proclamació immediata de la independència i la posada en marxa de la república catalana. Serà, volgudament, una sessió en paral·lel a la sessió del senat espanyol on el PP pot aprovar, si cal amb els seus vots i prou, el decret que Mariano Rajoy ha preparat amb una visió ben particular del que li permet fer l’article 155 de la constitució espanyola. Aquest decret és un cop d’estat que va molt més enllà d’allò que seria prudent fins i tot per a ell, com ho demostren les reaccions de socialistes catalans i de les Illes, a la vista del lamentable paper que han tingut el PSOE i Pedro Sánchez, i Miquel Iceta, més en concret.

No crec que a hores d’ara siga necessari explicar de quina manera aquest decret ni tan sols és legal d’acord amb el contingut de la constitució espanyola mateixa. El professor Marcel Mateu ho explica de manera magnífica en aquest article. Sí que voldria, però, apuntar dues coses.

La primera és que això no és un fet que arriba de sobte, per més que el PP vulga presentar-ho com una reacció als fets d’aquest octubre. Va ser el 31 de gener del 2006 quan el PP va començar aquella campanya de recollida de signatures contra l’estatut de Catalunya, signatures que Mariano Rajoy va presentar en persona a la porta del congrés. Després va venir la presentació del recurs al Tribunal Constitucional i la sentència. Per tant, fa com a mínim onze anys que el PP persegueix de liquidar l’autonomia. Com a mínim, perquè cal recordar que amb el seu antic nom d’Aliança Popular, el PP va votar contra la constitució espanyola que ara tant diu defensar, i ja invocava la seua oposició a les autonomies.

La segona cosa és un detall molt bèstia que m’ha cridat molt l’atenció i que crec que ha passat massa desapercebut. De manera explícita, en la seua compareixença, Mariano Rajoy s’ha atrevit a dir: ‘El meu interlocutor el van triar uns altres, i ara ells hauran de donar explicacions de per què ho van fer.’ Literalment ha dit això. Per tant, referint-se a tots els electors catalans i amenaçant-los explícitament. Què vol dir el president del govern espanyol amb això que haurem de donar explicacions sobre què hem votat? Qui s’ha cregut que és, ell, per menystenir d’aquesta manera la voluntat popular? Els ciutadans de Catalunya vam votar el que vam voler, que és el que passa en unes eleccions democràtiques, sempre. L’expressió de Rajoy és, en aquest sentit, la traducció en públic d’un pensament feixista que no per desconegut deixa de ser profundament pertorbador.

Ara tot s’encara a divendres. Segons que ha pogut saber VilaWeb, serà el dia que el Parlament de Catalunya prendrà mesures clares. No estem en condicions d’aclarir quines seran, més enllà de la definició (‘clares’) que hem pogut aconseguir de fonts parlamentàries de Junts pel Sí. Però no hi ha marge: l’única mesura raonable divendres serà l’activació de la república. Per això sembla que el ple es porta a aquest dia. Per fer-lo en paral·lel amb el del senat espanyol. Proclamar la república dies abans podia obrir la via que Espanya intentés detenir el govern sense haver d’activar aquest 155 que tants i tants problemes li acabarà causant. Declarant la independència al mateix temps que Espanya declara la dictadura, les coses queden completament clares i els procediments s’activen sense marge per a les trampes ni els subterfugis.

Però entenguem-nos. Estic segur que divendres el Parlament de Catalunya farà la seua feina. Però nosaltres també en tindrem una d’important a fer. Més important que la seua i tot. Divendres al vespre, quan a Madrid i Barcelona es canvien simultàniament les regles del joc, tot, tot allò que hem conegut fins avui, deixarà formalment de ser legal, i tot, per tant, passarà a ser una qüestió, una lluita, de fets. I ací la ciutadania organitzada al carrer serem els qui determinarem qui guanya i qui perd.

Divendres a la nit, la República Catalana i la nova vella Espanya sense autonomies s’enfrontaran en tots els terrenys i en cada decisió. I qui demostre dissabte, i diumenge i dilluns i dimarts i dimecres i dijous i divendres, que és el govern efectiu i real del Principat guanyarà. Només serà qüestió de temps. Si els Mossos obeeixen la Generalitat, guanyarem; i si els controla Rajoy, perdrem. Si els bancs actuen respectant la legalitat, guanyarem; i si continuen segrestant els nostres diners a les ordres del PP, perdrem. Si els ajuntaments fan cas de les ordres dels ministres espanyols, perdrem; i si les ignoren, guanyarem. Si les escoles mantenen el seu model, guanyarem; i si el canvien, perdrem. Si els diputats poden entrar i seure al seu escó, guanyarem; i si no és així, perdrem. Si la policia espanyola aconsegueix entrar a palau per detenir Puigdemont, perdrem; i si ho impedim entre tots, aleshores guanyarem.

Això ha passat en tots els processos d’independència del món: arriba un punt en què tant és quin article de quina llei diu què, només compta què diu el poble i, sobretot, què fa. Espanya, fent miques la seua constitució, ens ha posat en una situació que, des del punt de vista internacional, ens és la més favorable de totes: la del ‘darrer remei’. Només proclamant la república podrem defensar l’autogovern que fins ara encarnava l’autonomia i només proclamant la república podrem defensar la democràcia. No hi ha cap més possibilitat.

Així que gas a fons i prepareu-vos. Els mateixos que no van ser capaços de trobar ni una sola urna ara diuen que ens governaran. Els mateixos als quals van burlar l’exercit dels quatre mil clandestins dels referèndum ara diuen que ens controlaran. Els mateixos que no van poder impedir que més de dos milions de persones anàrem a votar ara diuen que ens impediran ser… Torneu-vos a preparar que el cap de setmana vinent serà el més important, políticament parlant, de les nostres vides.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]