Harvey J. Alter, Michael Houghton i Charles M. Rice, premis Nobel de Medicina 2020. Il·lustració: Nobel Media

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els nord-americans Harvey J. Alter i Charles Rice i el britànic Michael Houghton han estat guardonats amb el Premi Nobel de Medicina 2020 pel descobriment del virus de l’hepatitis C.  El premi és atorgat als tres científics per haver fet una contribució decisiva a la lluita contra l’hepatitis transmesa per la sang, que causa cirrosi i càncer de fetge en persones de tot el món.  Abans del seu treball, el descobriment dels virus de l’hepatitis A i B havia estat un pas endavant crític, però la majoria dels casos d’hepatitis transmesa per la sang es van quedar sense explicar. El descobriment del virus de l’hepatitis C va revelar la causa dels casos restants d’hepatitis crònica i va fer possibles proves de sang i nous medicaments que han salvat milions de vides.

L’hepatitis és causada principalment per infeccions víriques, tot i que l’abús de l’alcohol, les toxines ambientals i les malalties autoimmunitàries també en són causes importants. A la dècada de 1940, es va fer evident que hi havia dos tipus principals d’hepatitis infecciosa. El primer, anomenat hepatitis A, es transmet per aigua o aliments contaminats i generalment té poc impacte a llarg termini en el pacient. El segon tipus es transmet a través de la sang i els fluids corporals i representa una amenaça molt més greu, ja que pot conduir a una condició crònica, amb el desenvolupament de la cirrosi i el càncer de fetge.

Amb aquesta forma d’hepatitis, els pacients poden estar infectats durant molts anys abans que sorgeixin complicacions greus. L’hepatitis transmesa per sang està associada amb una morbiditat i mortalitat importants, i causa més d’un milió de morts a tot el món a l’any, fent d’ella una preocupació per la salut mundial en una escala comparable a la infecció pel VIH i la tuberculosi.

A la dècada de 1960, el biòleg Baruch Blumberg va determinar que una forma d’hepatitis transmesa per la sang era causada per un virus que es va conèixer com a virus de l’hepatitis B, i el descobriment va portar al desenvolupament de proves de diagnòstic i una vacuna efectiva. Blumberg va rebre el Premi Nobel de Medicina el 1976 per aquest descobriment. En aquell moment, Harvey J. Alter estudiava a l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units per què alguns pacients que havien rebut transfusions sanguínies desenvolupaven l’hepatitis. Tot i que les anàlisis de sang per al virus de l’hepatitis B, recentment descobert, van reduir el nombre de casos d’hepatitis relacionada amb les transfusions, Alter i els seus col·legues van demostrar que tot i així es mantenia un gran nombre de casos. També van desenvolupar proves per a diagnosticar la infecció per virus de l’hepatitis A, i es va fer evident que l’hepatitis A no era la causa d’aquests casos inexplicables. Finalment, les investigacions mèdiques d’Alter van definir una nova forma d’hepatitis vírica crònica, que es va conèixer com a hepatitis ‘no-A, no-B’.

Identificació del virus de l’hepatitis C

La identificació del virus era una prioritat, però durant una dècada no va ser possible amb les tècniques tradicionals per a identificar els virus. Michael Houghton, que treballava per a la farmacèutica Chiron, va aconseguir d’aïllar la seqüència genètica del virus. Houghton i els seus companys van crear una col·lecció de fragments d’ADN d’àcids nucleics trobats a la sang d’un ximpanzé infectat. La majoria d’aquests fragments provenen del genoma del ximpanzé, però els investigadors van predir que alguns serien derivats del virus desconegut. Amb el supòsit que els anticossos contra el virus serien presents a la sang de pacients d’hepatitis, els investigadors van utilitzar el sèrum de pacients per identificar fragments d’ADN virals clonats que codificaven proteïnes víriques.

Després d’una recerca exhaustiva, es va trobar un clon positiu. Un altre treball va mostrar que aquest clon es derivava d’un virus d’ARN nou pertanyent a la família Flavivirus i va ser anomenat virus de l’hepatitis C. La presència d’anticossos en pacients d’hepatitis crònica va implicar fortament aquest virus com a agent desaparegut.

Després d’haver descobert el virus d’hepatitis C quedava saber si amb el virus n’hi havia prou per a causar la malaltia. Per a fer-ho, els científics van investigar si el virus clonat era capaç de replicar-se i de causar la malaltia. Charles M. Rice, un investigador de la Universitat de Washington a St. Louis, juntament amb altres grups que treballen amb virus d’ARN, va assenyalar una regió prèviament no caracteritzada al final del genoma del virus de l’hepatitis C que sospitaven que podria ser important per a la replicació del virus. Rice també va observar variacions genètiques en mostres aïllades de virus i va plantejar la hipòtesi que alguns d’ells podrien obstaculitzar la replicació del virus. A través de l’enginyeria genètica, Rice va generar una variant d’ARN del virus de l’hepatitis C que incloïa la regió recentment definida del genoma víric i estava desproveït de les variacions genètiques inactivades. Quan aquest ARN va ser injectat al fetge dels ximpanzés, el virus va ser detectat a la sang i es van observar canvis patològics similars als que es veuen en els humans amb la malaltia crònica. Aquesta va ser la prova final que el virus de l’hepatitis C podria causar els casos inexplicables d’hepatitis en transfusions de sang.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.