“Si m’he d’identificar amb un personatge històric, és amb Isabel la Catòlica. Pel seu projecte d’unitat d’Espanya i per tot allò que va representar”
Isabel Díaz Ayuso, en una entrevista a El Mundo

Isabel Natividad Díaz Ayuso (Madrid, 1978) és la principal figura de poder del PP en l’arena política espanyola. De fet, ha convertit la presidència i el govern de Madrid, especialment durant la pandèmia, en una trinxera de propaganda contra l’executiu espanyol, però també contra l’independentisme català. Durant la campanya electoral a l’Assemblea de Madrid, no ha fet res més que prémer encara més l’accelerador al crit de “socialisme o llibertat”, mentre llueix un braçalet amb la bandera d’Espanya i un altre del sindicat de policia ultra Jusapol.

Membre de l’ala més dura del PP, Ayuso va entrar a la formació conservadora de la mà de Pablo Casado (2005), quan aquest encara era president de les Noves Generacions, i de seguida va cridar l’atenció d’Esperanza Aguirre, que la va convertir en una de les protegides del seu cercle més íntim. Aquestes connexions li han permès ascendir fins al capdamunt de la jerarquia popular, però també li han esquitxat l’expedient amb diversos escàndols.

Ara bé, davant de qualsevol crítica o acusació, Ayuso sempre s’amaga rere la bomba de fum de les teories de la conspiració. Un recurs que, tot i ser una fugida endavant, no l’ha penalitzada gens. L’únic dubte és saber si acceptarà el suport de Vox per ser a investida i formar un govern amb majoria absoluta.

Durant la campanya, Ayuso ha dit, amb la boca petita, que preferia de governar en solitari, tenint en compte l’executiu fallit amb Ciutadans, que tenia el suport extern del partit d’extrema dreta. Però també és veritat que més d’una vegada ha fet declaracions simpàtiques i gairebé elogioses sobre Vox i el seu líder, Santiago Abascal, de qui ha dit que admirava quan era regidor del PP al País Basc.

“Vox, per segons quines qüestions, no és ultradreta. Si comencem amb les etiquetes dels ultres, tenim als parlaments i les assemblees d’aquest país gent que va davant [de Vox]. Tenim un senyor com Otegi de qui ningú diu que sigui ultra de res. I tenim també Iglesias”, va dir fa poc en una entrevista a la Cadena SER.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en un acte electoral.

Protegida per Pablo Casado i Esperanza Aguirre

Llicenciada en periodisme per la Universitat Complutense de Madrid, Ayuso va entrar formalment en política el 2005 de la mà de Pablo Casado. Abans ja havia passat per la fundació FAES i havia estat voluntària en la campanya electoral de María San Gil al País Basc, on va conèixer un jove Santiago Abascal.

Dins les joventuts del PP, la carrera d’Ayuso no va trigar gens a agafar embranzida. El 2006 va ser nomenada assessora del conseller de Justícia i d’Interior de Madrid, Alfredo Prada, que actualment està pendent de judici a l’Audiència espanyola per contractes irregulars en el projecte urbanístic del Campus de la Justícia de Madrid.

Poc després, la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, es va fixar en ella i la va incorporar al seu equip personal. En aquella època, el PP governava la Comunitat de Madrid amb mà de ferro, gràcies a una sòlida majoria absoluta. Aquest control total, que incloïa també l’ajuntament de la capital espanyola, va ser el caldo de cultiu perfecte per a futures trames de corrupció com Gürtel, Púnica i Lezo.

Canvi de sector, però al servei del PP

El 2008, Ayuso va deixar sobre el paper la primera línia de la política i es va incorporar a Madrid Network, una entitat público-privada creada per Aguirre per a fomentar “la innovació empresarial”. Tanmateix, l’entitat va destacar per ser un ens opac que engolia subvencions milionàries —com la fundació Danaes de Santiago Abascal— i col·locava desenes d’assessors del PP.

En aquesta entitat, per fer tasques de comunicació, Ayuso va cobrar un sou mensual de 4.219 euros fins a l’estiu del 2011, quan va entrar a l’Assemblea de Madrid com a diputada en substitució d’Engracia Hidalgo. En aquelles eleccions, el PP d’Aguirre va consolidar la seva majoria absoluta amb 72 diputats (51,72% dels vots). Inicialment, Ayuso va quedar-se sense escó perquè ocupava el 74è lloc a la llista electoral.

Cal dir que, mentre cobrava de Madrid Network, Ayuso també formava part de l’equip de comunicació del PP madrileny. De fet, va ser especialment activa durant la campanya electoral d’Aguirre, de qui gestionava les xarxes socials, i va arribar a crear un compte de Twitter a la gossa de la presidenta, un Jack Russell anomenat Pecas.

De l’escó a l’altra cara del govern

El periple parlamentari d’Ayuso va començar en l’anonimat. La legislatura va estar marcada per la renúncia a la presidència d’Esperanza Aguirre, que va cedir el càrrec a la seva antiga mà dreta Ignacio González, que anys més tard va ser vinculat amb diversos casos de corrupció com ara Lezo, per al qual va ser empresonat de manera preventiva durant mig any.

No fou fins a la legislatura següent (2015) que Ayuso va guanyar pes polític, sobretot després d’haver participat en la campanya electoral de Cristina Cifuentes, que va ser investida amb els vots de Ciutadans. El PP havia perdut la majoria absoluta a la cambra, una cosa que no passava des del 1995.

En aquella legislatura, Ayuso va exercir com a portaveu adjunta del grup parlamentari, però arran d’una remodelació de govern, el setembre del 2017, va ser nomenada vice-consellera de Presidència i Justícia, a les ordres del conseller Ángel Garrido. Quatre mesos més tard, va esclatar un escàndol que l’involucrava per primera vegada amb la corrupció crònica del PP.

Esquitxada pel cas Púnica

El seu nom va aparèixer relacionat amb el cas Púnica, una trama d’adjudicació de serveis públics a canvi de comissions per a finançar irregularment el PP. En un informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil hi constava un correu electrònic d’Ayuso a un dels principals sospitosos, l’empresari Alejandro de Pedro Llorca, que el 2014 va passar un mes en presó preventiva per aquesta causa.

En aquell correu, amb data de 28 de gener de 2011 i amb el títol de “Petit favor”, Ayuso demanava a De Pedro una plantilla de pàgina web per a la presidenta d’aleshores, Esperanza Aguirre. En l’informe, la Guàrdia Civil descrivia Ayuso com a “canal de comunicació” entre l’empresari i la cúpula del PP de Madrid per a la contractació irregular de serveis de reputació.

Tot i que no es va poder provar que Ayuso estigués al corrent dels pagaments, el comiat del correu deixava palès el vincle estret que mantenia amb De Pedro. “Encara ets fora? Et trobem a faltar”, va escriure. En els mesos següents, la seva carrera política va trontollar, però no pas pels tentacles del cas Púnica.

La dimissió de la presidenta Cristina Cifuentes, després d’haver-se sabut que havia falsificat un màster i que havia robat una crema en un supermercat, va portar Ángel Garrido al capdavant del govern. Una de les primeres decisions del nou president fou fulminar Ayuso, amb qui estava enemistat públicament. De fet, Garrido no s’ha amagat gens i ha assegurat diverses vegades que “Ayuso és un personatge perillós per a Madrid” i que les seves declaracions, en termes generals, “solen ser desafortunades“.

La vice-conselleria de Presidència i Justícia, que només li va durar vuit mesos, és l’única referència a la gestió pública que apareix al currículum d’Ayuso, on no hi ha rastre de cap experiència real al sector privat o al marge de la política.

La caiguda de Garrido i l’ascens a la presidència

Havent estat expulsada del govern, Ayuso es va reciclar dins l’equip de comunicació del PP madrileny gràcies a Pablo Casado, llavors vice-secretari general de comunicació del partit. Tanmateix, aquest refugi a la rereguarda va durar ben poc, perquè la moció de censura contra Mariano Rajoy va propulsar novament l’ala més dura del PP.

El 21 de juliol de 2018, després del front comú amb María Dolores de Cospedal, Casado va derrotar Soraya Sáenz de Santamaría i va ser elegit president del partit i, de retruc, cap de l’oposició al congrés espanyol. Poc després, l’ex-ministra de Defensa de Rajoy va dimitir com a diputada arran dels seus tractes amb l’ex-comissari José Manuel Villarejo, pels quals ha estat encausada en el cas Kitchen.

Sense els entrebancs de la vella guàrdia, Casado va reestructurar el PP al seu gust i va promocionar personatges afins com Teodoro García-Egea, actual secretari general, i Isabel Díaz Ayuso, a qui va nomenar candidata a la presidència de la Comunitat de Madrid.

De fet, el nou líder del PP va relegar Ángel Garrido a la llista de les eleccions europees, que coincidien amb els comicis madrilenys (26 de maig de 2019). Un menyspreu que el successor de Cristina Cifuentes no va pair bé i va acceptar d’integrar-se a la candidatura de Ciutadans a la Comunitat de Madrid.

Atzagaiades electorals

Durant la campanya electoral, Ayuso va voler marcar perfil propi i distanciar-se dels escàndols de corrupció que assetjaven el PP. Paraules com Lezo, Gürtel o Púnica s’escrivien cada vegada en lletres majúscules més grosses, però la candidata va assegurar: “Sóc una altra persona, tinc un altre perfil. És una altra època i són uns altres projectes […] No renego de ningú, però no he de reivindicar res.”

D’altra banda, Ayuso també va farcir la cursa electoral d’atzagaiades com més anava més cridaneres i sucoses per als mitjans. En declaracions públiques va defensar els embussos de les matinades del dissabte a Madrid com una “senya d’identitat” de la ciutat i va reclamar que es canviés la ubicació de la rua del dia de l’Orgull Gai argumentant que a la Casa de Campo hi anaven nens i famílies a passar el dia.

Ara bé, les seves declaracions sobre Catalunya i l’independentisme van ser encara més polèmiques. En aquest sentit, va refusar el “diàleg del bonisme” per a resoldre el conflicte català i va asseverar que “els problemes més greus de la humanitat” no s’havien solucionat pas amb diàleg. “No es va posar fi al nazisme amb el diàleg”, va reblar.

A les urnes, el PP va assolir un mínim històric de 30 diputats i va quedar en segona posició per darrere del PSOE (37 escons). Tanmateix, la fragmentació parlamentària i l’entrada de l’extrema dreta a l’assemblea va permetre que Ayuso fos investida presidenta amb els vots de Ciutadans i de Vox. “Pensaré en l’electorat dels tres partits”, va dir davant el ple de l’assemblea.

Més escàndols personals

Ayuso va arribar a la presidència acompanyada d’un bon grapat d’ombres i escàndols. Mitjans com Infolibre van publicar que havia utilitzat les seves connexions en el govern d’Esperanza Aguirre (2011) per aconseguir un tracte de favor per part d’Avalmadrid, que va acabar concedint un crèdit de 400.000 euros a l’empresa del seu pare, Infortécnica.

La gestió la va fer una vice-consellera d’Aguirre i l’entitat semipública la va atendre com una petició directa de la presidència de la comunitat. Deu anys després, encara no s’han reintegrat els centenars de milers d’euros, perquè Infortécnica va fer fallida. De fet, Lorenzo Díaz va ser declarat insolvent abans de rebre el crèdit.

La família Díaz Ayuso va aconseguir de salvar de l’embargament diversos immobles perquè els va posar a nom dels seus fills, entre els quals Isabel, que va rebre un pis al barri de Chamberí. Cal dir que amagar patrimoni per evitar el pagament de deutes pot significar un delicte d’alçament de béns.

Però els tripijocs no s’acaben aquí, també es va publicar que Ayuso, conjuntament amb el seu germà Tomàs, no havia pagat l’IBI a l’Ajuntament de Madrid durant cinc anys. El deute es va generar entre el 2012 i el 2017, quan una societat compartida pels germans era propietària d’un local d’oficines de 180 metres quadrats. Ayuso va al·legar que l’immoble feia anys que era en “en procés de subhasta”.

Un govern disfuncional

El govern d’Ayuso amb Ciutadans va estar marcat per la tensió i les males relacions personals. Un exemple clar és el d’Ángel Garrido, a qui Ciutadans va imposar com a conseller d’Infrastructures, Transport i Mobilitat. Però aquest no és l’únic cas. La relació d’Ayuso amb el vice-president Ignacio Aguado es va començar a desgastar poc després d’haver estrenat els càrrecs.

L’assessor de la presidenta i ex-portaveu del govern de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez conegut per diverses sortides de to envers l’independentisme–, va acusar Aguado de “deslleial”, després del suport de Ciutadans a la comissió d’investigació sobre el crèdit d’Avalmadrid a l’empresa del pare d’Ayuso. “No pararem fins que aixequem totes les catifes de la Comunitat de Madrid”, va respondre el vice-president.

La picabaralla, que es podria haver dissimulat com qualsevol altra fricció rutinària, no va sinó créixer quan el gener del 2020 la presidenta va decidir nomenar Miguel Ángel Rodríguez cap de gabinet del govern. “Ho respectem, però no ho compartim, i així ho hem manifestat al consell de govern. És la primera vegada que es trenca la unanimitat del govern”, va declarar Aguado.

En aquest ambient hostil i carregat de desconfiances, el govern va anar descomptant mesos de la legislatura, en la qual només ha aprovat una llei. Ni tan sols Vox, que va permetre la formació de l’executiu, va facilitar els vots per a aprovar el pressupost de la comunitat. Al contrari, davant les febleses del govern, els diputats d’extrema dreta van redoblar les seves exigències.

Amb un govern completament desfet, les mocions de censura de Ciutadans contra el PP a Múrcia, al març, van servir-li d’excusa perfecta per a convocar eleccions anticipades el 4 de maig. La batalla posterior als tribunals per la legalitat de la convocatòria i de les llistes electorals només han servit per a tapar una mica més la irrellevància política del primer mandat d’Ayuso.

El coronavirus i la guerra contra la Moncloa

Ayuso ha convertit la gestió de la pandèmia en un aparador personal –marginant els consellers de Ciutadans– i en una guerra oberta contra el govern espanyol, especialment després de la primera onada. La presidenta ha abominat de bona part de les restriccions i ha transformat el debat sobre la salut pública en una arma de propaganda per a esquivar crisi com les defuncions a les residències o les vaccinacions irregulars.

Així mateix, la poca bel·ligerància de Pedro Sánchez amb les desautoritzacions constants han permès a Ayuso, amb l’ajuda dels mitjans conservadors i espanyolistes, de teixir una dubtosa imatge d’única defensora dels interessos dels ciutadans. De fet, Sánchez ha cedit unes quantes vegades a les exigències de la presidenta madrilenya, com quan va negar-se a confinar completament la capital espanyola o quan va acceptar una reunió cara a cara a la Reial Casa de Correus.

Ayuso i Sánchez atenen els mitjans de comunicació després de la reunió.

Ara per ara, Madrid manté la restauració completament oberta –el confinament nocturn és a les 23.00– i rep cada dia milers de turistes, especialment de l’estat francès. Ayuso defensa que Madrid s’ha convertit en la capital europea de la llibertat, on la gent cerca el bullici dels carrers i el retorn a la normalitat.

Un retrat preciosista que no concorda amb l’altra cara de la seva estratègia. Madrid és al capdavant de l’estat espanyol en tots els registres de la pandèmia. Fins ara s’hi han detectat 684.590 casos de la covid i hi han mort 16.606 persones. I mentre l’estat d’alarma és a punt d’expirar, la pressió assistencial continua disparada amb 2.255 ingressats, dels quals 571 són a l’UCI.

Immunitat contra els escàndols

Les dades no han estat l’única cara negativa de la gestió de la pandèmia. Durant la primera onada, Ayuso es va infectar de la covid i es va aïllar en un apartament de luxe propietat de la cadena Room Mate. Més tard, el propietari de l’empresa, Kike Sarasola, va reconèixer que la presidenta havia ocupat dos apartaments sense cap cost i que el contracte d’ús s’havia signat abans que s’infectés.

Posteriorment, tal com va revelar la Cadena SER, el govern d’Ayuso va adjudicar a Room Mate un contracte de 565.749 euros –manipulat quatre vegades– a canvi de serveis en els hotels que allotjaven gent gran de residències afectades per brots de covid.

El PSOE va denunciar els fets a la fiscalia Anticorrupció, perquè considerava que Sarasola havia regalat l’estada als apartaments –valorada en més de 10.000 euros mensual– a canvi d’un tracte de favor. Tanmateix, el ministeri públic espanyol va arxivar el cas “per manca d’indicis delictius”.

De totes maneres, la polèmica dels apartaments és una nimietat al costat del cas Zendal. En plena crisi sanitària, Ayuso va prioritzar la construcció faraònica de l’Hospital d’Emergències Infermera Isabel Zendal, en comptes de reforçar l’actual xarxa d’hospitals, absolutament masegada per les retallades i les privatitzacions de la seva mentora Esperanza Aguirre.

Ayuso va inaugurar l’hospital el passat 1 de desembre, tot i que les obres del recinte encara no estaven enllestides. El pressupost inicial era de 50 milions d’euros, però a principi del 2021, els sobrecostos ja el situaven per sobre dels 130 milions. D’altra banda, els sindicats han denunciat unes quantes vegades amenaces i trasllats forçosos de personal sanitari per a atendre els pacients del Zendal.

Cal recordar que abans de la construcció del nou hospital, el govern d’Ayuso havia habilitat el recinte d’IFEMA com a hospital de campanya. Aquell espai tenia capacitat per a gairebé 1.300 llits, uns 250 més que l’hospital construït a Valdebebas.

Ayuso és la campanya electoral

Ayuso ha menyspreat tots els seus rivals durant la campanya, inclòs l’ex-vice-president espanyol Pablo Iglesias, i ha declarat: “El meu rival és Pedro Sánchez”. Amb un discurs triomfalista, adientment adornat amb dosis de populisme i nacionalisme espanyol, Ayuso ha marcat l’agenda de la campanya.

El seu nom apareixia constantment a tot arreu a totes hores, fins i tot als debats electorals on només participen els seus rivals. I, quan li preguntaven per la seva absència, Ayuso defensava que “veure els mateixos debatent sobre els mateixos temes” avorreix a la ciutadania.

 

Preguntada per possibles pactes amb l’extrema dreta, Ayuso ha reiterat que no tanca cap porta i que refusa els cordons sanitaris. Aquest posicionament ha fet saltar les alarmes dins la seu de Gènova, i Pablo Casado tem que un possible acord de govern amb Vox catapulti la formació de Santiago Abascal al congrés espanyol.

Una preocupació que també fa tremolar la seu de Ferraz, tot i que mesos enrere el PSOE havia animat el fantasma de l’extrema dreta per debilitar el PP. “Si és veritat que no volen que hi hagi Vox, que em donin suport a mi, ja està, solucionat“, Ayuso, com la banca, sempre guanya.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.