Pragmatisme o república?

  • «Sols resta la fugida endavant, i tant si guanya l'opció més digna com si triomfa la més conservadora, els costos seran elevats, a més curt termini en l'una, a més llarg en l'altra»

Joan Ramon Resina
11.03.2018 - 22:00
Actualització: 12.03.2018 - 07:28
VilaWeb

Les setmanes transcorregudes des que Roger Torrent va suspendre la sessió d’investidura, caldrà assenyalar-les en negre al calendari del catalanisme. Aquestes setmanes han estat marcades per l’aprofundiment de la causa contra l’independentisme molt més enllà del que legalment permetia la invocació, ja per si desorbitada, de l’article 155. També pel desacomplexament del feixisme, no ja entre els justiciers que, emulant els seus pares quan cridaven ‘Tarancón al paredón’, es manifesten al crit de ‘Puigdemont a la prisión’, sinó fins als salons de l’alta burgesia i en les reunions socials d’un empresariat que, connectant amb les tradicions més fosques de la seva identitat, amenaça l’autoritat representativa del país d’enviar-la a la presó amb la mateixa tranquil·litat amb què, en un altre context, l’hauria enviat a un camp d’extermini. No s’hi val a contraposar-hi les malgirbades excuses de l’amfitrió fent veure que no havia sentit els aplaudiments de la sala i que acabà d’adobar-ho amb l’amenaça de privar el país de la seva gloriosa presència, si els catalans insistim a ‘tocar-los els nassos’. De vegades la feblesa imposa un indigne excés de paciència que es voldria fer passar per bona educació. Sí, de vegades cal fer de la necessitat virtut, però trobo que Torrent havia d’haver respost que, si tant els incomoda el dret de la colònia a decidir el seu futur, podien, efectivament, anar desfilant a pas d’oca.

Però, tot i la desinhibició d’un sadisme que sempre ha estat latent i, com les espores, esperava les condicions adequades per deixondir-se, el més greu esdeveniment desencadenat per la suspensió de la sessió d’investidura ha estat la pugna entre els partits de fidelitat catalana. Per més que la brega pel repartiment de les vestidures del mort s’hagi disfressat de confrontació d’estratègies, tothom s’adona que el que està en joc és l’hegemonia per les despulles d’un gran moviment potser irrepetible. Tant les declaracions de Marta Pascal com les de Joan Tardà, no desmentides per la cúpula d’ERC, palesen el reflux del compromís amb la revolució popular. Aquella convicció que presidí retòricament totes i cada una de les declaracions dels partits fins l’1 d’octubre, avui ja sols la mantenen la CUP i les restes del naufragi de Junts pel Sí representades pel president Puigdemont i els seus pocs fidels dins la formació que va improvisar per restituir una semblança del govern que ni ell ni els seus socis de legislatura saberen defensar quan tocava.

En la lluita entre els qui es proposen resistir l’embat i els qui advoquen per una retirada estratègica hi ha una divergència important davant la història recent. Molts comentaristes han contrastat el pragmatisme dels uns amb el legitimisme dels altres, reciclant un concepte grapejat durant dècades pels gerents de la gàbia autonòmica. Amb la particularitat que actualment els papers s’han invertit i és el partit tradicionalment independentista i ‘dinàsticament’ radical el que avui s’apropia el seny. Ara bé, així com el ‘pragmatisme’ de CiU afavoria la col·laboració amb unes estructures d’estat que s’han demostrat corruptes, avui, quan aquelles mateixes estructures procuren per tots els mitjans violentar la voluntat dels catalans i destruir-ne les bases culturals i socials, tampoc no es pot passar per alt la falsa sinonímia entre acomodació i realisme.

Perquè és en nom del realisme, o sigui, de l’orientació intel·lectual cap a les coses existents, cap a allò que els grecs anomenaven pragmata, que es branda el concepte suposadament virtuós de pragmatisme. Com si el pragmatisme fos sinònim de superioritat ontològica. Convindria no enganyar-se: tan inexistent i remot és ara mateix un govern autonòmic que pugui administrar el poder delegat per la gent, com una república embrionària entrellucada en la voluntat popular expressada els dies 1 d’octubre i 21 de desembre de l’any passat. S’enganya qui cregui possible recuperar l’status quo ante, i enganya miserablement qui ens proposa fer-ho pactant amb els responsables de dissoldre el govern, de les presons, les falses imputacions, els encausaments i les agressions a persones i símbols, per espontànies que es pretenguin.

El pragmatisme és un corrent filosòfic i no pas polític. Es concreta en relació amb l’objecte de la intencionalitat i no pas amb les idees que s’hi puguin interposar. I certament no serveix per a ‘posar’ l’objecte sinó per a derivar-ne les determinacions d’acord amb l’orientació del subjecte. O sigui, que el pragmatisme no serveix per a imposar la finalitat de l’acció sinó, en tot cas, per a deixar de banda les solucions de caràcter màgic. Tant li fa, doncs, que l’objecte sigui recuperar el govern autonòmic com restablir el govern destituït o materialitzar la república. El pragmatisme no consisteix a triar entre l’un objectiu i l’altre, sinó, un cop decidit, assolir-lo de la manera més eficaç possible. Puix que el pragmatisme és una forma de racionalisme, l’eficàcia exclou les solucions merament simbòliques, sense efecte en la reorganització de la vida institucional. Sense eludir, d’altra banda, que un símbol és eficaç quan designa una realitat eficient: un valor, un concepte, una institució, o una creença, dels quals el símbol deriva no sols el seu significat sinó també la força.

Abans de determinar el grau de pragmatisme en les anàlisis del moment actual, caldria fixar l’objectiu dels partits que van concórrer a les eleccions. Que diguessin clar si el propòsit era restablir el govern anterior al 27 d’octubre, amb la vista posada a recuperar el moment immediatament anterior a l’entrega de les administracions; o si es tractava d’aixecar el 155 a qualsevol preu. És evident que aquests horitzons són inconciliables i que l’intent de compaginar-los va destinat al fracàs. Estrictament ni l’un ni l’altre són factibles, perquè no hi ha marxa enrere en el temps. Sols resta la fugida endavant, i tant si guanya l’opció més digna com si triomfa la més conservadora, els costos seran elevats, a més curt termini en l’una, a més llarg en l’altra, mentre que els guanys resten indeterminats en tots dos casos.

Les eleccions del 21 de desembre convertiren en guanyadora (dins l’àmbit sobiranista) una proposta de plebiscit sobre Carles Puigdemont. El programa d’aquesta llista incloïa la promesa del president de tornar a Catalunya per ser reinvestit. Però, no havent-la fet efectiva, el plebiscit quedava formalment tocat, com s’afanyà a remarcar una ERC que considerava que la llibertat de Puigdemont li havia donat un avantatge injustificat en la campanya. Utilitzant la presidència del Parlament, obtinguda en el repartiment de papers, per blocar la investidura pactada amb Junts per Catalunya, ERC cometia una deslleialtat històrica. La maniobra, inspirada també per les amenaces de l’estat, va descabdellar la crisi que amenaça de devorar l’independentisme. El dilema és clar: o es va a la formació d’un govern tolerat per Madrid, la qual cosa implicaria sotmetre’s al 155 per segona vegada, o es rebutja l’extorsió amb totes les conseqüències. Les terceres vies poden ser transitables, però cal tenir present que no porten a la mateixa destinació.

A hores d’ara, i malgrat que tot és provisional, sembla que s’ha decidit tirar pel camí del mig, atorgant a Puigdemont la representació simbòlica d’una república que, malgrat no gosar dir-ho en veu alta, els actors consideren inassolible. És l’única interpretació raonable de l’aggiornamento assumit per gairebé tothom. Per aquest camí es crema (quants cadàvers polítics no té ja aquest país?) el darrer atot, i s’obre, de cara a la galeria, un front de lluita judicial per un segon candidat que probablement no arribarà a governar, i que, en cas de fer-ho, evitarà la confrontació per causa de força major.

Pel cap baix, cal reconèixer que no és precisament el pragmatisme allò que millor caracteritza el camí triat. Fent equilibris, el parlament ha reivindicat el referèndum de l’1 d’octubre i ha rebutjat la proposta de la CUP de tornar a proclamar la República. Aquest sí-però-només-per-guardar-les-aparences, aquest inveterat ‘putaramonetisme’ no és pas fruit del pragmatisme sinó del mestissatge dels objectius. És fruit de la transacció en l’esfera del risc, com gairebé tot en un país que malviu per sobreviure. Els esdeveniments de l’octubre requerien un altre capteniment. Es tractava i es tracta encara no d’allisar la història i normalitzar-ne l’escàndol, sinó de posar en evidència el conflicte. Cal sensibilitzar aquella gent a qui el temps i les derrotes han tornat insensible, gent que es deixa arrossegar pel corrent de la història i quan és riu avall ja no veu les aigües tumultuoses que aporten el cabal i la força. I cal despertar-ne d’altres que dormen el somni dogmàtic dels injustos, convençuts que la violència és l’èxtasi necessari d’una pau fundada en l’aflicció dels qui sempre l’han patida.

L’independentisme s’ha entès (i debatut) de moltes maneres: com a reacció a la derogació de l’estatut pel Tribunal Constitucional, com a protesta per l’espoliació cronificada, com a voluntat de bastir un règim de llibertats, o com a defensa d’una identitat i una dignitat col·lectives. En realitat, hi entren totes i cada una d’aquestes motivacions. Però rarament se n’esmenta una que em sembla determinant i que és en certa manera irracional, i per tant poderosa: la necessitat de revertir el passat per desfer una història de violències i iniquitats, per esborrar un cúmul d’abusos, tortures, assassinats i extorsions que la dominació espanyola ha perpetrat en aquest tros d’univers que porta el nom de Catalunya, com ja ho havia fet en altres indrets de tots els continents. I com que la història no pot desfer-se ni la vida desviure’s, la necessitat d’arrancar-se el dolor infligit al cos de la nació acaba condensant-se en una denúncia de la injustícia i l’escàndol que ha estat, és i versemblantment continuarà sent l’estat espanyol. La denúncia no s’ha de confondre mai amb un plany que reforci el càrrec de victimisme. Ha de ser un rebuig carregat de raons i de dades, una enorme força de dissentiment que serveixi d’alçaprem per a desvincular-se d’aquella història i alçar-se al nivell no pas utòpic sinó provisionalment atòpic d’una legitimitat que ningú no pugui discutir. I el pragmatisme? El pragmatisme consistiria a trobar el punt de força màxima de l’alçaprem. Es digui Puigdemont, o Sànchez, Barcelona o Brussel·les.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any