“Potenciar la vinya és potenciar un seguit d’avantatges ecològics i humans, sobretot en temps de canvi climàtic”

  • Entrevista a Robert Savé, coordinador de vitivinicultura de l’IRTA i especialista en vinya i canvi climàtic

VilaWeb
Robert Savé, coordinador de vitivinicultura de l’IRTA. Especialista en vinya i canvi climàtic.
Montserrat Serra
20.03.2021 - 21:50
Actualització: 21.03.2021 - 11:12

Robert Savé és biòleg, tot i que ell prefereix dir-se ecòleg. Fa classes d’ecologia a la UAB. És coordinador de vitivinicultura de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), especialista en sobirania alimentària i especialista en vinya i canvi climàtic. És membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) que depèn del Departament de Presidència de la Generalitat, en concret a l’àrea de l’aigua. 

Fa poques setmanes l’IRTA va celebrar una jornada per avaluar els primers resultats del projecte CLIMAVIT21, sobre els efectes del canvi climàtic a les vinyes de la DO Empordà. També al llarg del 2020 s’ha desenvolupat, tot i la pandèmia, l’Observatori de la Sequera de l’Alt Penedès a Sant Sadurní d’Anoia. De vinya i canvi climàtic i d’aquests projectes vinculats a la relació de la vinya amb el paisatge hem parlat amb Robert Savé, que ens explica que cal un canvi de prioritats i de visió en l’esfera legislativa i política, per a poder adaptar la vinya i la gestió del paisatge a la nova realitat que dibuixa el canvi climàtic.

En què consisteix el projecte CLIMAVIT21?
—Aquest projecte sobretot relaciona la vinya i el vi amb el paisatge. De fet, és un projecte que tracta de valorar quin serà el paisatge del futur i de lligar-lo també amb el cos de Bombers, per crear un paisatge resilient, que vol dir més resistent i més fàcilment recuperable de les grans pertorbacions que ja hi ha i que hi haurà, i també dels focs forestals. Aquest projecte es va fer a dues denominacions d’origen diferents, la DO Pla de Bages i la DO Empordà, perquè es troben a dues comarques sotmeses a un alt risc d’incendis. I parlant amb els bombers es va valorar que fóra important de començar a pensar el paisatge d’una manera conjunta. No pas fer un paisatge funcional per a l’home i prou, en què es dissenyen molt bé les carreteres i els polígons industrials, i es planifica per on creixeran les ciutats i com es canalitzaran els rius o no, etc., sinó començar també a pensar en aquesta massa forestal que és el 90% de la superfície d’aquestes comarques, entre bosc i conreus, i que es gestiona a la babalà, des dels interessos de la iniciativa privada. Quan la gestió de la fusta és interessant, els boscos es gestionen, i quan no ho és, es deixen de gestionar. I amb l’agricultura passa tres quarts del mateix.

És important adonar-se de la importància de la vinya en la gestió d’un paisatge segur i saludable. La vinya és un tallafoc natural, entre més.
—Al paisatge de vinya sempre li hem donat un valor romàntic i, de fet, el vi el tenim associat a un territori. La relació vinya i paisatge és claríssima. Però més enllà d’això, el primer punt important que hem de tenir present és que la vinya és un conreu de secà. Tan sols pot créixer a partir de l’aigua de pluja. Per tant, és un dels pocs conreus, juntament amb l’olivera, que té un elevat valor afegit. És molt important mantenir la producció de raïm perquè econòmicament és interessant i fixa població. Però hi ha més raons també importants: quan per al tercer informe del canvi climàtic de l’any 2016 es van fer els balanços reals de carboni que hi havia guardat a la vegetació, es va veure que la quantitat de carboni que guarden els ceps, les vinyes, és de la mateixa magnitud que els pins blancs. Amb un avantatge: la vinya no es crema i el bosc de pi blanc sí. La vinya té un valor afegit i, en canvi, la fusta de pi blanc no té prou qualitat. I, malauradament, el cicle de foc del pi blanc està entre vint-i-cinc i trenta anys i el cicle de la vinya dura més i tot. I un fet que ens ha de fer reflexionar amb vista al canvi climàtic (i no parlo d’arrencar res, sinó de valorar les coses): el canvi climàtic ens portarà a mitjan segle (vol dir el 2050, gairebé demà passat) a un augment entre 2,2 i 2,4 graus per sobre les temperatures pre-industrials. I això comportarà un increment d’un 20% en evaporació d’aigua. De manera que tindrem molta menys aigua disponible. Per tant, l’aigua disponible que ens quedi fóra bo que l’aprofitéssim per a un àmbit tan important com és el sector agroalimentari, en el qual hi ha la vinya. També ho dic perquè la població creixerà. I quan parlem d’un bosc de pi blanc, perquè pugui créixer i viure necessitarà una aigua que no aprofitarem, mentre que l’aigua que es destina a la vinya sí que l’aprofitem i en traiem un valor afegit. De manera que potenciant la vinya també potenciem un seguit d’avantatges ecològics i humans com per a seguir proposant que la vinya és un conreu interessant.

I tenint en compte els incendis forestals que ja es veuen venir…
—I tant. És real l’increment d’incendis forestals que tindrem i que tantes vegades ens han comentat els Bombers de Catalunya, sobretot en Marc Castellnou, que és cap del Grup d’Actuació Forestal (GRAF). Amb més motiu cal proposar de trencar aquest paisatge. I com el podem trencar? Aprofitant allò que ja sabem que funciona, que són els conreus de vinya, d’olivera, d’ametller… Vaja, els conreus de secà, que trenquen la continuïtat del bosc i, en conseqüència, apaivaguen el perill d’incendi.

Però actualment, amb la legislació vigent, és molt difícil d’arrencar un arbre.
—És impossible d’arrencar bosc i és impossible de plantar vinya.

Ens trobem a la rereguarda d’allò que caldria fer?
—Aquest és el primer escull i ens n’hem d’adonar. Quan de vegades diem: “No ens en sortirem…”, és clar que no ens en sortirem amb les eines d’abans. Ens en sortirem amb una mentalitat nova. Sovint es parla de la tecnologia i és cert que la tecnologia contribuirà a sortir-nos-en, però si no canviem determinades actituds, serà impossible. En aquests moments, amb la idea conservacionista, no podem tallar un arbre. I hi ha informacions claríssimes, provinents d’un projecte europeu, LIFE MEDACC, capitanejat per l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, en què han participat el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i l’IRTA, on es veu clarament que l’increment de massa forestal no controlada, no gestionada, de les capçaleres de les conques interiors de Catalunya, fa que un 20% d’aigua no arribi als rius a causa del creixement desmesurat dels boscos. Hi ha una llei que no permet de tallar. Però simplement tornant a gestionar els boscos com es gestionaven als anys setanta del segle XX podríem recuperar aquest 20% de quantitat d’aigua a les conques interiors. Sense despoblar els boscos, tan sols tornant-los a l’estructura que tenien abans, quan es gestionaven.

La vinya és un tallafoc natural.

D’entrada, per a poder canviar les coses, cal un canvi de legislació. Les lleis haurien de permetre una gestió del paisatge sostenible i adaptada a la realitat del canvi climàtic. Creieu que el Departament de Territori i el Departament d’Agricultura treballen en aquesta direcció?
—No ho sé. M’atreviria a dir que hi ha un canvi de mentalitat positiu en aquesta línia, perquè ja t’he dit que el projecte LIFE MEDACC (per a la demostració i validació de metodologia innovadora per a l’adaptació de regions de la Mediterrània al canvi climàtic) és impulsat per l’Oficina del Canvi Climàtic, des del Departament de Territori, i és pensat per gestionar el paisatge respecte de les conques hidrogràfiques; i el projecte CLIMAVIT21 és subvencionat pel Departament d’Agricultura. Per tant, sí que hi ha accions encaminades a pensar en un món que sigui a partir d’unitats de paisatge, no pas d’unitats funcionals, d’un conreu, un bosc, una ciutat, un polígon… Aquesta és la tendència. Ara, per a mi encara hi ha un poder massa ponderat d’unes estructures respecte d’unes altres: té més valor estratègic posar una pista nova a l’aeroport del Prat, en ple delta del Llobregat, que no pas mantenir terreny agrícola com a reserva de Km0 enmig de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest és el tema. I sí que penso que ens hauríem de qüestionar si els polítics actuen en la línia que toca. A les darreres eleccions, no recordo gaires comentaris respecte del canvi climàtic i la seva gestió social. Quin serà el model que es vol implantar en aquest país davant el canvi climàtic? S’ha de fer més, així de clar.

El desembre del 2019 a l’IRTA vau posar en marxa l’Observatori de la Sequera de l’Alt Penedès a Sant Sadurní d’Anoia. M’imagino que la covid deu haver retardat el projecte, però en què consisteix aquest Observatori i en quin punt es troba?
—La covid no ens ha retardat. Vam entendre des del principi que havíem de continuar mirant els camps. I vam poder veure i constatar la gran malura de míldiu que va afectar les vinyes l’any passat. Aquest Observatori es genera a partir d’un altre projecte LIFE, que es diu LIFE CLINOMICS, que encapçalava la Diputació de Barcelona. Tenia tres àmbits de treball: el Montseny, el Delta de l’Ebre i l’Alt Penedès. Al Penedès, on hi ha unes 25.000 hectàrees de vinya, la majoria és de secà. Es van preguntar què passaria amb el canvi climàtic. A partir d’aquest LIFE i d’una ajuda de la Generalitat, es van començar a fer projeccions climàtiques d’ara fins a final de segle, amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya. I també es van fer per primera vegada projeccions de boira (d’humitat relativa elevada) i de pedregades. Com sempre, es parla de percentatges i de tendències, mai de valors absoluts. I en cap moment no podré dir que l’any 2026 hi haurà més pedregades que el 2024, però la tendència és que hi siguin. I també és clar que no caurà pedra on no en cau mai, però caurà més pedra allà on ja en cau, per les condicions orogràfiques que té. Amb aquestes observacions ens vam adonar que la sequera aniria incrementant i la pèrdua de productivitat era evident. Això ja ho veia el sector vitivinícola, però ara hi ha dades que ens permeten d’ajudar-los.

Ajudar els viticultors, de quina manera?
—Recomanem de plantar les vinyes en els llocs més idonis, per exemple. Però amb això no n’hi ha prou, perquè després hi ha la gestió del dia a dia. Amb els conreus de secà tenim dades de la quantitat d’aigua que ha plogut, la quantitat d’aigua que ha quedat a terra i les previsions cada vegada més acurades del Servei Meteorològic de Catalunya, a una setmana vista; i les projeccions de Copernicus, que és l’agència europea del clima, a tres mesos vista. Fent aquesta combinació, l’Observatori de la Sequera cada divendres envia un informe als pagesos que hi estan inscrits on els informa de quina és la reserva d’aigua del sòl, si plourà, si no plourà. I en aquesta època, que en alguns indrets la vinya ja comença a borronar, els fem un seguit de recomanacions. Per exemple, ara els diem: no patiu, tenim aigua suficient, però comenceu a controlar les cobertes vegetals. Si les previsions en les setmanes a venir són que no plogui, doncs recomanarem de començar a restringir el creixement de les cobertes verdes, perquè treuen una aigua que la vinya necessitarà. Són recomanacions, el pagès farà el que vulgui, és clar.

Sempre es diu que la vinya s’haurà d’adaptar al canvi climàtic. El fet que sigui un conreu de secà, no li aporta cap mena d’avantatge quant a l’adaptació a aquesta nova situació marcada per la sequera? Perquè la planta sobrevisqui, requerirà que el cep passi a ser una planta de regadiu?
—La vinya és un conreu de secà i en això no hi ha solució. No es pot passar de secà a regadiu, perquè no hi ha aigua. I tindrem un 20% menys d’aigua de mitjana, per sequera i evaporació. I l’aigua de les capes freàtiques no es pot fer servir així com així. Però hi ha més opcions: potser hauríem de començar a pensar a conrear determinats clons de varietats de raïm concretes, més ben adaptats a les sequeres. No pas canviar la varietat de raïm, però sí canviar el clon. De fet, hi ha un projecte important, GLOBALVITI, on s’han estudiat clons de garnatxa blanca i negra del celler Torres i de l’INCAVI, que han estat testats per l’IRTA, per veure’n la resistència a la sequera i als cops de calor. I hi ha diferències brutals entre clons. Tenim una potencial solució, la de canviar de clon de la varietat que es conrea. Això és important per a la viticultura. Perquè no podem canviar alegrement les varietats, però amb els clons mantenim la varietat i així mantenim la tipologia de vins.

Però no seria molt millor mirar que les vinyes actuals es vagin adaptant al canvi de temperatura?
—Sí, les vinyes es van adaptant, fan la fulla més petita, produeixen menys… Aquestes són mesures d’adaptació. El Priorat ha fet una bona adaptació, però no és extrapolable. Perquè la proporció entre aigua i raïm és una relació molt complexa.

Un dels temes que preocupa és que es preservi la qualitat del raïm i, en conseqüència, del vi, davant l’adaptació al canvi climàtic.
—Hi ha maneres de fer-ho. Et posaré un exemple: tornar al conreu de la vinya en vas. Et diran: així no es pot industrialitzar el conreu, no es pot fer passar les màquines. Però si volem preservar la qualitat per davant la quantitat, si volem seguir fent vins bons, haurem de renunciar a determinades coses i recuperar-ne unes altres que ara es menystenen.

Recuperar el conreu en vas sembla lògic, ja que emparrar la vinya és un procediment que ve de països més freds.
—Mira, posa la teva mà amb el palmell cap amunt i els dits com si volguessis tancar-los. Fa forma d’embut. Això és un cep en vas. Si plou, la vinya en vas aprofita tota l’aigua de pluja, que va a parar a les arrels. En canvi, l’aigua de pluja en una vinya emparrada no va a parar a les arrels sinó que va a parar als cantons. Hem de pensar que el Mediterrani té unes condicions molt diferents de les que té la Borgonya o Bordeus. I, quant a les malures, un cep en vas té un nivell de ventilació molt adequat, de manera que els fongs no creixen amb tanta facilitat.

Ara que parleu de malures, fins a quin punt l’atac brutal de míldiu del 2020 és degut al canvi climàtic?
—Hi ha una relació temporal, però no ha de ser causal. El míldiu havia d’aparèixer com cada any, però hi ha factors que ens fan pensar que el canvi climàtic afavoreix determinades coses. Per exemple, els hiverns no són freds. En conseqüència, determinades espores o malalties estan en una fase de latència i, fins i tot, de pervivència, fet que no es donava dècades enrere, perquè les temperatures eren més fredes, en moltes zones baixaven per sota els zero graus. Ara no hi ha temperatures de glaçada per a parar la malaltia i les temperatures molt elevades afavoreixen el creixement dels fongs. Això és degut al canvi climàtic.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any