Clara Ponsatí: “L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat d’organitzacions polítiques noves”

  • Entrevista a l'eurodiputada, que valora els resultats electorals i les conseqüències de l'abstenció, que repetirà a les eleccions espanyoles

VilaWeb
Andreu Barnils
09.06.2023 - 21:40
Actualització: 13.06.2023 - 13:23

Clara Ponsatí (1957), eurodiputada per Junts, ha estat una de les personalitats que van posicionar-se a favor de l’abstenció a les darreres eleccions municipals. I ara diu que a les eleccions espanyoles, segurament tornarà a abstenir-se. En aquesta entrevista feta dijous, Ponsatí defensa el valor de l’abstenció, que veu no com a mostra de menfotisme, sinó com a indicador que calen noves organitzacions polítiques independentistes, i que molts votants estan orfes. Segons Ponsatí, la llista cívica de l’ANC no és la solució, perquè calen polítics i partits professionals. Ponsatí va rebre VilaWeb animada i vital al centre de Barcelona, just aterrada, i aquest n’és el resultat.

Els resultats de les municipals, com els ha vist Clara Ponsatí?
—Ja vèiem que aquestes municipals eren una disputa en què no es dirimiria tot allò que el país realment necessita discutir. El PSC ha mantingut els seus feus. N’ha recuperat algun que semblava que havia perdut temporalment. Però sobretot s’ha enfonsat Esquerra. Junts sembla que aguanta el tipus. Poden intentar-ho maquillar tant com vulguin, però segons quines lliçons treguin del fet que han perdut menys vots, potser encara tenen més problemes que els que ja tenien. Crec que la candidatura de Trias a Barcelona a curt termini ha ajudat a parar el cop. Potser la notícia més significativa per a l’independentisme és el volum de l’abstenció en el vot en blanc i el vot nul. Ja veurem si això indica una tendència. Crec que indica un buit d’oferta política, però s’haurà de veure com s’acaba expressant en unes altres formes, a més de l’abstenció.

Hi ha una paradoxa en aquestes eleccions: la gran patacada de l’independentisme ha estat tapada per la victòria de Trias. És paradoxal.
—És evident que Trias ha fet una campanya d’oblidar-nos del combat per la independència. Ara discutirem coses de la ciutat de Barcelona, ha dit, però tampoc és que hagin fet una campanya especialment creativa en termes de polítiques de ciutat. Han fet una gran aposta per ser els que acumulaven el vot del descontentament contra la Colau, i ha sortit bé. Però basar el futur del partit que acull Trias i Puigdemont en aquest resultat, ja ho veurem. En tot cas, no sembla que sigui una gran aposta independentista.

Vau dir que us abstindríeu a Barcelona. I a les espanyoles, què fareu?
—Ara també m’abstindré. La gent que s’absté, s’absté per diversos motius. Perquè no interessa prou, perquè està avorrida, perquè està fastiguejada, perquè l’oferta electoral que li ofereixen no li sembla interessant. Crec que l’abstencionisme independentista és un abstencionisme actiu arran de la manca d’oferta política. I en el cas de les municipals, això ho veia molt clar a la ciutat de Barcelona, perquè era clar que no hi havia una oferta. En el cas de les generals, encara no s’han constituït les candidatures, i potser m’avanço als esdeveniments. Però és poc probable que canviï d’opinió. Em sembla que ja fa massa temps que els arguments que es donen a la gent per discutir-li l’abstenció són: “No ho facis, perquè, si no, l’altre és pitjor.” Això que ens hàgim de fer responsables que vindrà una cosa pitjor i que, per tant, ens conformem amb qualsevol cosa perquè n’hi haurà una de pitjor, arriba un punt en què no pot ser un argument polític. I, per una altra banda, crec que hem de reconèixer el valor polític que té en aquest cas l’abstenció. No és una actitud d’inhibició. Crec que a la gent que ha estat molt implicada en el procés d’independència, i que voldria continuar, costa molt de prendre la decisió de deixar de votar els partits que fins ara representaven políticament l’independentisme. Ha estat una cosa que ha sortit de la insatisfacció de les bases independentistes. No he parlat abans de la CUP, però crec que també els toca una part, en tot això. I crec que l’abstenció és una opció política molt respectable. Quan sento arguments com ara: “Jo sempre voto perquè he estat massa anys sense poder votar”, em sembla demagògic. Que estiguéssim molts anys sense poder votar no vol dir que ens hàgim de conformar amb el que tenim. L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat de noves ofertes i de noves organitzacions polítiques.

Heu dit dues vegades que l’abstenció pot ser un reflex que hi ha un buit electoral i que hi ha ganes d’un partit nou.
—És evident que l’abstenció independentista reclama ofertes polítiques.

La pregunta surt sola. Us agradaria que es creés un partit nou? Una oferta independentista nova?
—A qui no li agradaria que hi hagués un partit per la independència? En principi els partits existents podrien reformular l’oferta. Però és evident que perquè es reformulin amb credibilitat han de passar moltes coses que no han passat. Per exemple, això que ha passat després del resultat d’Esquerra, que és que no ha plegat ningú, fa poc creïble que, si ara canvien una mica les narratives, el que ofereixin sigui gaire diferent. O que després de mostrar gran satisfacció per la victòria de l’independentisme, via Trias, a Barcelona, ara ens arribi un missatge aparentment molt rupturista de Junts. No sé fins a quin punt és creïble. Per tant, hi ha un problema de credibilitat. Hi ha un problema de credibilitat molt seriós.

Si jo us dic que acabareu fundant un partit amb gent jove, què em responeu?
—Crec que la gent jove, i no tan jove, no siguem edatistes, ha de ser més activa en política i que això, entre més qüestions, implica crear noves organitzacions, sí.

I com hauria de ser, aquesta nova organització? Què creieu que no tenen les actuals que hauria de tenir la nova?
—S’ha de reconèixer que encara tenen un electorat. Però han tingut una majoria del 52% i l’han malbaratada. I això difícilment s’arregla. A més, tenim tota la història de com es va gestionar el resultat del referèndum. No puc posar-me a donar lliçons sobre què hauria de ser un partit polític. Sí que es pot veure quins són els problemes que tenen els partits d’ara. Fruit del sistema electoral, i tal com hem viscut la política aquests darrers anys, és evident que la gent que encara hi és, amb excepcions, no destaca per la seva brillantor. Han aconseguit de convertir-se en un imant de gent que no té alternatives professionals. Això és molt problemàtic. El que premien les organitzacions polítiques és la fidelitat, l’obediència, no l’originalitat i l’atreviment. Els originals i atrevits es dediquen a unes altres activitats. En aquest moment, és evident que rellançar el combat per la independència requereix més atreviment i menys obediència que no pas el que veiem en les organitzacions que ara ens ofereixen llistes electorals.

Quan vau tornar i vau fer aquella conferència de premsa, vau dir que s’havia de donar espai a gent nova. I està bé donar pas a la gent nova, però la gent voldrà Clara Ponsatí.
—Jo puc ajudar. El que no faré ara és un projecte personalista construït al voltant del prestigi que hagi pogut acumular, fruit de l’exili i de la meva presència al Parlament Europeu. Això té un valor i vull posar-ho al servei d’una cosa més gran.

Legalment, podríeu ser candidata?
—De moment, sí.

Què vol dir, de moment?
—Que un dia d’aquests potser em jutjaran per desobediència i m’inhabilitaran per un temps.

Parlàvem que el sistema actual premia fidelitats. Però Primàries, que va voler fer un nou mètode, també s’ha demostrat que té els seus contrapunts.
—De l’experiència de Primàries crec que hi ha unes quantes lliçons, però no em sembla que la més positiva sigui l’exercici de democràcia directa per a seleccionar les llistes, perquè al final el problema és qui són els que hi participen.

Els noms són importants.
—Els noms són importants.

Un altre partit, doncs?
—Però qui et diu que un altre? Potser en necessitem tres o potser no és ben bé un partit el que necessitem.

Ho deia perquè potser anem més coixos per unes altres bandes: els sindicats, la premsa, les cambres, els sindicats, i no tant els partits.
—Coixegem per moltes bandes, però és evident que la política també necessita renovació. Em sembla evident, i de moment els partits que hi són no donen cap símptoma que faran l’exercici de renovació que seria necessari. I després també hi ha una qüestió de responsabilitat. Quant de temps pots inhibir-te i dir “això que ens ofereixen no ens agrada, fem una altra cosa”? Tampoc no és una proposta política. Ho és temporalment, però hi ha un moment en què si el combat per la independència s’ha de reprendre, necessita fer ofertes polítiques, i crec que no sorgiran d’això que hi ha ara. I després hi ha un altre problema.

Quin?
—Que hem perdut discurs, hem perdut orgull. Ho dic en primera persona, però ja no me’n sento partícip. El país, si més no les institucions, han fet tant l’exercici de la submissió que ha desaparegut tota la narrativa nacionalista i d’alliberament nacional. No existeix. I si existeix, és marginal, i és fora dels mitjans de comunicació públics. Necessitem aquesta discussió sobre com ens alliberem i com reconstruïm l’orgull de ser catalans i el projecte de futur que tenim davant. Això té un component polític i uns altres components: culturals, artístics, etc. Per exemple, que el Teatre Nacional de Catalunya faci tan poc teatre nacional de Catalunya és un problema. I no sembla que causi gaire angoixa el problema que tenim amb el retrocés de la llengua, perquè tenim davant una ofensiva nacionalista espanyola de l’alçada d’un campanar i les reaccions són molt limitades. Com si caigués una tempesta que no podem evitar. I no és veritat. Tot el país necessita reforçar-se i enfortir-se. I una de les coses principals que hem de fer és deixar de preguntar-nos què hem fet malament. La pregunta sempre és què hem fet malament. Preguntem-nos què hem fet bé a la vida i com podem fer-ho millor. I tornem a aixecar la bandera del combat, perquè, si no, desapareixerem.

No crec que ho solucionem amb una entrevista, però davant la violència, no vam saber què fer. A més, no era una violència d’exèrcit, era una violència de policia. Davant d’això, no vam saber fer res.
—La responsabilitat va ser dels lideratges polítics, que van preferir lliurar-se o intentar de negociar, potser perquè tenien l’esperança que en traurien alguna cosa, o perquè sempre havien plantejat el procés per a aquesta negociació que després no hi va ser. I després, sobre la violència, ja ho he dit unes quantes vegades, però torno a insistir: nou persones a la presó, deu persones a la presó, vint persones a la presó. Evidentment que és antidemocràtic, autocràtic, és violència, però aturar moviment només amb això… Home, ja em trec el barret davant d’Espanya. Hi ha consciència que hi ha hagut un moment de desconcert i tota una etapa de xantatge polític, però crec que aquesta etapa ja s’ha acabat. “Voteu-nos perquè hem estat a la presó.” Això ja s’ha acabat.

“Aneu a casa”, ens van dir. Sí, però nosaltres vam anar-hi…
—Abans he criticat tothom i no les organitzacions civils. Clarament, eren al servei, no se sap ben bé de què… Necessitem un altre partit? Home, necessitem organitzacions polítiques, perquè les organitzacions civils, per la manera com són construïdes, per les seves missions fundacionals, no són eines d’acció política. En alguns moments han tingut un paper molt important, ara ho és menys, i per a la construcció no faran propostes polítiques. Per tant, els ciutadans ens hem d’organitzar per fer-ne, i quan els ciutadans s’organitzen per fer-ne, fan partits polítics.

Com veieu això de la llista cívica?
—Bé, és que el país no necessita una llista cívica, necessita política. I això de la llista cívica suposo que és fruit de l’interès de gent que és fora dels partits. Si tenen propostes, que s’organitzin políticament. Però necessitem polítics, no gent que no són polítics, i per això ho faran més bé que els polítics. Necessitem polítics seriosos i gent compromesa i valenta. En el món de l’associació civil n’hi ha, però aleshores la gent ha de fer el pas a la política. Això de la llista cívica suposo que té a veure amb el fet que l’ANC té uns reglaments que impedeixen de fer una proposta política i aleshores han de fer propostes indirectes. Al final ens perdem amb les propostes indirectes i no acabem de saber de què parlem.

Segur que a fora algú us ha dit alguna idea, o heu llegit un llibre, que heu dit: “Ens ha calat.” Un bon consell que us hagin donat?
—La gent de fora té la gràcia de veure les coses simples molt directament. No es pot negociar sense posició de força. Però això ja ho sabíem. A fora, la narrativa espanyola va calar durant la temporada. Ara ja no. Però no hi ha una narrativa catalana.

A mi em va agradar Matt Qvortrup: “Si el govern espanyol reacciona amb violència, teniu una sola carta. Us heu d’aliar amb un país més fort que Espanya: els Estats Units.”
—Ho diu. Però com es fa? I per què als Estats Units els ha d’interessar? Quan siguem independents i tinguem govern, encara. Però després.

Ell deia que els necessitem abans, els EUA, perquè frenin els espanyols.
—Els espanyols els hem de frenar nosaltres. Em sap greu, però els somnis que hi haurà una situació geopolítica externa que ens traurà les castanyes del foc de moment són molt exagerats. No ho veig.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any