03.01.2020 - 19:59
|
Actualització: 03.01.2020 - 22:06
Qualsevol democràcia és, en essència, un règim previsible, no subjecte a arbitrarietats ni a invents institucionals. I en aquest sentit, la decisió de la Junta Electoral espanyola per la qual es pretén de retirar la credencial de diputat al president de la Generalitat Quim Torra és una demostració fefaent que l’estat espanyol ja fa temps que ha deixat de ser-ho, que ha deixat de ser una democràcia.
El nacionalisme espanyol en té la culpa, d’això. La seua resposta a les demandes democràtiques catalanes va causar una involució, un retorn a l’autoritarisme, que ha comportat la destrucció de l’arquitectura institucional i l’embrutiment total de la vida cívica, fins al punt que ara s’obre davant nostre una crisi que serà de dimensions colossals.
El nacionalisme espanyol no va voler dialogar mai durant set llarguíssims anys ni escoltar de cap manera les demandes legítimes de la població catalana. Encara pitjor: va respondre a la llei de transitorietat i a la convocatòria del referèndum aplicant normes il·legals contra propostes que tots sabem que eren perfectament legals i legítimes, perfectament vàlides en qualsevol democràcia. Ells van agredir els ciutadans als carrers per impedir el referèndum i van destruir la Generalitat aplicant un 155 que no era legal, que no podia dissoldre el parlament ni destituir-ne el president. No tan sols això, sinó que van estendre la repressió a tota la societat empresonant la Molt Honorable Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, part del govern, els presidents d’Òmnium i l’ANC, membres dels CDR i tot de gent que simplement expressava el seu rebuig a la destrucció de les regles democràtiques, la seua defensa de la llibertat.
En aquell moment, va ser especialment greu l’actitud del PSC i del PSOE. Els histriònics escarafalls de Miquel Iceta al Parlament de Catalunya, les seues signatures conjuntes amb Ciutadans i el PP davant els tribunals i el suport incondicional de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy en l’aplicació del 155 van convertir els socialistes espanyols en l’eina necessària que justificava i emblanquia un atac directe a la democràcia i als drets civils que, emperò, tots sabíem que no s’acabaria amb l’atac a l’independentisme i prou.
I ho sabíem perquè sabem que la dreta nacionalista espanyola té un concepte patrimonialista de l’estat i de la nació i no vol pactes; vol sang. Vol imposar la seua concepció franquista de l’estat contra tots els qui no hi combreguen exactament i fins al més mínim detall, i això inclou el PSOE per més que el PSOE no ho vulga entendre.
Aquesta dreta, el 2017 va descobrir, gràcies al fet que el PSOE li ho va permetre, que no necessitava ni tan sols controlar el govern per a governar sinó que podia governar, fora de les regles, fent servir el poder judicial, fent servir un poder que feia anys que havia estat posat fora del control democràtic i que dominava completament el feixisme més abjecte i militant. Ja sense dissimular.
Amb l’aplicació del 155, van cometre una il·legalitat i un abús de llei amb la destitució oficial del president Puigdemont. I ara, perquè tenen encara més pressa i perquè s’han emborratxat de poder, s’atreveixen a intentar destituir el Molt Honorable president Quim Torra fent servir una entitat administrativa menor com és la Junta Electoral espanyola.
Però les circumstàncies han canviat. I els mateixos socialistes que ahir abraçaven amb entusiasme la dreta espanyola en la seua croada avui no tenen més remei que entendre que també van darrere d’ells. I que hi van amb presses, precisament, perquè ells ara necessiten el vot de l’independentisme per a la supervivència del seu partit, del seu projecte.
Amb tot plegat, aquest 3 de gener de 2020, el polvorí ha esclatat. Crec que definitivament. I ho ha fet en una seqüència horària espectacularment interessant. Quan el PSOE tasta amargament en la pròpia pell les conseqüències de la seua gran irresponsabilitat del 2017. I quan l’independentisme té la clau de la governabilitat de l’estat espanyol i està en disposició d’exigir allò que el PSOE va signar ahir o de despullar-los definitivament davant el país, l’estat i Europa com a còmplices de la destrucció de la democràcia. Diga com diga Ábalos, els socialistes han quedat atrapats per un text, el que van signar ahir, que diu que la judicialització és un error, que cal dialogar i negociar i que els catalans tenim dret de dir la darrera paraula. La dreta espanyola no ho oblidarà mai, això, i el marge de maniobra del PSOE ha quedat, per tant, reduït gairebé al no res.
Precisament ara, quan Espanya, amb la decisió lamentable de la JEC, ha perdut completament els nervis i ha fet un pas en fals que la posa en una situació d’extrema feblesa institucional i política, la més gran des de l’octubre del 2017. Té les institucions judicials europees bufetejant una vegada i una altra el feixisme judicial espanyol i reacciona posant-lo fora del consens democràtic. I Espanya, avui mateix, no té cap més pensada que desobeir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea pel que fa a la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras. Espanya, doncs, fa servir formes matusseres d’intervenció en la vida política que aquesta vegada, per interessos i prou, ni el PSOE ni cap partit de l’esquerra ja no poden acceptar. Amb el consens que en deien constitucionalista (innocents!!) bastit el 2017 contra l’independentisme català saltant pels aires. I amb el feixisme nacionalista de Vox fent crides a destruir encara més la democràcia i emportant-se darrere seu, embogits per la bandera, Ciutadans i un PP que cada dia és més lluny de la centralitat dels populars europeus.
Per tot això, aquest cop d’estat contra la Generalitat és una gran oportunitat, paradoxalment, per al poble de Catalunya. Perquè és una gran ocasió per a bastir un consens fort, enorme, al voltant de les institucions catalanes, sumant-hi els tres partits independentistes, els comuns i un PSC que ara, simplement, no pot de cap manera abraçar-se a Ciutadans i el PP ni que ho volgués. El Parlament de Catalunya, amb els vots de tots aquests partits, ha de passar per alt de manera oberta aquesta decisió il·legítima de la Junta Electoral i no ha de tenir gens de por d’obrir la confrontació de legitimitats, democràcia contra autoritarisme, que després de les eleccions del 21-D no es va atrevir a obrir.
I nosaltres, els ciutadans, ara hem de tancar files al voltant del govern de Catalunya, hem de recordar que aquest conflicte que avui s’ha fet immens només es pot tancar amb el retorn del govern legítim i amb el reconeixement de l’exercici de l’autodeterminació i hem d’assumir que el carrer és la clau de totes les victòries, com ens van ensenyar les grans manifestacions de rebuig a la sentència de l’estatut, les nits d’Urquinaona, la Via Catalana i l’ocupació de la AP-7 i de l’aeroport.
Com ahir ja era previsible, el polvorí ha esclatat. Ara és l’hora.
PS. Aquest editorial d’urgència ha estat publicat a les vuit, quan començaven tant la reunió del govern com la concentració de l’ANC. Les he seguit amb atenció i m’ha semblat que hi ha algunes coses significatives que voldria compartir ara, quan són les deu.
1. La indignació de la gent és molt important, el fet més determinant de tots. Fins i tot l’ANC ha tingut dificultats per a fer sentir la seua veu des de l’entarimat. Molts independentistes simplement estan al límit del que es pot aguantar i preparats per a esclatar.
2. En aquest sentit ha estat molt significativa la, diguem-ne, invasió controlada del Palau. Primer per part dels qui han penjat la pancarta al balcó, s’entén que amb el permís del govern i després dels qui han despenjat la bandera espanyola, s’entén que sense el permís del govern. No són fets anecdòtics sinó mostres de que una part de la ciutadania està disposada a superar el control de la política i dels partits i anar molt més enllà. Caldrà estar alerta perquè això que avui només és un comunicat si el president Torra i el parlament persisteixen serà d’ací unes hores una operació policial per treure’l i aleshores, vist el que s’ha vist avui, pot passar de tot.
3. La decisió de convocar el parlament és correcta però insuficient. El parlament hauria de votar demà i sembla que no votarà. Hauria de votar perquè el PSC ha de posicionar-se de manera inequívoca davant la ciutadania i només votant ho farà. I evidentment segons el que vote la investidura de Pedro Sánchez hauria de ser impossible.
4. No hi ha direcció política aparent però això tampoc no té perquè ser una desgràcia. Les coses passen. I el polvorí quan esclata torna la situació incontrolable. En les pròximes hores i dies podrien passar coses molt inesperades, que podrien superar el govern, el parlament, els partits i fins i tot les associacions. La clau està en el carrer, com vaig repetint tots aquests dies.
