Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Durant la crisi de l’octubre del 2017, amb Europa astorada per la repressió dels votants catalans, Manuel Valls va posar preu a la indignació. Perquè la violència de l’estat sacsegés la consciència d’Europa calien morts damunt la taula. Doncs bé, ara hi ha morts amb escreix. Molts són atribuïbles a la negligència i, ara ja pot dir-se sense marge d’error, a la mala voluntat del govern espanyol. Els fets són els que són i d’una gravetat extrema. I Europa ha manifestat la indignació que no va mostrar quan l’escàndol era pels drets democràtics. Finalment l’arrogància espanyola ha esdevingut un problema europeu quan Sánchez pretenia sotmetre-la al mateix xantatge que, amb l’excusa de la solidaritat, Espanya imposa a Catalunya manu militari. A Sánchez l’allisada li ha fet pujar els colors a la cara i llavors, però sols llavors, ha declarat el confinament que Torra feia setmanes que demanava. El preu ha estat de cinc mil sis-cents morts. Valls deu sentir-se vindicat.

Fins la setmana passada, ministres de Sánchez encara amenaçaven el president català perquè reclamava allò que Sánchez ha acabat adoptant quan la sanitat era a punt del col·lapse i els escàndols del seu ministre del ram havien posat al descobert la tramoia d’irregularitats i atzagaiades que sempre ha estat el govern espanyol. Reconèixer els errors confereix un cert aire de noblesa, però de cap organisme estatal ni dels seus adlàters provincials no cal esperar-ne la vindicació de Torra, l’únic president autonòmic que ha tingut el coratge de rebutjar un estat d’excepció amb mando único i autoritat competente, que si no era un cop d’estat ocult, fàcilment podia esdevenir-ho. Al contrari, per dissimular-ne el seny, incompatible amb la imatge cultivada pels mitjans unionistes, l’acarnissament pujarà de to i els atacs al president esdevindran més cínics, si això és possible. S’esgrimirà el nombre de morts catalans com a prova d’incompetència compartida i s’atribuirà a la Generalitat una responsabilitat de gestió liquidada per l’estat d’alarma. I contra l’evidència de les disposicions anunciades abans que les bloqués el govern central, es negarà que aquelles mesures haurien alentit la infecció, allargant-ne la corba com ho han fet quan les han aplicades uns altres països europeus. Cap dels mitjans que s’esgargamellen contra la ‘ideologització’ de la pandèmia no avaluarà l’efecte que ha tingut no sols en els malalts sinó també en metges i sanitaris la confiscació d’equipament d’urgència i la centralització de les comandes, per no parlar de la compra de tests inservibles a una empresa no certificada.

Si res ha demostrat aquesta crisi és la necessitat de descentralitzar les decisions per agilitar-les i adequar-les als territoris. A Alemanya, on la passa s’estén ràpidament però la mortalitat és comparativament baixa, la cancellera va reconèixer que l’èxit en l’adopció de mesures de control confirmava l’eficàcia del sistema federal. I als Estats Units, que ara mateix ja són el principal focus de l’epidèmia, en bona mesura per la irresponsabilitat de la Casa Blanca, es va comprovant la virtut de repartir el poder polític entre els estats. Aquests no sols estan capacitats per a prendre mesures rigoroses, sinó fins i tot per a tancar les fronteres amb els altres estats de la Unió. Poden doncs autoconfinar-se. Però no sols hi ha descentralització dels organismes legislatius. Dins cada estat, les jurisdiccions locals, els comtats, estableixen mesures de contenció pròpies, com el grau i extensió del confinament. Espanya, en un moment definidor, com ho són totes les situacions límit, demostra ser un país políticament regressiu, cosa que no sorprèn pas qui n’hagi seguit l’evolució aquestes darreres dècades.

El desastre, evitable en la seva magnitud, té unes arrels polítiques innegables. Però sortiran les veus de sempre a negar-ho, mirant d’escombrar els morts sota la catifa. O, adonant-se que això és impossible, intentaran socialitzar l’escàndol afirmant que ningú no ho hauria fet millor. La falsa equidistància denunciarà la politització de la crisi i acusarà l’independentisme de voler treure rèdits de l’epidèmia, a fi de neutralitzar la crítica necessària d’una pèssima gestió. La prioritat serà que la gent no tregui les conseqüències polítiques d’una crisi que, si al principi no era política, ho ha esdevingut per l’immoderat oportunisme del president espanyol.

Com és habitual, a Espanya hi ha un problema d’imatge. Més que no pas el virus, l’estat temia la gestió eficaç de l’epidèmia per un govern independentista que fa temps que intenta d’enderrocar. A Madrid feia basarda que Catalunya presentés un saldo d’infeccions molt més baix que el seu. D’aquí ve aquella frase tan aclaridora que el virus no entén en territoris, de què es desprèn que Sánchez sí que hi entén. I com que hi entén, els passa tots per l’adreçador de la catàstrofe. D’aquella saviesa, doncs, vénen aquests morts. Però d’aquí ve alhora el militarisme patrioter d’una esquerra que corca les institucions catalanes per dintre i que també haurà de fer recompte dels morts. I d’aquí ve finalment el requeriment de la ultradreta a Sánchez perquè aprofiti l’estat d’excepció per destituir Torra i desmantellar l’autonomia. En l’embriaguesa de l’excepcionalitat, fins i tot s’ha cridat a empresonar el president català per intentar de salvar vides, d’acord amb el patró emprat abans per a jutjar el major Trapero, culpable d’aturar els atemptats del 17 d’agost del 2017 davant la inoperància, qui sap si deliberada, de la policia espanyola.

Qui enmig d’aquest escenari macabre tingui la barra de dir que ningú no ho hauria fet millor que el president espanyol posarà portes al camp, és a dir, intentarà circumscriure el debat dins les fronteres de l’estat, on tota veritat pot ser impugnada i tota mentida validada. Però atès que el virus no entén en territoris i en vista dels resultats, s’ha de concloure que, si uns altres governs ho han fet millor i alguns molt millor, un govern català independent o amb competències autèntiques ho hauria fet aproximadament igual que els altres, si no millor i tot.

La pregunta luctuosa però necessària és si estalviar un grapat de morts l’octubre del 2017 no ha dut al balafiament d’ara. Dit d’una altra manera: si els morts que Valls posava com a criteri de la reacció europea haurien pogut vaccinar Catalunya ja que no contra la Covid-19, evidentment, si més no contra la resposta clàssica de Madrid davant qualsevol emergència. L’Europa que para els peus a Sánchez no els hi hauria parat a Rajoy si Espanya hagués atacat els fonaments morals de l’ordre continental postfeixista? Del rebuig europeu d’un bany de sang a Catalunya se n’hauria desprès, si no la independència, potser un estatus transitori d’autonomia sota observació internacional.

Si Puigdemont va fer bé o malament d’aturar la independència a la barrera dels morts és una qüestió que depèn dels valors de cadascú. No hi ha cap calculadora per a comptabilitzar l’actiu i el passiu ètics d’una decisió que implicava el sacrifici d’un nombre indeterminat de persones. Posteriorment, ell mateix va dir que s’havia equivocat no mantenint el torcebraç amb l’estat. No crec que ningú li ho pugui retreure. No vull pas dir que el risc no valia la pena; vull dir que, com totes les decisions històriques, calia prendre-la assumint-ne el cost moral, tant de la victòria com d’un fracàs cruel i amargant.

Però és indubtable, malgrat que llavors fos imprevisible, que el cost de la inacció ha acabat essent igualment intolerable però molt més estèril, perquè ara l’escàndol polític es disfressarà de negligència, una de tantes en un país on són habituals. De portes enfora, es mimetitzarà amb la calamitat mundial, car el virus no entén en territoris. I a dintre, la passió anticatalana salvarà Sánchez, qui no dubtarà a extremar els atacs contra Torra ni, si cal, a presentar el seu cap a les masses enfervorides per dissimular la ruïna moral que ell encarna.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.