on és l'estel·la

El pitjor de tot, però, no ha estat això, aquesta cosa ridícula i escandalosa i cíclica que és que un grupet de policies espanyols se sentin ofesos per un còmic i presentin querella igual com abans, no fa pas tant de temps, presentaven armes i assaltaven impremtes. El pitjor de tot és que la representant del poder civil espanyol de torn n’hagi seguit el fil, i obeït les premisses, i declarat que sí, que s’ha de fer això que diuen els pobres policies sensibles: censurar.

El pitjor o el més significatiu. Definitori.

De segur que n’esteu al cas. L’altre dia, els sindicats de la policia espanyola (que es veu que n’hi ha molts, per cert: SUP, CEP, UFP i SPP) es van presentar a un jutjat de Palma i s’hi van fer aquella foto tan lletja i tan típica d’aquesta mena d’ocasions: de cara al sol i d’esquena a la paret color de merda d’oca de l’edifici oficial, brandant el paperet de la querella.

Perquè resulta que els policies espanyols s’han declarat molt ofesos i molt ferits i molt ultratjats i molt de tot per un còmic, per aquest fantàstic, irònic, divertit On és l’Estel·la?, que ha dibuixat Toni Galmés i que ha editat Comanegra. És un àlbum amb il·lustracions de doble pàgina, a l’estil de les del famós Wally de bufanda i jersei de ratlles, només que aquí s’hi ha de trobar una noia amb casquet vermell que es diu Estel·la i que passeja pels escenaris d’alguns dels moments viscuts entre el setembre del 2017 i l’estiu del 2018 (amb una incursió futurista, ai, al primer d’octubre del 3017). Hi ha paperetes que esquiven persecutors, un nyu, un pop, els Òscars, en Fèlix Millet, cavallers medievals amb armadura, els Village People o la Pilarín Bayés. Per exemple. Cada vegada que ho miris hi trobaràs personatges nous. La pobra cabra de la legión. Una tortuga ninja. O hi reconeixeràs algú. Juraria que dalt de l’Arc del Triomf hi ballen l’Ovidi, Pedrolo i Miquel Martí i Pol. I en Tàpies. I en Joan Miró. Recordaràs algun fet. Els ous ferrats d’aquell Onze de Setembre. Sant Esteve de les Roures. L’aturada de país.

Però tornem al cas: aquests sindicats policíacs, tots junts, han trigat uns quants mesos a pair el llibre, perquè es va publicar l’octubre passat i fins ara no se n’han sentit. I ara, un cop assimilades les imatges, diuen que hi han interpretat ‘insults, mentides, injúries, difamacions i incitació a l’odi’ contra ells, que són ‘les forces i cossos de seguretat de l’estat’.

No farem befa, aquí, d’aquests personatges, d’aquests ‘novios de la muerte’, ‘yo soy la tormenta’ i més parafernàlia matxirula que s’autoatorguen ells, els mateixos que tenen la pell tan prima que encara es planyen de les mirades d’odi que van rebre de les nostres àvies i que ara vés a saber quant de temps trigaran a superar el trauma de veure’s retratats en dibuixos de línia clara.

No en farem befa perquè seria massa fàcil. I perquè, més enllà d’això, de la sensibilitat per sentir contumèlies a tort i a dret, hi ha el fet mateix: que aquesta gent, que són part del poder armat de l’estat espanyol, es cregui amb el dret de dictar què es pot dibuixar i què no es pot dibuixar. Que siguin ells, els militars, els policies, els guàrdies civils, els qui intervinguin d’aquesta manera en la vida cultural i política. Els qui pretenguin limitar-la a les seves estretors.

La relació dels poders armats de l’estat espanyol amb els ninotaires és digna d’estudi. Hi ha el cas del setmanari Cu-cut! com a paradigma, quan, l’any 1905, els militars també es van sentir ofesos i vexats i injuriats per una vinyeta sobre les seves guerres perdudes, i van fer de ‘tormenta’ i van assaltar la indefensa redacció i hi van calar foc. Arran d’aquell assalt, recordem-ho, l’estat va decretar el tancament del setmanari satíric durant cinc mesos i després encara va impulsar la ‘llei de jurisdiccions’ per permetre precisament que els militars jutgessin directament els actes que consideressin que els atacaven, a ells o la ‘unitat d’espanya’.

La capacitat de sentir-se ofesos per les caricatures, pels dibuixos, els acudits no ve pas d’ara, per tant, prou que ho sabem, com no hi ve tampoc la tendència al pronunciament, a la intervenció armada en la vida pública. I és la naturalitat amb què ho continuen practicant, de fet, que astoraria qualsevol democràcia homologable, el termòmetre que defineix els baixíssims paràmetres democràtics d’aquest estat que encara patim.

Perquè no és gens normal que els policies ataquin un llibre, que reclamin intervenció i censura. No és gens normal. Gens ni mica. Com no ho és tampoc que facin una crida explícita a boicotar els actes del govern de les Illes. Literalment. En un comunicat conjunt. Els policies. Perquè el còmic va rebre mil euros d’una subvenció. I diuen que això, atenció, ‘no ho perdonaran sota cap concepte’.

Que no ho perdonaran.

És tan poc normal que és democràticament inacceptable.

I, amb tot, ja ha estat dit al començament, això no és el pitjor de tot: el pitjor ha estat la delegada del govern espanyol a les Illes, que ha respost al pronunciament policíac dient públicament que, efectivament, caldrà que es ‘controlin’ els continguts dels llibres que se subvencionen. Perquè ‘no siguin ofensius per a les forces i cossos de seguretat de l’estat’. I que ‘això no és incompatible amb la llibertat d’expressió’.

Tal com raja.

Que es controlin.

Els llibres.

Vet aquí l’estat espanyol, on la policia marca el pas als polítics en qüestions de llibertat d’expressió.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb