policia política franco

Una de les missions de tot periodista d’investigació és il·luminar les zones d’ombra que el poder blinda per ocultar actituds inconfessables, generalment, a la frontera de la legalitat, o més enllà. En temps de periodisme de propaganda, karaoke i populisme tecnològic, és un esdeveniment l’aparició d’un llibre que compleix rigorosament aquesta missió bàsica del periodisme al servei de la societat i la història.

Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València, de Lucas Marco, llicenciat en ciències polítiques i periodista, és un excel·lent treball que s’endinsa amb rigor i meticulositat en un dels forats negres abismals i tèrbols de la dictadura i la transició: la policia política. Per primera vegada, sabem els noms, els mètodes i les trajectòries, en dictadura i en democràcia, dels principals responsables policíacs de la repressió política a València. Descobrint les interioritats de la BPS de València, viatgem al cor de les tenebres de la dictadura, al seu pensament original, al seu esperit impune.

El llibre, sense fer-ho explícit, de retruc, ens incita a reflexionar, també, sobre la inevitable continuïtat del passat en el present. En la repressió i hàbits de tortura dels serveis d’intel·ligència de la dictadura i, per extensió, subratlla els enganys de la transició i posa en evidència les mancances d’informació, justícia i reivindicació de la memòria històrica amb què ens trobem avui.

No deixa de ser simptomàtic que, gràcies al cinisme dels artífexs de la democràcia, els principals agents de la repressió franquista, hereus i alumnes dels mètodes i tècniques de la Gestapo, fossin promocionats pels primers governs democràtics a càrrecs molt destacats de la policia i el Ministeri de l’Interior. El principal, com explica Marco, va ser Manuel Ballesteros, que de la BPS valenciana va arribar a ser, amb ucedistes i socialistes, cap de la lluita antiterrorista amb molts tentacles invisibles en la guerra bruta contra ETA i el moviment abertzale.

Una investigació àmplia, exhaustiva, i en totes direccions

Per traçar la descripció dels cervells ocults de la repressió franquista que, de la fi de la guerra fins ben entrada la transició, van controlar i reprimir els opositors i els dissidents, l’autor s’ha endinsat, amb paciència, perseverança i rigor, en arxius oficials, hemeroteques i biblioteques. ‘Hi ha un pacte de silenci a Prefectura sobre aquest tema, ningú no parlarà’, el va prevenir un policia veterà. Malgrat l’espès mur de silenci que envolta la qüestió, Lucas Marco ha cercat i ha aconseguit –tasca lloable i difícil– testimonis de policies o familiars seus. El relat d’ells i el dels seus expedients professionals va encaixant com en un trencaclosques amb confidències de detinguts i torturats, notícies de premsa, autobiografies d’opositors, diligències policíaques i sumaris judicials, fins a refer una aproximació acurada del panorama de la repressió en aquells anys tan grisos. I, a més a més, ha sabut narrar la part més interessant de les seves històries, ben enquadrades en el seu marc històric, amb pols amè, no exempt de denúncia sòbria, amb ingredients inquietants, gairebé literaris, que destil·len el perfil peculiar i la manera de procedir d’alguns protagonistes.

El mestratge de la Gestapo a la policia franquista

L’autor ens explica que la Brigada Social, especialitzada en la persecució de l’anarquisme des de la fi del XIX, va tenir un punt d’inflexió a la postguerra quan els seus agents van rebre instrucció de la Gestapo nazi, convenientment supervisada per Himmler.

Julián Carlavilla (Arxiu del Ministeri de l’Interior espanyol).

Fins i tot, algun, com ara el policia Julián Carlavilla, va visitar l’Alemanya nazi i un camp de concentració. La repressió de la maçoneria, el comunisme i el judaisme van ser les claus de la col·laboració entre la Gestapo i la BPS. L’inquietant Carlavilla, a banda de dedicar-se a la repressió, escrivia llibres amb pseudònim: com ara Borbones masones. Desde Fernando VII hasta Alfonso XIII, o Sodomitas. Homosexuales, políticos, científicos, criminales, espías, etc., veritables incunables fruit d’una ment addicta al gènere visionari-conspiratiu.

La repressió de l’anarquisme i la llei de fugues

Antonio Cano (Arxiu del Ministeri de l’Interior espanyol).

Antonio Cano González va ser el cap de la repressió de la policia a València que més anys es va mantenir en el càrrec. Com molts dels seus companys va despuntar inicialment en el terreny de la repressió d’anarquistes. Tant ell com alguns dels seus col·legues de València i Barcelona –per exemple, Pedro Polo Borreguero–, s’hi van especialitzar i, a més de condecoracions, en diverses ocasions obtingueren premis en metàl·lic, com al far-west, pels seus serveis contra maquis i guerrillers anarquistes. No era estrany que en molts casos, quan s’identificava i es detenia algú, els sospitosos fossin assassinats allà mateix, amb l’excusa, segons la versió oficial, que havien oposat resistència o es volien escapar.

És interessant de constatar que elements com ara Antonio Cano o Pedro Polo, que havien estat policies a la República, s’adapten ideològicament i burocràticament a la perfecció com a agents policíacs del franquisme, superant tot filtre depuratiu. Val a dir, també, que la República va ser feble i tampoc no va fer neteja ideològica del cos, com tampoc no ho féu la democràcia després de la mort de Franco. Els agents de la BPS van anar sobrevivint de règim en règim, fent sempre la mateixa feina per a l’estat. Una dada històrica ben precisa que convida a la reflexió.

Antecedents d’Antonio Cano.

Una sinistra novetat: la tortura elèctrica

La tortura i la violència eren mètodes habituals en els interrogatoris. Els agents de la BPS de València eren especialment sàdics. Hi ha relats de víctimes que parlen dels crits de les dones salvatgement torturades a la comissaria, d’ofegaments, de corrents elèctrics als testicles, d’amenaces a familiars, de detinguts inconscients, esquelètics, amb cremades dels corrents elèctrics als canells o als turmells, i pallisses terribles a càrrec d’agents embogits, o morfinòmans.

La tortura elèctrica va ser una de les innovacions de la BPS de la postguerra. L’autor cita Gregorio Morán, que, a Miseria, grandeza y agonía del PCE (1939-1985), escriu: ‘Un fet poc conegut de la immediata postguerra és l’activitat d’un selecte grup de policies nazis, enviats a Espanya amb la finalitat de descobrir o recuperar als agents de la Internacional Comunista que havien arribat durant la guerra civil. Quiñones passarà per les seves mans el 1939. Aquests nazis van ser pioners d’una sinistra novetat: la tortura elèctrica.’ El cas de l’agent comunista Heriberto Quiñones és relatat en el llibre. Va ser víctima de cruels i llarguíssimes sessions de tortura, es va escapar, fou detingut, rebé més tortures i finalment fou afusellat l’any 1942.

Els ‘figures’ de la Brigada Político-Social de València

Un dels valors del llibre és que dóna nom, cara, perfil biogràfic i professional als agents més destacats de la Brigada. A més d’Antonio Cano, el llibre ens descobreix, entre més, Eustaquio Pardo, medalla del mèrit policíac per la desarticulació d’organitzacions comunistes i la lluita contra ‘els bandolers de les muntanyes i de les ciutats’. I també Pedro Caba, un policia inquietant, que escrivia i freqüentava les tertúlies literàries, com ara la del Gato Negro, i que va arribar a fer amistat amb la jove poetessa antifranquista Angelina Gatell, germana d’un anarquista.

Felicitació i premi brigada social (Arxiu del Ministeri de l’Interior espanyol).

O Tomás Cosías, policia també hàbil de ploma, autor d’El camarada Darío i La lucha contra el maquis en España, i inventor d’un mètode que consistia a interrogar els detinguts agenollats sobre cigrons. O José de Oleza i Zaforteza, descendent de terratinents mallorquins, ‘un home autoritari, dur, eficaç, però també hedonista i afeccionat a l’scotch, com molts dels seus companys’, que el 1976 fou nomenat comissari general d’Investigació, pel ministre de Governació Rodolfo Martín Villa.

No obstant això, el membre de la BPS valenciana que va anar més lluny després de la mort de Franco va ser el comissari Manuel Ballesteros, que arribà a ser nomenat cap del Comandament Únic per a la Lluita Antiterrorista i participà amb Rafael Vera en una reunió amb la direcció d’ETA a Alger. També fou un dels presumptes impulsors a l’ombra del Batallón Vasco Español i de la guerra bruta dels GAL.

Un altre ‘figura’ que s’ha fet famós és Benjamín Solsona, avui un vell ex-agent de la BPS, que ha estat processat per tortures a la querella argentina i no fa gaire denunciat també als jutjats de València. Segons el testimoni de José Luis Monzón, estudiant comunista detingut cinc vegades, ‘Solsona era un perill públic total, un sàdic, fins i tot els seus companys l’havien d’aturar. Era feixista’.

Benjamín Solsona, Manuel Ballesteros, José de Oleza i Tomás Cosías són els quatre policies de la BPS de València que més lluny i més amunt van arribar en la jerarquia de la immodèlica –ara més que mai– transició. ‘El meu fort simplement és professionalitat’, va declarar Manuel Ballesteros en una entrevista l’any 1981. ‘ No m’he excedit mai del que marcaven les lleis, les d’abans i les d’ara.’

Pervivència de la policia franquista en democràcia, segons Jordi Pujol

El treball de Lucas Marco m’ha suscitat unes reflexions i uns interrogants històrics i d’actualitat, que de sempre em ballen pel cap com a periodista que ha treballat aquests temes eternament pendents. I molts records. Un dia, fa uns anys, vaig anar a fer una entrevista i vaig acabar essent jo l’interrogat.

—Miri, escolti…. Vostè no deu saber qui és Pedro Polo…

—Pedro Polo Borreguero?… Sí que ho sé.

—Era policia de la República i va continuar durant el franquisme.

—Sí, era de la Brigada Político-Social de Barcelona. I per què va continuar?

—Doncs, home…. perquè era un bon policia! Pedro Polo era deixeble del gran policia català Miquel Badia.

L’escena no va passar en una comissaria catalanista, sinó en un luxós principal del passeig de Gràcia. Jo entrevistava Jordi Pujol, al Centre d’Estudis del mateix nom, avui liquidat, dedicat a estudiar la seva figura, pensament i altres tangents i derivades, per al documentari Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, i, tot d’una, li vaig demanar una cosa que sempre m’havia inquietat: ‘Per què, gent com vostè, que havia estat víctima de la repressió de la policia franquista, van permetre que aquells policies torturadors continuessin tranquil·lament actius després de la mort de Franco?’ ‘Perquè eren bons!’, em va dir ell, i ho justificà històricament posant l’exemple de Pedro Polo, deixeble d’en Badia, ‘gran policia català’.

Vet aquí, segons l’ex-president de la Generalitat, per què la policia política espanyola, la Brigada Político-Social, havia sobreviscut intacta, impune, activament i alegrement tots els canvis de règim que hi havia hagut en més d’un segle. ‘Perquè eren bons!’, deia Pujol.

De fet, Lucas Marco, en el seu llibre, també subratlla la impunitat i longevitat de la BPS, citant una definició de la revista anarquista CNT, del 1978, que l’autor considera una de les millors que ha trobat en el decurs de la seva recerca: ‘És potser l’únic estament del país que compta amb la més llarga i homogènia tradició: els seus arxius, els seus hàbits, es connecten longitudinalment amb la restauració alfonsina. Als seus fitxers és possible, per exemple, de trobar-hi les dades policíaques d’Anselmo Lorenzo o de Pablo Iglesias, posem per cas.’

Són molt interessants també tots els relats de víctimes que aporta el llibre. No tots els artífexs de la transició compartien el cinisme de Jordi Pujol. Josep Guia, detingut durant el franquisme, l’any 1975, per la BPS de València, al costat d’Ernest Lluch i Vicent Soler, actual conseller d’Hisenda de la Generalitat, explica a Lucas Marco que essent ja Lluch ministre de Sanitat, en un viatge a Mallorca, es va trobar que el cap de policia que l’havia de protegir era el ‘social’ de València que els havia detingut en la dictadura. Lluch protestà al seu col·lega José Barrionuevo, ministre d’Interior, qui li va dir que allò anava ‘per escalafó’, i Lluch va quedar ‘estupefacte’.

José Barrionuevo i tot aquell govern de Felipe González van ser responsables d’activar i pagar amb diners públics, durant la democràcia, el terrorisme d’estat dels GAL.

El policia en qüestió era Benjamín Solsona, el ‘Billy el Nen’ valencià, actualment encausat en la querella argentina contra el franquisme per un delicte de tortures. La jutgessa María Servini en va demanar l’extradició, juntament amb Rodolfo Martín Villa i divuit càrrecs franquistes. La demanda no va reeixir perquè Espanya considera que la impunitat dels seus vells funcionaris franquistes és garantida per la llei d’amnistia, votada unànimement per tots els antifranquistes, amb l’abstenció, només, d’Alianza Popular i Euskadiko Esquerra.

No obstant això, els denunciants van interposar el desembre passat una altra querella per tortures contra Benjamín Solsona al jutjat d’instrucció núm. 1 de València. Els fets de què l’acusen van passar l’any 1971, quan van ser detinguts, retinguts uns quants dies i torturats repetidament.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb