La Mar d’en Manassa és un d’aquests topònims locals tan específics que omplen el litoral català i que estan arrelats a la memòria ancestral dels habitants d’un indret –en aquest cas dels escalencs– de la mateixa manera que determinats versos estan arrelats a la memòria poètica del país, com per exemple el sensacional dístic: “Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les flames a la fosca”, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1913 – el Brull, 1938).

L’esment al malaguanyat poeta mallorquí i a l’indret costaner no són debades, ja que el passat dissabte aquesta mar va ser l’escenari on es va retre homenatge a quatre poetes que van haver d’enfrontar-se a una altra pandèmia: la tuberculosi. Tres van morir a causa de la malaltia. Els finats van ser Bartomeu Rosselló-Pòrcel; Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) i Màrius Torres i Perenya (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942). Blai Bonet i Rigo, el més tardà en el temps (Santanyí, 1926-1997) va sobreviure a la malaltia.

Clara Centenera, Ivan Joanals i quatre cadires van ser prou per fer presents els quatre poetes el capvespre del dissabte. Centenera va recitar durant una hora llarga i Joanals l’acompanyà amb el teclat i sobretot amb el fiscorn, amb què va aconseguir moments de sonoritat ben especials que acompanyaven la remor de la mar, el batec d’ales de les gavines i la fressa del vent, elements naturals d’aquest indret de l’Escala i que a la vegada són ben presents en bona part dels poemes de tots quatre autors. L’espectacle va ser concebut per Edicions Tremendes i creat a propòsit per a l’Escala per encàrrec de la xarxa de Viles del Llibre.

De fet, amb aquest homenatge l’Escala inaugura els actes de la Vila del Llibre 2021, que enguany s’han traslladat al cap de setmana del 15, 16 i 17 d’octubre a causa de la covid. En aquesta ocasió, Mallorca serà la cultura convidada d’honor, tot obrint un cicle de tres presentacions del festival en què cada any es convidarà una cultura de parla catalana. Així, el febrer del 2022 (la vila del llibre recuperarà les seves dates habituals i se celebrarà el darrer cap de setmana de febrer) la cultura convidada serà el País Valencià, i el 2023 les convidades d’honor seran l’Alguer i Catalunya Nord.

El diàleg entre els autors insulars i els catalans va ser un dels jocs possibles que es van oferir al llarg d’un vespre en què els poemes es van anar agrupant per diferents temàtiques: la mar, la mort, la guerra, l’amor, en un entorn absolutament idíl·lic, amb un llaüt recollint els ormeigs de pesca, caps d’infants capbussant-se a la platja de Riells i el dia morint-se lentament mentre al fons de la badia s’encenien els llums de Roses i l’aire traslladava efluvis grecs i romans des d’Empúries tot just albirada.

Un dels moments àlgids va arribar amb la recitació de “Ronda amb fantasmes”, de Rosselló-Pòrcel, tot un desafiament perquè dins la memòria col·lectiva hi ha la versió de Maria del Mar Bonet. Però rapsoda i músic passaren amb nota la prova i ens van acostar el poeta que havia publicat el sonet pòstumament al recull Imitació del foc (1938):

Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre a la perversa llunyania,
saben el meu espant, el meu instant d’espant,
d’isolament, malenconia i agonia.

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
estèrils –arbres lívids de la tardor!– viuré
l’hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides, quan veig el llit
amb el mort, viu entre els llençols, i serenades
a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

més terrible per tantes coses endevinades
durant la fuga, per les fosques, allà on plora
l’esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Com bé és sabuda la història, Bartomeu Rosselló-Pòrcel va ser un dels poetes més influents de la literatura catalana amb tan sols tres llibres publicats. Especialment tràgica va ser la circumstància d’aquest darrer llibre que el poeta ja no arribà a veure publicat i que confegí sobretot el seu gran amic Salvador Espriu, amb texts introductoris de qui va ser un dels seus professors més estimats, Gabriel Alomar.

També tenia molt de sentit que el poemari inclogués peces de Salvat-Papasseit, no tan sols per la seva pertinença de ple dret a aquest grup de poetes malalts de tuberculosi, sinó perquè enguany es compleixen cent anys de la publicació del poemari L’irradiador del port i les gavines. I precisament d’aquest llibre és el poema “Dona’m la mà”, que va ser ovacionat pel públic, entre el qual hi havia el batlle de l’Escala, Víctor Puga, i el regidor de Cultura, Rafel López. Tant és així que al final del recital el van haver de repetir:

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dona’m la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Com ja s’ha esmentat, Blai Bonet va ser l’únic de tots quatre poetes homenatjats que va aconseguir sobreviure a la malaltia. El mallorquí va viure fins a setanta-un anys, però, com els seus companys, va haver de passar també llargues temporades en sanatoris. En el seu cas va ser a Calbet, prop de Bunyola, un dels escenaris de la seva novel·la El mar. El 1987, va donar a conèixer el poemari El jove, on s’inclou un poema bellíssim d’elogi a la natura i a la vegada a la llengua i que va ser un dels envits interpretatius per a Clara Centenera. El poema es diu “Lo pus bell catalanesc del món”, i tota la complexitat del paisatge de Santanyí reverberava perfectament a L’Escala:

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridenca pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres…
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Màrius Torres va ser, dels tres poetes morts a causa de la tuberculosi, potser qui va tenir més mala sort. Nascut el 1910 a la ciutat de Lleida, va viure tota la guerra i la va sobreviure, i no va morir fins el 1942 després d’una llarga estada al sanatori de Puig d’Olena, on va conèixer el seu gran amor platònic, Mercè Figueras, que inspirarà les Cancons a Mahalta. El darrer poema del recital a la Mar d’en Manassas va ser el seu “Aniversari”, que evidentment expressa el desig de tots quatre i el sentit d’aquest recital d’homenatge que obre la Vila del Llibre d’enguany:

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l’oblit.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.