Poc més de vint-i-quatre hores a Albània

Acabo d’arribar i m’hi quedo uns dies. Dotze anys després, torno als Balcans. L’hivern del 2014 travessàvem les carreteres de neu cap a Sarajevo amb un panda blau de lloguer. Recordo l’avinguda de tres carrils per la banda que dóna accés a la ciutat bosniana. El Bulevard Mese Selimovi, que van anomenar avinguda dels franctiradors, on els serbis disparaven des dels edificis. Que fort, els Balcans tan propers geogràficament i tan llunyans, encara. Encara. Per a una xiqueta dels noranta que volia ser periodista, Sarajevo era un mite. D’Albània, en canvi, en sabíem ben poc i ja era la intenció. El contacte més directe amb el país va ser en Zenel, el meu company de pis albanès de la meva època d’Erasmus a Torí. Molts albanesos van començar a sortir cap a Itàlia quan va caure el règim. Ell n’era un.

Ara fa poc més de vint-i-quatre hores que sóc a Albània per primer cop. El que va ser un dels països més aïllats del món s’ha convertit en la meca del turisme europeu, sobretot de britànics amb ganes de sol i platja a bon preu. Albània viu temps interessants. No pel turisme, sinó perquè ha iniciat una revolta. Aquestes setmanes la gent ha sortit al carrer massivament, cada dia, durant setmanes, per dir: “Ei, jo no estic en venda”. Protesten perquè s’oposen a la construcció d’un macrocomplex turístic finançat pel gendre de Trump a l’illa de Sazan i les zones protegides de Zvërnec. En diuen la revolució dels flamencs, perquè en aquest espai natural hi habiten aquestes aus de color rosa. Han trobat un símbol, però el malestar ve de lluny. De l’aïllament s’ha passat a l’especulació estrangera amb la complicitat del govern local.

És ben cert que Albània està en obres. Excavadores fent més amples les carreteres, edificis luxosos que tindran jardins verticals, promeses de felicitat. Als carrers, gossos llardosos que mengen brossa dels contenidors i garbuix de cablejats elèctrics despenjats de les façanes. Fins entrats els noranta, a Albània no hi podia accedir ningú, ni tampoc sortir-ne. Era un país tancat a l’exterior i governat per Enver Hoxha, un líder comunista amb una ideologia particular entre l’adoració a Stalin i al comunisme xinès. Nosaltres dues vam arribar a Tirana dissabte a la nit. Només baixar de l’avió per les escaletes, a peu de pista, els passatgers ens buscàvem la vida per arribar a la terminal, evitant atropellaments, entre camions de combustible i camionetes portamaletes. Ni circuits, ni direccions preestablertes. Hi ha alguna cosa d’aquest caos que em recorda temps antics, i em fa sentir: lliure? Durant aquestes primeres vint-i-quatre hores tindré aquesta sensació moltes vegades. Suposo que el mateix deuen sentir els especuladors que compren terra i edificis abandonats.

Emprenem el camí cap a la capital, Tirana, per una carretera comarcal. Ens avancen per dreta i esquerra, sense respectar carrils ni senyals de trànsit. El clàxon del cotxe que ens han llogat no funciona. Ai, tan necessari com és en un país així! Crida l’atenció la quantitat de cotxes de luxe que hi circulen, i tots ells nous de trinca. També alguns vehicles atrotinats. No hi ha terme mitjà. Tirana té un bon ambient nocturn i no sembla grisa i soviètica com, per exemple, la veïna Podgorica, a Montenegro, que vaig visitar fa catorze anys.

Al carrer, els taxis porten vinils amb dibuixos de dones barbie que venen alguna cosa. Rosses, llavis de silicona i pits apinyats. Es nota que la publicitat albanesa no supera els estàndards de consciència feminista. L’urbanisme també parla molt, potser més del que voldria. Les places majestuoses de l’antic règim comunista, fora de l’escala humana, ara acullen alguns turistes de camí al riu o la mesquita. Els edificis d’habitatges grisos es van pintar de colors quan va caure el règim. Va ser una idea d’Edi Rama, ara primer ministre, quan era alcalde de Tirana. Pintem la ciutat i posem-hi plantes com a política de memòria. Esborrem-ne la grisor. Caminant per Tirana, sorprenen les promocions immobiliàries. We build your dream, diuen els plafons. De sobte, una majestuosa piràmide blanca enmig d’una plaça. Què és això tan estrany? És el caprici de la filla de Hoxha, que era arquitecta. Va ser l’edifici més car construït mai a Albània. De conya, l’anomenen Mausoleu d’Enver Hoxha, tot i que ara vol ser un centre tecnològic o d’empreses emergents.

Una de les restes més evidents de l’estat paranoic en què va viure Albània és la xarxa de búnquers construïts per tot el país. A la capital, s’han convertit en museus. Bunker’art, en diuen. Un nom entre el cinisme i la simple equivocació. Són museus esfereïdors pel que s’hi explica, però també per com s’explica. No queda gaire clar el posicionament de qui ha fet el discurs. Semblen museus de la policia. Pistoles, kalàixnikovs penjats a la paret, roba dels represaliats per terra, ràdios, càmeres, sistemes d’intel·ligència rudimentaris. Al fons, en un petit habitatge sota terra, el clàssic telèfon vermell de la Guerra Freda, al despatxet del president i al costat del llit. Hoxha va crear el Sigurimi, l’equivalent del KGB, era la xarxa d’espionatge. La desena part de la població era considerada sospitosa i traslladada a camps de concentració. El museu explica la política de la frontera, els mètodes de tortura, com els gossos ensinistrats evitaven les fugides i les entrades al país. No fa tant de tot allò. Penso en l’Albània de l’escriptora Lea Ypi.

Des de Tirana anem cap a Shkodër, una ciutat al nord del país, de llambordes i senyores que couen blat de moro al carrer amb un braser. Em fixo amb dos joves que també han muntat un petit negociet a la via pública per guanyar-se la vida. Ens ofereixen dues pistoles i tres escopetes per disparar una filera de peluixos infantils. Les armes són tan semblants a les del museu búnquer del matí, que no puc evitar relacionar-les. Sembla clar que els elements històrics han trobat la pròpia manera de reinventar-se, encara que prenguin formes inesperades. En aquesta tasca viu el país, com reinventar-se sense deixar-se saquejar. De moment, una colla d’homes juguen al dòmino en una taula del carrer com si el temps no hagués passat. Però no és ben bé així. Som a l’any 2026. Albània està ara en plena revolució dels flamencs. Aquest mes de juliol s’han detingut una vintena de manifestants i està previst que les mobilitzacions continuïn tot l’estiu. Contra el govern, contra la corrupció que ven el país a les butxaques alienes. Build your dream, Albània. Ara comencem a conèixer-te, encara ens queden molts indicis per recol·lectar. Ja és ben cert que, tot i les contradiccions, veure com un país es mobilitza contagia i s’ha d’explicar. Que l’estiu i el descans no ens adormi del tot, millor que ens ajudi a eixorivir-nos i fer-nos revifar.