Els habitants del món rurals es queixen i diuen prou. El mes passat els crits en defensa de les tradicions i professions com l’agricultura o la ramaderia van omplir els carrers asfaltats de Madrid. I és que les diferències entre els pobles rurals i les grans ciutats són evidents, i amenacen en ser-ho més. Després d’anys de promeses polítiques, viure en el món rural segueix volent dir no tenir els mateixos serveis que a les ciutats. Guanyar-se la vida en aquestes zones més apartades és, a més, una tasca difícil si els oficis tradicionals ja fa temps que han deixat de ser rendibles. I sota aquesta hostilitat, pobles mil·lenaris van desapareixent amb el pas dels anys i la gent es va acumulant en ciutats cada cop més congestionades.

La vida en un poble abandonat: Solanell

Entre les muntanyes i valls del Prepirineu català s’hi amaguen molts pobles que han anat quedant abandonats. Aquest és el cas de Solanell, un poble de l’Alt Urgell que havia arribat a tenir 107 habitants l’any 1857. Actualment, però, la majoria de cases estan a terra i les parets ensorrades només estan rodejades d’una natura que sembla que les acabarà devorant.

Quan Solanell encara tenia habitants, la vida no era gaire diferent de la resta de pobles de la zona. La gent es dedicava bàsicament a l’agricultura i a la ramaderia sense pràcticament maquinària i amb la dificultat imposada dels terrenys empinats de la zona on es troba Solanell. Estem parlant concretament de fa més de setanta anys. I és que a finals dels anys 50 ja només hi quedaven tres famílies i la imminent despoblació de la vila ja s’intuïa. Finalment, l’últim habitant del poble, en Sisco Ricart, va marxar l’any 1973 després d’estar-s’hi un temps vivint sol.

L’esbojarrada idea de tornar Solanell a la vida

A partir del 2010, però, el poble va començar un pedregós camí per recuperar la vida que havia tingut. L’arquitecte tarragoní Saül Garreta va comprar dos terços del poble per rehabilitar-ne els edificis i aconseguir que s’hi tornés a viure. De seguida va veure, però, que la idea havia de ser comunitària o no tenia raó de ser. Inspirant-se en l’estil de vida que els antics habitants de Solanell li havien explicat, va decidir crear la cooperativa Reviure Solanell.

Galeria d’imatges de Solanell

Aquesta iniciativa va omplir d’esperances algunes persones que de ben petites havien abandonat el poble. És el cas de la Flora, que en va marxar amb 6 anys i ara forma part de la cooperativa. Explica que, tot i viure lluny de Solanell, sempre ha mantingut el contacte amb el poble. La idea de reviure’l la va il·lusionar i van decidir reconstruir la propietat. Tot i això, ara veu molt difícil tornar-hi a viure perquè el seu marit és molt gran ‘i els accessos són molt difícils’, tot i això, hi seguiran pujant ‘per desconnectar’.

La cooperativa va néixer amb el propòsit de construir habitatges en cessió d’ús seguint el model Andel, molt estès en països nòrdics com Dinamarca, Noruega o Suècia.

Solanell havia de ser el primer poble a Catalunya construït totalment a partir d’aquesta lògica que escapa de la venda o el lloguer. Tanmateix, el baix preu del sòl a Solanell i l’alt cost de la construcció ha fet que el model de cessió d’ús fos inassolible per la cooperativa. És per això que han hagut de reinventar la idea inicial i adaptar-se a les condicions. Així és com Saül Garreta, l’impulsor del projecte, explica l’evolució de la cooperativa:

Reactivar el poble en aquesta terra de càtars no està sent tan fàcil com es pensaven. De moment, però, han aconseguit obrir durant els mesos d’estiu el refugi del Gall Negre, que du aquest nom en honor a una anècdota que va succeir al poble.

Solanell no és un cas aïllat

A les valls i muntanyes de l’Alt Urgell hi ha desenes de pobles que comparteixen històries similars: segles d’història viva ara convertida en viles abandonades.

L’historiador Albert Villaró explica que durant els anys 80, moment en què Solanell ja estava totalment deshabitat, es produeix una crisi de sistema que accentua el despoblament a gran part del territori català. D’entre les causes d’aquest despoblament s’hi troben la falta d’infraestructures bàsiques, especialment la manca d’escoles. ‘En aquell moment semblava la fi del model d’ocupació, que tots els pobles s’anirien extingint fins a no quedar-ne cap’. Villaró explica que no ha estat ben bé així, ‘la gent que guarda relació amb el seu poble d’origen, hi manté les cases i a l’estiu encara tenen certa vitalitat’.

La situació de despoblament de l’Alt Urgell es pot fer extensible a la de tot el Prepirineu català. Judit Pujadó denuncia la falta d’atenció i serveis cap a aquests pobles. ‘Cal pensar si en un futur volem un país buit o un país buidat. I apostar perquè el territori no es buidi requereix esforços’.

Galeria d’imatges de Solanell

El geògraf Joan Manuel Soriano explica a ‘El procés de despoblament a les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell’ que l’any 1991 el 3% de la població catalana vivia de forma permanent en el 35,8% de la superfície que representen les comarques de l’Alt Pirineu. Un desequilibri que no sempre havia estat tan profund i que es va accentuar molt a finals del segle XX. L’estudi assenyala ‘la nova estructuració de l’economia, consistent en el pas d’una economia tradicional a una economia de mercat i la vertebració territorial’ com a causes de la polarització entre camp i ciutat.

Prenent com a exemple l’Alt Urgell, l’evolució demogràfica de la comarca mostra una clara davallada els anys 80 i 90. Tot i això, la tendència de despoblament dels municipis més petits va fer créixer La Seu d’Urgell, on es va concentrar gran part de la població de la comarca. La infografia mostra l’evolució del municipi de Montferrer i Castellbò respecte a la capital. Si a finals del segle XIX tenien un nombre d’habitants similars, el 2018 la Seu en tenia 12041, mentre Montferrer i Castellbò només en tenia 1074.

 

En altres pobles amb una situació similar a Solanell s’hi ha intentat aplicar models similars al de la cooperativa. Aquest és el cas d’Envall, un poble de la Vall Fosca on una cooperativa treballa per recuperar-lo ‘des del punt de vista poblacional, arquitectònic i socioeconòmic, després d’haver estat 30 anys abandonat’. Actualment Envall ja té 6 habitants permanents. Els socis de la cooperativa han adquirit pràcticament la totalitat dels solars del poble i ja n’han rehabilitat tres edificis.

Èxode rural, ciutats superpoblades

La majoria de pobles que es troben avui en una situació com la de Solanell o Envall van perdre els últims habitants amb l’èxode rural de la segona meitat del segle XX. Moltes persones van abandonar el camp per guanyar-se la vida a les ciutats, que han anat creixent des d’aleshores i han provocat un desequilibri demogràfic entre les zones rurals i les urbanes.

Però aquesta tendència no és exclusiva de la península. Segons l’informe de l’ONU ‘Perspectives mundials d’urbanització’ (2018), més de la meitat de la població mundial viu en ciutats i s’estima que de cara al 2050 aquesta proporció augmenti fins a un 13%. D’aquestes grans urbanitzacions se’n derivaran problemes que ja es comencen a notar com la dificultat de fer arribar els serveis a tothom o la proliferació dels infrahabitatges.

D’altra banda, dins de les ciutats també es produeix un altre tipus d’èxode: la gentrificació. Aquest concepte, molt en voga recentment, es refereix al desplaçament forçat de la població de classe baixa o mitjana, sigui per l’acció pública, sigui per l’increment de preus. Segons el geògraf Oriol Nel·lo, no es tracta d’un fenomen recent, sinó una situació de segregació consubstancial de les societats contemporànies. De fet, a Barcelona, aquesta situació fa temps que es nota. L’entrada de capital als mercats immobiliaris, l’impacte del turisme i la creixent presència de població temporal a la ciutat ha fet que, cada vegada de manera més determinant, ‘la capacitat d’escollir lloc de residència sigui en funció de la renda de les persones’. A grans trets, això provoca que els llocs més accessibles, amb millor urbanització i millors serveis siguin més cars i les persones amb més poder adquisitiu acostumin a concentrar-se allà. De nou, a les ciutats se’ns planteja el repte per aconseguir uns serveis i uns drets per a tothom, com és el dret a l’habitatge.

Solucions cooperatives també per a les ciutats

‘Les recerques dutes a terme en l’àrea barcelonina han verificat que efectivament l’organització ciutadana pot esdevenir un fre als processos de segregació i gentrificació‘. Oriol Nel·lo planteja l’habitatge cooperatiu com una de les 28 propostes de polítiques en el camp de l’urbanisme i l’habitatge per fer front a la segregació i la gentrificació

Els canvis de vida que ha portat la societat tecnològica i millenial han portat també dificultat de viure. Davant d’això fa temps que sorgeixen idees d’habitar de manera més cooperativa.

La Borda és un exemple de cooperativa d’habitatge en cessió d’ús. Es tracta d’un projecte vinculat a can Batlló que neix amb l’objectiu d’oferir un habitatge digne i assequible pels veïns i veïnes del barri. Compta amb 28 habitatges, on actualment ja viuen una cinquantena de persones. El solar és propietat de l’Ajuntament de Barcelona, que el cedeix durant 75 anys a canvi d’un cànon anual. Aquest sòl porta el qualificatiu d’Habitatge de Protecció Oficial (HPO), això comporta que hi hagi topalls de renda màxima per les unitats de convivència que hi vulguin viure. Per formar-ne part, els socis i sòcies han de posar-se en contacte amb l’organització i fer una aportació inicial de capital. A banda de tot això, ‘s’ha de tenir temps i moltes ganes de col·laborar-hi’ remarca Joan, soci de La Borda.

En Joan també explica que el projecte és complex i ha suposat un canvi respecte a les seves vides anteriors. Per exemple, s’han hagut d’organitzar pel que fa a la neteja, un servei que no volien externalitzar. ‘Abans netejaves casa teva i ja està, ara hi ha tota una sèrie d’espais comuns que també s’han de cuidar’.

Ara mateix tots els habitatges de La Borda ja estan adjudicats a una unitat de convivència, tot i això, hi ha una llista d’espera amb una sèrie de sòcies expectants, que han creat la seva pròpia organització. L’any passat, l’Ajuntament ja va signar la cessió de solars a cooperatives per construir 4 promocions de cohabitatge als districtes de Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Nou Barris i Sant Martí.

Les cooperatives són al cap i a la fi una resposta natural a les dificultats de viure tant en pobles com en ciutats. Està per veure encara quin acabarà sent el model de vida en aquests llocs tant oposats en un futur ja no tan llunyà.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb