Pisos turístics: la truita i els ous

Semblava que el cop sobre la taula de Jaume Collboni, que a mitjans del 2024 va anunciar la promesa d’eliminar tots els pisos turístics de Barcelona, havia de tancar el debat. Però, per enèsima vegada, entre els anuncis triomfals dels governs i l’experiència real de la classe treballadora s’interposa una distància abismal.

Recentment, els veïns d’un edifici d’habitatges del carrer de Muntaner de Barcelona han denunciat que es troben en risc d’expulsió perquè la propietat vol destinar els pisos a ús turístic. La propietat és la família Gallardo, un imperi immobiliari que posseeix almenys quatre edificis a Barcelona, més de 230 habitatges. Entre ells, hi ha el Bloc Tarragona, on els Gallardo han seguit exactament el mateix patró: finalitzar contractes, expulsar-ne els veïns i substituir-los per turistes.

El problema dels pisos turístics –que ja són 10.730 a Barcelona, al voltant de 100.000 a Catalunya– no es pot explicar en termes morals, per la boja fam de diners d’una colla de rendistes avariciosos. Cal situar els pisos turístics com una tendència lògica dins del marc d’un sistema capitalista que ha fet de l’habitatge, essencialment, un actiu econòmic. Ens van dir que deixar la producció i distribució de l’habitatge en mans del mercat seria un win-win per a tothom: uns guanyen diners i la societat es proveeix d’habitatges. A hores d’ara, enmig d’una crisi històrica que s’afegeix a un notable historial de crisis històriques, la cançoneta grinyola de mala manera.

Les arrels profundes dels pisos turístics

Rendistes i especuladors tendeixen sempre a la recerca del màxim benefici. Quan un bé essencial esdevé una mercaderia, és natural que es vengui al millor postor. Per això, els pisos turístics i els coliving s’estenen com una taca d’oli, perquè ofereixen rendibilitats molt superiors a les del lloguer residencial. Aquesta tendència, com tot el negoci de l’habitatge, es veu reforçada en el context econòmic actual. Des dels anys setanta, el capitalisme a Occident arrossega una llarga crisi de fons, amb algunes treves –més aviat, fugides endavant– i uns quants sotracs. Davant de les dificultats per trobar taxes de benefici atractives en el camp de la producció, els capitalistes busquen desesperadament altres vies d’acumulació. El creixement del pes de les finances a partir dels setanta s’explica per aquest principi. Així mateix, la importància de l’extracció de rendes creix sense parar en relació amb el de la producció de mercaderies. A tall d’exemple, durant els últims anys hem vist abundants casos d’empreses i superrics que ho reinverteixen tot en immobles, de McDonald’s a Amancio Ortega.

A l’estat espanyol, la cosa es complica encara més, perquè el sector del turisme, l’immobiliari i el de finances estan íntimament entrellaçats i integrats a l’ADN del teixit econòmic i social. El primer impuls el va donar el franquisme, en temps del famós “Spain is different”, per compensar el dèficit comercial i blanquejar la dictadura de portes enfora, amb el suport del bloc capitalista.

La crisi del petroli dels setanta –que ja he esmentat abans–, seguida de la desindustrialització i la posterior entrada a la Unió Europea, van acabar de marcar el camí. Amb el beneplàcit d’unes quantes famílies de la burgesia local, que en sortien beneficiades, les elits europees van assignar-nos un paper molt delimitat, i desfavorable, dins de l’arquitectura econòmica de la UE: el de complex vacacional. I d’aquella pols vénen aquests fangs. L’oligarquia nacional i internacional va decidir el futur del país, els fonaments del qual són la devaluació salarial, l’accés barat al crèdit i la construcció massiva d’habitatges. I així fins al nostre present, on els Collboni i companyia competeixen per ser els millors gestors d’un model econòmic i social fallit.

Els malabarismes del PSC

Seria prou lícit preguntar-se si Collboni complirà realment la seva promesa el 2028. Per començar, perquè ni tan sols tenim cap certesa que governi el PSC, ni sabem, en cas que sí que governés, quina seria la correlació de forces. També perquè, d’ençà de l’anunci a mitjans del 2024, a Barcelona s’han concedit unes 400 noves llicències, com mostren les dades del mateix ajuntament.

Però la pregunta realment crucial no és aquesta. La pregunta que hem de fer-nos és si el PSC o qualsevol altre partit, a la seva dreta i a la seva esquerra, tenen un projecte seriós per a trencar de soca-rel amb el model turístico-immobiliari. És en respondre a aquesta pregunta quan apareixen, ben diàfanes, les intencions del PSC. Els últims anys no només han augmentat en centenars les llicències d’habitatges d’ús turístic (HUT), sinó que també han augmentat els visitants turístics a Barcelona, a punt d’assolir les xifres pre-pandèmia. Un estudi recent ha posicionat la nostra capital com la ciutat més massificada del món, les xifres de creueristes i de vols continuen batent nous rècords i el PSC insisteix a ampliar l’aeroport del Prat.

Amb la promesa d’eliminar els pisos turístics, el govern de Collboni no fa altra cosa que malabarismes, malabarismes entre la necessitat d’aplacar un malestar social creixent i la seva lleialtat inamovible als rendistes i empresaris que viuen de la marca Barcelona. Amb una mà clama contra els efectes del turisme; amb l’altra impulsa la Copa Amèrica, el museu Carmen Thyssen o el Tour. Amb una mà augmenta la taxa turística; amb l’altra, en destina el 75% al Fons per al Foment del Turisme. Collboni, com tots els polítics socialdemòcrates, voldria fer la truita sense trencar els ous. Voldria desfer-se dels efectes més nocius del turisme, sense tocar-ne els fonaments.

Si, en el millor dels casos, el PSC compleix la seva promesa el 2028, la inèrcia d’una economia turística gegantina i en creixement no desapareixerà de la nit al dia. Potser el flux de visitants es desplaçarà cap al sector hoteler, que ha incrementat en 15.000 les places hoteleres a la ciutat des del 2016. Potser es desenvoluparà alguna escletxa legal, com la de les llars compartides, que ja s’utilitzen per llogar habitacions a turistes. Com a molt, podrem aspirar a una certa moderació dels excessos del monocultiu turístic, amb l’objectiu de fer-ne viable la seva perpetuació.

Blocs contra els Gallardo, blocs contra el turisme

A l’inici de l’article, deia que els anuncis grandiloqüents de l’esquerra parlamentària sovint tenen un impacte molt modest o insignificant en la realitat de la classe treballadora. Ho hem vist amb les moratòries i “prohibicions” de desnonaments, amb la regulació dels lloguers i, anteriorment, amb la llei del lloguer social obligatori. Un decalatge que esdevé benzina per a la frustració i la desafecció polítiques –adob per a l’extrema dreta–, quan no intervenen a temps l’organització i la lluita en clau de classe.

Afortunadament, aquest és el segon cas en el conflicte del Bloc Muntaner. Els veïns del bloc s’han sumat a la lluita del Bloc Tarragona, un altre edifici propietat de la família Gallardo. Organitzats per mitjà del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, els llogaters del Bloc Tarragona van aconseguir paralitzar 78 llicències turístiques al seu edifici i forçar la renovació de 10 contractes de lloguer. És una victòria sindical que ara volem repetir al Bloc Muntaner, on també exigim la renovació dels contractes i la retirada de les llicències. Passi el que passi a les institucions, ja hem vist que, a l’hora de la veritat, l’única arma fiable per a defensar els nostres interessos és la lluita sindical, una força capaç de fer valdre lleis que altrament esdevenen paper mullat, i de guanyar conquestes més enllà dels marcs legals, quan aquests marcs es queden curts.

Ara bé, les victòries sindicals del dia a dia, petites i grans, ens han de servir per assenyalar l’arrel del problema i aplanar el camí per a la seva solució. Hem de començar a imaginar una manera de produir i distribuir l’habitatge fora de les lògiques del mercat. Un bé tan essencial com l’habitatge no pot estar al servei de l’acumulació de riquesa en mans privades, sinó al servei del benestar social. Que avui, enmig d’una crisi devastadora, tinguem 100.000 pisos turístics a Catalunya és una de les màximes expressions d’un model econòmic absurd, irracional. Però si volem la truita, haurem de trencar els ous. El monocultiu turístic, el rendisme i l’especulació són inseparables del capitalisme i la configuració que aquest capitalisme pren en el nostre temps i el nostre territori. Nosaltres, com a Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, ho donarem tot, aquí i ara, per aturar cada desnonament, per renovar cada contracte, per retirar cada pis turístic. Alhora, destinarem cada esforç i cada victòria a fer créixer un projecte polític revolucionari, realment capaç de posar fi, d’una vegada, al problema de l’habitatge.

Marina Parés, portaveu del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya