Jordi Pina, ahir al seu despatx de Barcelona (Fotografia: Albert Salamé)

Jordi Pina (1965) és un dels advocats del procés. És l’advocat de Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, tres dels consellers del govern del Primer d’Octubre condemnats a nou anys, onze i mig i dotze, respectivament. Pina ha escrit ara el llibre El Judici de la meva vida (Columna), en què explica en primera persona, amb estil propi i molt viu, l’experiència des de primera línia. És un Pina emocional, tot cor, que no amaga les seves frustracions, els alts i baixos d’un procés amb detalls esfereïdors i silencis inevitables. VilaWeb va entrevistar ahir un dels advocats del moment.

Dieu que és el judici de la vostra vida. En què us ha canviat?
—He vist una part de la justícia que no m’ha agradat gens, no me l’hauria imaginada. La vaig començar a intuir amb el judici del 9-N, però m’ha quedat molt més refermada. M’ha canviat en positiu conèixer de prop els presos i les preses. Gent fantàstica, propera i senzilla. També m’ha servit per a adonar-me que mai a la vida no em dedicaré a la política. I finalment, fa trenta anys que em dedico al penal i en aquest judici he vist determinades coses de dins la presó que m’han fet reflexionar, coses que amb ells he après a valorar.

‘M’he plantejat si continuava en l’ofici o no’, dieu al llibre.
—M’ho vaig plantejar durant la instrucció. No era capaç de justificar ni d’explicar raonablement als familiars dels presos, perquè ho poguessin entendre i es poguessin reconfortar, per què les seves parelles o els seus pares eren tancats. I quan et passa això alguna cosa et balla.

Al final del llibre dieu que us esperàveu una condemna entre quatre anys i vuit, i que el moment de saber la sentència va ser una galleda d’aigua freda.
—La possibilitat final era prevista. Però havíem estat molta estona fent comptes i ens esperàvem una pena inferior. Diguem que ha estat una galleda d’aigua temperada, més que no freda. M’esperava entre quatre anys i vuit, sí. Tenint en compte com havia anat el judici i els fets imputats, havia de ser una sentència absolutòria, però érem conscients que hi hauria condemnes, i de manera molt clara, quan al final del judici no els van deixar en llibertat. Jo pensava que el tribunal no arribaria als dos dígits perquè seria una condemna molt severa i implicaria una reacció social. I em vaig fer un marc mental. Teníem molt clar que no condemnarien per rebel·lió, però hi havia conspiració per rebel·lió. Fas càlculs i el marc punitiu tenia aquest ventall.

Heu perdut ingenuïtat sobre què és un estat?
—És això. Jo personalment no he anat al Suprem amb cap lliri a la mà. Però al començament d’aquest procés vam voler mantenir les formes, perquè un vol que els seus clients surtin de la presó. I creiem que és més fàcil que et treguin de la presó si vas amb bones paraules. Però a partir d’un moment determinat, vam perdre la ingenuïtat. I la prova és que durant el judici hem dit coses al Tribunal que segurament no els han agradat gens.

‘No he tingut temps, o no l’he volgut trobar, per parar-me a analitzar si hauria estat millor no anar a declarar en aquell moment.’ Què voleu dir amb això?
—Vull dir que encara no he tingut temps de parar-me a pensar, o no n’he volgut tenir, si hauria estat millor que Jordi Sànchez hagués anat a l’exili. Com a advocat, això sempre et passa pel cap: i si hagués fet verd i no blau? Òbviament, hi ha una cosa que sí que penso: tens una persona que fa dos anys que és a la presó, potser sí que hauria estat millor que hagués anat a l’exili. Però no hi he reflexionat. I explico que aquesta reflexió no l’he feta amb en Jordi. No sé per què. Suposo que no l’he volguda fer. Potser arriba la setmana que ve i ens asseiem als Lledoners i en parlem.

Impressiona el dubte que teniu sobre la possibilitat que us enregistressin d’amagat al locutori de Soto del Real quan parlàveu amb els presos.
—De dubtes no en tinc. Una altra cosa és que ho pugui provar. Però hi ha detalls. Arribaves a la presó, veies tots els locutoris buits i entraves en un qualsevol. Ah, no, et deien, al 27. En fèiem broma: és on tenen l’enregistradora. Teníem la sensació d’un gran germà que ens vigilava i, de fet, com explico al llibre, ens dèiem coses en papers que ens ensenyàvem mig d’amagat a través del vidre. Les coses importants no ens les dèiem pel telèfon. Papers, mà i vidre.

Sou molt dur amb el policia Pedro.
—No és just el que va fer aquest senyor durant la instrucció amb Lamela. Perquè aquest policia va dir que en Jordi Sànchez havia impedit que la comitiva judicial arribés a lloc. I ell sap que això que va dir no és veritat. Ell ho sap. Ni en Jordi Sànchez, ni jo. Ell. I ell sap que amb això Lamela els va enviar a la presó. Probablement aquest senyor ho celebrarà amb els seus col·legues i amics. I li diran: bravo, gràcies a tu han tancat aquests indesitjables a la presó.

Expliqueu quan ploreu, en aquest llibre. Poc habitual que els homes ho expliquem, això.
—Què voleu que us digui. Hi deu haver gent que dirà ‘aquest és un ploramiques’. Doncs a mi no em sap greu plorar. En aquesta vida no s’ha de plorar només als enterraments. Hi ha coses que et fan plorar d’emoció. Coses que et fan plorar de ràbia. He plorat d’emoció, he plorat de ràbia i em falta plorar d’alegria.

Si Ciutadans i els unionistes haguessin guanyat la presidència el 21D i haguessin entrat al govern de la Generalitat, els haurien tret de la presó. Tesi del senyor Pina.
—N’estic convençudíssim. Tampoc no cal donar-hi gaires voltes: si mantenien a la presó els membres d’un govern perquè hi havia risc de reiteració delictiva, però al final és presidenta una senyora que ens vol fer parlar a tots en castellà i eliminar tota la simbologia, aquest risc desapareix. Amb un altre govern, el risc desapareixia. Hi ha altres companys de defensa que pensen igual. Si Ciutadans hagués guanyat la presidència, els haurien tret de la presó.

Al llibre s’entén que dieu que Carles Mundó i Meritxell Borràs no van entrar a la presó perquè havien deixat la política.
—Home! Si tingués tan clara la primitiva, ja hi jugaria. Per descomptat. No hi ha cap altra explicació. No vull ofendre cap jutge, però que m’ho demostrin. La diferència entre Carles Mundó, conseller Justícia, i Josep Rull, conseller de Territori, són deu anys i mig de presó. I tots dos membres del mateix govern. El fiscal Fidel Cadena deia que els del banc del darrere no els havien acusat de rebel·lió perquè no tenien tweets. M’agrada que em justifiquin les coses amb una mica de rigor. Que em prenguin el pèl, no.

Expliqueu que us vau trobar fiscalitzant el programa electoral de Junts per Catalunya.
—Sóc jo, que vaig demanar de veure què deia el programa, sí. Jo tinc unes persones a la presó. I jo vull que en surtin. Ara, és molt bèstia que un advocat penalista miri què diu un programa electoral.

Vau haver de fer canvis al programa?
—Vaig esborrar alguna paraula malsonant com ‘república’, crec que era. Paraulotes gruixudes d’aquestes. Alguna d’aquestes que potser no calia. En un dels informes, ara no recordo quin, en fase instructora, el ministeri fiscal parlava del programa electoral de Junts per Catalunya. No va ser sobrer que ens el repasséssim.

Us decep, el PSOE?
—Força, sí. Perquè amb el PP ja venia decebut de casa. Amb el canvi de govern penses que les coses poden canviar. Em deceben perquè no han fet res per deixar sense efecte les presons provisionals. Això em decep de debò. Entenia que eren progressistes.

Quins són els grans moments del judici, segons Pina?
—Si he de resumir els dos anys en dos moments, per mi colpidors, són dos silencis. Primer, el silenci de l’emissió dels vídeos. Un silenci sepulcral. I les cares, incloent-hi el somriure de l’advocat de Vox, Pedro Fernández, mentre apareixien els policies pegant. Un somriure d’orella a orella. I el segon silenci va ser el silenci de respecte dels al·legats finals. Per mi va ser brutal. Jo no coneixia l’al·legat. Ni el dels meus clients. Ells em van dir que me’ls dirien. I els vaig dir que no. Jo no sóc ningú per dir-los com s’han de dirigir a la ciutadania i a un tribunal que els demanava disset anys de presó. Em sembla que els vaig dir: mentre no digueu que tot el que ha dit en Pina no val, ja n’hi ha prou.

Ha estat un judici just?
—No. I ho he dit als responsables d’Amnistia Internacional Espanya. Des del respecte. Si jo defensés que ha estat un judici just, estaria perquè em tanquessin. M’he passat tot el judici emprenyant i protestant. Com puc dir que és just, si vaig començar dient al tribunal que no eren imparcials, que tinc recusat el jutge instructor per haver parlat en primera persona de l’assetjament que patim i un altre magistrat perquè des de la seva associació de jutges se’n foten, dels meus clients, i ell és qui denegava la llibertat dels acusats? Com puc dir que és just, si considero que el tribunal competent no era el Suprem, sinó el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Si no em deixen veure vídeos. Si quan un policia, rient-se de mi, em menteix a la cara, faig un comentari desafortunat i, a sobre, em renyen a mi. Si el jutge em diu ‘jo us puc tallar, però al revés no’. Si diu a la Marina ‘esteu errant l’estratègia judicial’, si diu al Benet Salellas ‘doncs molt millor’… Potser estic equivocat i demà el Tribunal Europeu de Drets Humans diu que ha estat un judici just. Segurament Amnistia diu que és just perquè des d’uns estàndards internacionals estan avesats a judicis molt més bèsties, en països molt més bèsties. Per comparativa, formalment ha estat impecable. Però si hi grates, hi ha hagut injustícies. Ho he dit per escrit, i els ho he tornat a dir, que no han tractat de la mateixa manera els testimonis de la defensa que els de l’acusació, que no ha respectat el dret sagrat d’igualtat d’armes. Si tot això ho puc provar davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, costarà molt que digui que ha estat un judici just.

Hi ha hagut converses entre PSOE i els presos, aquests mesos?
—Amb els meus? No. Que jo sàpiga, no. També hi ha moltes coses que no tenen cap obligació d’explicar-me, a mi. Però amb els meus, ja us dic que no ha vingut ningú del partit socialista a parlar-hi.

Ara com els traiem? Espero que formin part del de les converses: referèndum, investidura, presos, exiliats, etc.
—Crec que no això no passarà. I nosaltres no ho hem demanat mai. Recordo perfectament una entrevista amb Susanna Griso en què vaig dir que els meus clients no eren moneda de canvi de cap investidura. I estan tancats en banda, els presos. Nosaltres, els advocats, hem de fer servir les eines que tenim: vigilar que la junta de tractament faci el tractament correcte, per exemple. I si des d’un punt de vista polític es fan coses, benvingudes siguin. Però, sincerament, en què pensem? Que hi haurà una amnistia? Que hi haurà un indult? Em costaria de creure que el govern del PSOE pensi en això, la veritat.

I per acabar, com veu el procés el senyor Pina?
—Hi ha una cosa que em fa molta por, que la gent s’oblidi dels presos i les preses. Ara que hem fet uns passos molt importants, que la gent es desengresqui. Vull que la gent continuï sortint al carrer. Pacíficament i democràticament. No m’agradaria que la gent deixés de reivindicar-los. Si no, l’esforç i el sacrifici que han fet set homes i dues dones, més els de l’exili, què? Ara seria molt roí per part nostra deixar-los allà als Lledoners, al Puig de les Basses i al Mas d’Enric. I penso que tard o d’hora ens en sortirem. Al final acabarà sortint, tot això.

Podeu comprar El judici de la meva vida a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb