Pilar Rahola (1958) és una de les periodistes més llegides del país. Les seves columnes a La Vanguardia i les seves aparicions televisives susciten opinió diàriament. Dotada per a l’escriptura, ara se centra en la ficció, després d’una carrera més abocada a l’assaig i a l’anàlisi política. Acaba de publicar el llibre Rosa de cendra (Columna) que explica el començament del segle XX a Catalunya: el naixement de la Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica, la Lliga i el feminisme incipient vists a través de múltiples personatges i mirades. La novel·la, escrita per una dona amb pseudònim masculí, Lluc Altaió, va guanyar el premi Ramon Llull. Rahola rep VilaWeb en un hotel de la ciutat, justament el dia que es fa el judici oral del cas Palau. Inevitablement, doncs, l’entrevista no tracta de literatura i prou, sinó també de política, que ella porta a les venes.

Novel·la a cinquanta-cinc anys. Per què espereu tant, per a la ficció?
—No. Jo vaig escriure dues novel·les quan tenia vint anys i escaig. Sí que és cert que ho vaig deixar. Però teòricament totes les meves pulsions, emotives i intel·lectuals, anaven cap a la literatura. Vaig estudiar filologia hispànica, i catalana, totes dues. Vaig dirigir l’editorial Pòrtic, vaig començar fent crítica literària a El País i a la revista el Món. Jo anava cap aquí. Tot m’hi duia. Qui té la culpa que tot això no continués?

Àngel Colom?
—No. Això ve després. Vicenç Villatoro. Que és una mala peça, que em va complicar la vida i em va portar a televisió. [Riu.] Un gran amic, és. Ell dirigia ‘Trossos’, i jo, que venia de la paraula dura, descobreixo la fascinació del llenguatge televisiu. Hi ha una posició personal, aleshores, bastant pensada: mai no seré escriptora, dedica’t als altres embolics. Però és un cuc que tens permanentment. I com que m’aixeco molt d’hora, a les sis del matí, són hores que estic sola, aquell cafetet de primera hora, el sol que surt per l’horitzó, vaig pensar que la pulsió literària no la tenia controlada, que era l’eterna mancança de la meva vida. I que necessitava temps per a escriure. Ni una sola d’aquestes hores ha estat infeliç.

I passats els cinquanta heu fet tres novel·les.
—Primer vaig voler explicar part de la història del meu avi, a El carrer de l’Embut. I vaig descobrir que, tot i patir (perquè patia per dominar la novel·la, per l’estructura, i crear personatges), m’ho passava molt bé. Amb Mariona el verí va ser definitiu. I en aquests moments no sé què faré a la vida, però segur que continuaré escrivint.

Fotografia: Albert Salamé.

Passem a la novel·la Rosa de cendra. ‘Com mantenir la fortuna en una Catalunya convulsa?’ Això es pregunta un personatge.
—Això és Albert, un dels protagonistes. Jo he intentat, a través de la mirada calidoscòpica de la Setmana Tràgica, entendre els diferents capteniments i actituds en aquell moment. Hi ha els qui s’arrengleren amb Capitania General i la repressió. Els qui volen fer la revolta, els qui volen un catalanisme centrat i de seny, hi ha els qui volen reprimir el sindicalisme i l’obrerisme. I he intentat, fins i tot amb l’Albert, el més amoral, i antiheroi, entendre les pulsions que el porten a la seva actitud. Un home com l’Albert, que es fa a si mateix, supervivent d’una guerra terrorífica, que és la guerra de Cuba, i que li ha costat molt formar part de l’alta burgesia des d’orígens humils, davant el perill de perdre-ho, opta per la repressió. Com feia el poema de Foix (‘alçar el punyal, i defensar el teu bé’), doncs, en el seu cas, està convençut que l’única manera és aliant-se amb les forces de poder: la corona, l’església i l’exèrcit.

I un fill seu es fa anarquista. Per què l’anarquista és fill de ric? Era ple d’anarquistes d’origen humil.
—Això era Mariona. Novel·la del poble menut. I em fascinava la seva mirada petitona, que és tan grandiosa. Però aquí no, aquí volia optar per una família de poder econòmic. I volia que, a banda el tema històric, també es parlés de les pulsions interiors. Aquí hi ha la baralla generacional entre un pare i un fill; la revolta de gent de diners que decideix de trair la seva classe i fer una revolta obrera.

I, a sobre, gai.
—Volia afegir-hi un element més de tortura, pobre, que descobria les mancances de tots. Que era el tema gai. Recordo un article, em sembla d’Anselm Lorenzo, teòric llibertari, que deia: ‘L’homosexualitat és una perversió de les classes dirigents altes. Només n’hi ha entre nobles i capellans. Quan trenquem el patriarcat establert, i el domini de l’església, ja no hi haurà perversió.’ Un personatge que vol fer la revolució, i liquidar l’església i la corona, en canvi, es troba que la pròpia revolta interior no la hi accepten.

Hi ha gent que ha vist paral·lelisme entre la novel·la i el present.
—Una de les sorpreses, i no era intencionada, és com el calidoscopi del segle XXI el veig reproduït en el paquet que va del 1901 (Lliga Regionalista) al 1909 (Setmana Tràgica). Tot això que avui tenim és allà. Tenim Millo, que seria l’Albert, i els que opten per la Capitania General. Tenim Lerroux, que seria Rivera, salvant alguns aspectes de violència retòrica, que no és el cas. Vull ser rigorosa. Tenim Prat de Riba, que és Mas. Solidaritat Catalana és Junts pel Sí. I la CUP seien els anarquistes, l’Escola Moderna. I de fons la repressió de l’estat, que és immutable. Anava escrivint sense la voluntat d’escriure del segle XXI, i m’anava apareixent la comparació. I gent del jurat m’ho ha dit: m’has escrit el segle XXI!

Novel·la escrita amb pseudònim, per cert.
—Lluc Altaió. Lluc sempre m’ha agradat. I Altaió pel Vicenç. I t’he de dir que Gemma Lienas, del jurat, em va dir que es pensava que l’autor era un home. I va ser un afalac. Em va dir que li havia agradat molt, que no la podia deixar, i també em va parlar de com ella també feia la comparació amb el segle XXI. Però em va agradar el comentari. Jo amb Mariona vaig fer un personatge molt femení. Molt potent. I com a repte volia fer personatges masculins.

Jo també crec que sou masculina. En el bon sentit, eh? Escriviu anant clarament de cara al gra.
—Això m’ho deia el Barril. Ets el més home de les dones. Amb pits. Sóc un home amb pits.

Sóc un home amb pits’. Ja tinc titular.
—No, per favor!

Passem a la Pilar Rahola periodista. He vist que heu escrit a la Nación, de l’Argentina.
—Vaig ser-ne columnista durant un temps, sí. Però poc.

Per què tanta connexió amb l’Amèrica del Sud? Cites amb presidència i tot. Molt nivell. I he pensat: connexió jueva. Pot ser?
—Sí. Sí i no. La primera vegada que visito l’Argentina és perquè la comunitat jueva argentina em vol donar un premi. Jo tinc una posició molt clara sobre l’Orient Mitjà. Però no coneixia cap jueu argentí. Amb prou feines la comunitat d’aquí, i poc més. La meva actitud és molt personal en aquest terreny.

Parents jueus?
—No. A casa meva el tema de l’Holocaust hi és molt present. Em ve per la línia republicana. Els Rahola hem tingut executats i represaliats. I l’antifeixisme a casa ha estat molt present, des de sempre. I l’Holocaust com a exemple màxim de la follia feixista. I d’aquí saltes al tema israelià, que també ve derivat del tema nacional, ho reconec, i de molt jove vaig a Israel i el descobreixo. I llegeixo llibres. I un bon dia descobreixes que fa trenta anys que estàs en aquest tema. I un dia apareix internet. I un article que escric a El País el llegeix Claude Lanzmann, i em demana un article per a Les Temps Modernes, i em donen un premi a França. I un dia a l’Argentina em volen premiar. I em fan trenta mil entrevistes. I jo tinc opinió sobre política internacional. Especialment l’Orient Mitjà i l’Amèrica del Sud. Per totes les pulsions que hi ha. I la meva mirada els interessa.

I diuen que ui, la Rahola, la paga el Mossad. Ja ho deveu saber.
—Ha ha! Ho sé. Jo els demano si els paguen els revolucionaris iranians. Aquesta brometa és un estigma antisemita clàssic. Vénen a dir que si defenses els jueus no pot ser idea pròpia. Ha d’haver-hi una cosa secreta.

Fotografia: Albert Salamé.

Us agrada Sánchez Molina, nou cònsol israelià a Barcelona?
—Jo no ho vaig entendre. I en aquell moment, a qui m’ho va preguntar, ja li vaig dir que no acabava d’entendre res. Puc entendre que busquin algú que no estigui connectat políticament. Ho trobo perfecte. Només els faltaria un cònsol de Junts pel Sí. Però agafa algú amb arrelament. No el coneixia ningú, aquest bon home. S’ha fet corrents del Liceu, del Polo, de tot arreu per ser-hi. I vaig dir uf quan vaig llegir els antecedents, justament a VilaWeb, que ell els nega. Feliç, jo no ho estic pas. Ho dic perquè la gent que hem simpatitzat amb Israel sempre hem demanat un consolat. I pam! Ens marquen un gol. Ara, també us he de dir, i noblesa obliga, que estic a l’expectativa. I que ell fa grans esforços per mostrar neutralitat. Parla català.

Home, és de Blanes.
—Sí, del grup Alícia Sánchez-Camacho del PP. Tots són de Blanes. No sé què passa. En fi, per tant, de la mateixa manera que es donen cent dies als governants, donem-los-hi també a ell. He decidit d’aparcar els meus prejudicis i ser expectant i observadora.

Passem a actualitat política. Heu vist Osàcar, avui?
—No he pogut. Però ho faré. Crec que han estat anys d’impunitat delictiva, que a Catalunya coincideix sense cap mena de dubte amb les majories absolutes del pujolisme. Un dia o altre havia d’eclosionar. I és molt bo per al país que faci eclosió. I és molt bo que en coneguem els detalls, encara que sigui a través de dos bandarres. Però els bandarres són els que acaben descobrint les coses. Això passa sempre. Dos tipus que ja es reconeixen com a lladres empastifen els altres. Jo estic convençuda que pel Palau no només passaven convergents. Pel que sé, les connexions de Millet amb els tres grans (PSOE, PP, i Convergència) eren molt notables. I les seves connexions ideològiques eren més a prop del PP que dels altres. S’ha de veure si no hi hauria més teca.

Fotografia: Albert Salamé.

Dubteu del finançament irregular de CDC?
—A hores d’ara, no dubto que a CDC hi va haver finançament irregular. Em costa de creure que no n’hi hagués. En tenim massa elements i símptomes. També estic convençuda que forma part d’una època que ja no existeix. Seria molt injust que Pascal i Puigdemont haguessin de pagar el que ja han pagat políticament. Com a catalans, què hem de fer, amb això? Ser crítics i voler saber-ho tot. I entendre que aquestes practiques no poden passar més. El problema és que com a catalans volem que se sàpiga a tots nivells, i que tingui la càrrega que tingui, penal si cal, però mentrestant l’estat juga brut per empastifar-ho tot. I és molt difícil separar-ho, per a un ciutadà. Al Ministeri d’Interior només els preocupa connectar-ho amb l’independentisme, i enfonsar-lo. I crec que ja s’ha demostrat que no se’n surten.

Puigdemont o Mas?
—A mi m’agraden de manera diferent. Jo sóc dels qui dic a Mas que faci una passa enrere. A Mas li tinc una estima profunda i crec que és un tipus molt íntegre i moral. Puigdemont el considerava un independentista de sempre, però no me l’imaginava de president. Ha estat una sorpresa. Ha crescut brutalment. És institució pura. És Tarradellas quan no tenia res. Quan sents Puigdemont sents els més de cent presidents de la Generalitat. Un president molt potent. No em demanis de triar el papa o la mama. M’agraden tots dos. I també m’agrada l’oncle Junqueras. I el nebot Romeva. És que la família està bé.

I de la CUP?
—La CUP em costa més.

Arrufat no us agrada?
—No tot. Si ara parléssim de l’Orient Mitjà ens mataríem. Però et reconec una cosa, en el David i l’Arrufat: un altíssim nivell intel·lectual. I Baños, no cal dir. Cosa que agraeixo. Han ajudat a apujar el nivell polític del debat. Em sembla indiscutible. Hi veig més nivell intel·lectual en els Arrufats i Davids que en les Gabriels. Tampoc no vull menystenir ningú, eh, però parlem de gent amb molta potència. Et fan pujar el llistó del debat. I això és d’agrair. A mi m’agrada que la CUP hi sigui perquè ens obliguen, ens pressionen, ens porten cap al córner, i a vegades, ens punxen la consciència. Ara, també penso que tenen plantejaments, a vegades, que són antiquats. I que no ens serveixen per a explicar el moment. I que funcionen per dogmes de fe. Els més creients de tots. Poden ser molt dogmàtics. Per al llibre, quan estudiava la Setmana Tràgica, me’ls trobava pertot arreu. Són més antics que els de Junts pel Sí. I m’interessen poc, en aquest terreny. Però al final, voleu que us digui una cosa, m’encanta que el calidoscopi sobiranista sigui tan plural. Vol dir que som societat moderna, avançada, i amb molta personalitat.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.