De taverna de pescadors a emblema del Poblenou

A començament del segle passat, el Poblenou era ple de fàbriques. Molts dels obrers que hi treballaven havien arribat d’unes altres localitats de la costa de Llevant, de Castelló, València i Alacant, terres de mar més pobres abans que el turisme, nacional i internacional, fes aflorar el valor de les platges per a l’estiueig.

Abans que allò passés, la necessitat de mà d’obra a les fàbriques a Barcelona va atraure la primera immigració més propera. I era molt comú que alguns treballadors, abans o després de fer els seus torns de feina en una cadena de muntatge, controlant processos o reparant màquines, agafessin una canya i baixessin una hora o altra a la platja a pescar. Trobar feina a la fàbrica i peix a la mar eren dues realitats molt factibles en aquell temps.

I en aquella mar que a Barcelona era només dels pescadors, petites barques i unes altres embarcacions modestes sortien a fer les seves captures que després es repartien l’armador, el patró i la tripulació. En tornar a terra, hi havia una taverna que era sempre lloc de pas i punt de trobada d’aquells homes que feien tractes amb la mar.

Els pescadors que la freqüentaven van motivar el seu nom. La taverna dels pescadors no tancava mai, era un lloc de reunió, un espai de socialització. Obrers i pescadors hi feien cap i, fent un beure, conversaven, mentre a la cuina els fregien el peix que havien pescat. L’activitat fabril feia bategar la vida al barri, el feia obrer i humil.

Són records d’un passat que ha escrit la història de tot un barri i que les taules de marbre d’aquella taverna i les parets del centre neuràlgic que va ser han sabut mantenir. El restaurant els Pescadors és l’evolució d’aquella taverna. N’ha recollit el llegat mariner i continua fent protagonista la mar, triant i cuidant el peix que en surt i que ha donat sentit a la seva activitat d’ençà que va obrir.

“El primer document que tenim és un contracte de lloguer de l’any 1913”, diu Josep Maria Maulini, propietari del restaurant els Pescadors. Ell treballava aleshores d’actor als Joglars i feia actuacions per a aquesta companyia amb un company, Ramon de la Torre. Mentrestant, les dones d’ambdós, Toia Duran i Mercè Managuerra, pensaven a obrir un bar de copes. Fa cinquanta anys, no era gaire habitual aquella emprenedoria en femení. El seu projecte encaixava amb aquell local de la vella taverna dels pescadors. A final del 1979, en van agafar el traspàs, i el març del 1980 l’obrien. “La gent del món del teatre i també els veïns ens van donar molt de suport”, recorda la Toia, que, d’ençà d’aleshores i fins que es va jubilar, fa tres anys, ha estat sempre al peu del canó i com a pal de paller al restaurant. “Al principi, només obríem de nit i, a més de les begudes, vam començar a servir també una mica de menjar. Quan es va designar Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, vam decidir d’obrir també a migdia”, explica Toia Duran.

El maig d’aquell any 80, la Xalana, la segona companyia dels Joglars que, entre més obres, havia fet L’Odissea, es va dissoldre, i en Josep Maria es va centrar amb una dedicació plena en el restaurant. “El nostre interès era el producte de qualitat, com la sardina de la platgeta d’aquí”, comenta Maulini. Volien continuar la tradició de lloc de peix, després d’haver fet una bona neteja de cara al local.

La senzillesa del bon menjar

En Josep Maria és llicenciat en física, i s’havia pagat la carrera fent classes particulars i treballant de cambrer. També va treballar a Televisió Espanyola, al programa Quitxalla, on interpretava el paper de Nas, un dels dos personatges que hi sortien, al costat d’en Tarota. L’única relació que havia tingut amb la gastronomia havia estat per la seva àvia, que es llogava de cuinera en cases riques.“Cuinava de manera molt senzilla i molt bé. A l’estiu, anàvem a Bellcaire d’Urgell, com tota la gent humil, i allà teníem accés a la pagesia i ens menjàvem el millor meló, els millors caragols… Allò era el gaudi de la gent del camp, i aquestes coses t’eduquen el paladar. A casa sempre havíem menjat molt bé, però senzill”, recorda.

I d’aquesta manera senzilla també van començar a fer rutllar el bar. Hi servien plats de l’estil de sardines a la brasa, botifarra del poble d’Algerri, embotits i formatges. Tot i la senzillesa a la cuina, aquella taverna humil es va anar transformant en el distingit restaurant de cuina marinera que és avui.

“L’èxit va anar arribant a poc a poc”, diu Josep Maria Maulini. L’any vuitanta, quan va obrir, era època d’eleccions al parlament. La inauguració del restaurant va coincidir amb l’eufòria convergent per l’elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya. Maulini recorda que estaven acostumats a passar-ho bé sense un duro i obrien aquell bar amb vocació de fer-lo un lloc de trobada, cultura i esbarjo. “Molta gent del Poblenou va conèixer la plaça Prim perquè companys de feina a les fàbriques els van dir que hi havien obert un bar.”

Dins, un taulell de marbre i fusta, arrambadors de fusta a les parets, un boteller i la meitat de les taules de marbre, un rellotge de paret i les finestres són part del mobiliari originari de la taverna, comenta Maulini, que ens fa mirar sota una de les taules: “Està suportada per un peu que no li correspon, però li’n van adaptar un.”

Cent vint comensals dins, a part dels qui poden seure a les taules de la terrassa, tenen a l’abast una cuina que ara supervisa i decideix el fill d’en Josep Maria, Marc Maulini Duran. Arquitecte de formació, destaca del restaurant: “L’evolució orgànica, l’adaptació als nous temps mantenint la nostra identitat, que és el nostre signe des que vam obrir, sense grans focs artificials.” En Marc s’aplica la cèlebre consigna d’El Gattopardo, “canviar-ho tot perquè tot continuï igual”.

Quan parla d’identitat, es refereix a tres coses molt precises: “La primera és posar Catalunya al plat, és a dir, tu has de comprar i treballar amb gent d’aquí, el producte de la teva terra i amb la teva cultura i llengua. Per nosaltres és molt important triar els elaboradors d’aquí, com Cal Tomàs de la Pobla de Segur [carn i embotits ecològics], els embotits de Cal Rovira de Sagàs, o el cabrit de Can Xicoy.”

El peix, fresc i salvatge, és de la llotja catalana i mediterrània. “Ens hem especialitzat a intentar de treballar tot el mar. Avui potser portem quinze varietats diferents a la carta, i cada dia varia. El nostre restaurant és viu com el mar, mogut i constant, i diem que tenim una cuina de gel i foc, perquè tractem el peix nosaltres. Tenim dos adaptadors de temperatura i cada dia el peix dorm amb gel, perquè la cadena de fred no es trenqui mai, abans de posar-lo al foc, fem molta feina. El millor peix que hi ha al mercat l’has de treballar bé”, explica Marc Maulini. I comenta també que la pandèmia els va anar molt bé per aturar-se, pensar i: “Radicalitzar el nostre discurs sobre la nostra tradició i cultura. I vam decidir no comprar més peix de l’Atlàntic, perquè té un dia més.”

Així és com han anat teixint la confiança amb els clients, que confien en el que cada dia arriba al plat en aquestes taules que guarden un bocí d’història del Poblenou, de memòria obrera i de transformació de Barcelona. Amb tota la voluntat de respectar aquest passat escrit als Pescadors, una vintena de persones en l’equip de treball del restaurant comanden un emblema de la ciutat.

I, tornant a la identitat que en Marc presenta com a pal de paller en la filosofia del restaurant, la segona voluntat que defineix aquesta identificació és: “Mantenir la nostra Barcelona, això és molt important per a mi. Fa quaranta-sis anys que donem servei a una ciutat i, amb això, aconseguim que Barcelona evolucioni amb nosaltres, i no al revés. Barcelona som nosaltres. Si ens haguéssim quedat al passat, ja no hi seríem, això sempre m’ho han ensenyat els meus pares.” Ho explica amb tota la convicció del món dels seus arguments, sense amagar les dificultats que això comporta. “És molt costós. El 2026, això té un cost molt elevat. Mantenir un negoci familiar petit en un barri molt concret, intentant preservar el que sempre s’ha fet, això va en contra de com està muntada la societat actualment. Però no ens trairem a nosaltres, ni a la nostra cultura. Aquesta és la dialèctica que tenim.”

En Marc és al capdavant del negoci d’ençà del 2020, però hi treballa d’ençà del 2012: “Transmetem la nostra il·lusió perquè això, que és casa nostra, qui vingui també s’ho senti seu, que la gent vingui a menjar i beure i a passar-ho bé. Formem part d’aquesta ciutat i quan algú busca allò que traspua així, ve”, diu.

Entre setmana i durant tot l’any, explica, els qui hi entren són més aviat clients que vénen amb companys d’empresa. El dissabte, són majoria els grups d’amics, i el diumenge, famílies. “La gent de fora que busca autenticitat ens busca i ens troba, però som fora dels circuits turístics. I nosaltres ens sentim més còmodes amb l’arròs a la cassola que no pas amb la paella”, apunta. Valorar i reforçar aquesta autenticitat és el que tanca el triangle dels elements que han construït i mantenen la identitat del restaurant els Pescadors.

L’encant de la plaça Prim

El lloc on es troba el restaurant contribueix també a l’encant d’aquest establiment. La plaça Prim, envoltada de cases baixes, de color blanc, antics habitatges de pescadors, per la proximitat del mar. La font, els bancs i els tres exemplars de Bellaombres, arbres originaris de les pampes de l’Amèrica del Sud, catalogats com a arbres d’interès local per l’Ajuntament de Barcelona, són també senzillesa i autenticitat que sumen atractiu als àpats al restaurant dels Maulini. Amb els seus arrossos, marisc i peix fresc, i tot el producte local i de temporada, serveixen cada dia un present que va fent camí respectant gairebé cinc dècades d’història en les mateixes mans, i més d’un segle d’història d’aquesta ciutat.