Perpinyà: la convicció guanyadora de la gent

  • «A Perpinyà, s'hi agrupava la gent que, vote què vote, creu que la independència s'ha de fer prompte i que no l'aconseguirem tan sols guanyant eleccions o negociant a llarg termini amb Madrid»

VilaWeb

A Perpinyà va destacar la gent. I a mi avui em semblaria injust de no centrar-me en la significació de l’enorme convicció, de la decisió amb què la gent va fer seu un acte que la pressió partidista havia convertit en difícil i complicat. D’aquesta convicció que va fer moure automòbils, trens, autobusos, caravanes i fins i tot bicicletes amb la voluntat d’anar a Perpinyà per deixar clares unes quantes coses. Coses que, malgrat els coneguts intents de reescriptura de molts mitjans catalans i espanyols, van quedar clares.

No dic només que va quedar clar que la capacitat de mobilització de l’independentisme català és única a Europa i no es desinfla. O que l’ampliació cap al nord de l’horitzó nacional és un gran pas endavant. Va quedar clar també i sobretot que l’obsessió d’alguns per dividir-nos topa amb un mur de gent que ni ho permet ni ho permetrà. Deixem-nos d’històries: més de cent mil persones mobilitzades a Perpinyà és massa gent per a considerar-ho l’acte d’una part de l’independentisme i prou. Potser l’únic efecte de la campanya contrària desencadenada per algunes seus de partit fou que el discurs del president Puigdemont va ser massa ambigu, segurament per la prevenció que l’acusassen de partidisme. Però, tret d’aquest detall, l’acte de Perpinyà va ser un altre d’aquells en què ningú no demanava al del costat què votava ni ningú no pensava a guanyar cap elecció al parlament autonòmic. I això és un gran símptoma.

Un símptoma important, oimés pel matís que té. A Perpinyà, s’hi agrupava la gent que, vote què vote, creu que la independència s’ha de fer prompte i que no l’aconseguirem tan sols guanyant eleccions o negociant a llarg termini amb Madrid. En definitiva, era la mostra d’aquell decantament visible que jo mateix explicava fa pocs dies que va arribant: ‘Si l’SNP català acaba apareixent mai, no naixerà fruit de la fusió de sigles per dalt, sinó de la reunió per baix de tots els qui sostenen la posició vital de guanyar.’

I aquest era l’esperit que hi planava. La posició vital de guanyar, més que no pas la ideologia o el partit, era allò que feia possible i que alhora feia tan gran l’acte de Perpinyà. Altrament, per quins cinc sous caldria fer tants quilòmetres? A què trauria cap tota aquella mobilització?

A Perpinyà la gent pensava a guanyar. I per això hi era: perquè creu possible la victòria. No parle d’una victòria abstracta i de futur llunyà, sinó d’ací i ara. D’una victòria remarcada precisament per la presència en aquell escenari dels tres eurodiputats, que han derrotat, com en un aperitiu, totes les maniobres espanyoles que els volien impedir de ser-ho. Tan sols la seua presència ja enviava un missatge contundent de victòria que tothom –ací, allà i més enllà– ha entès, perquè no pot ser més gràfic. I el fet que Pedro Sánchez ordenàs a la seua policia d’impedir el pas dels vehicles tant com fos possible, al final no és res més que la demostració de l’enuig que originava l’acte a Madrid. En aquell Madrid que es creu la tesi que, perquè li sembla que té dominada una certa cúpula política local, ja té dominat el país sencer.

Però el moviment democràtic català ha trobat sempre la manera de desempallegar-se dels intents de reduir-lo a la política tradicional, al joc curt de partit i a la pura i simple gestió autonòmica. A Madrid potser no ho saben, però la convicció de la gent de Perpinyà representava exactament això.

Passen moltes coses i molt ràpidament, però crec que algun dia l’acte del 29 de febrer a Perpinyà el recordarem com l’inici formal d’una nova etapa de l’independentisme. Com el moment en què es va haver de fer una gran demostració de força, però no amb la voluntat de protestar contra la repressió, a remolc per tant d’Espanya, sinó novament amb la voluntat d’explicitar que el conflicte entre Catalunya i Espanya és obert i que hi ha una part de la ciutadania, i no és pas una part petita, tan decidida com el 2017 a preparar l’embat definitiu, que ha après de les lliçons d’aleshores i que vol trobar ara, tan de pressa com siga possible, la manera de dur-lo a terme. Que vol dir la manera de guanyar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any