Arribo al carrer de Ramon Llull de Barcelona, al districte 22@, i em fico en un edifici d’aire fabril. El pintor i il·lustrador Perico Pastor (la Seu d’Urgell, 1953) hi té el taller des del 1999. En aquesta zona, hi conviuen fàbriques i artistes de fa anys i també empreses tecnològiques i culturals. El taller de Perico Pastor és diàfan, generós, tot i que l’artista diu que ja se li ha fet petit. S’hi respira el pòsit del temps, hi entra molta claror i les eines i les peces hi són col·locades en un ordre que no sembla de maniàtic. L’espai és confortable. Asseguts l’un davant de l’altre, el visito perquè aquests darrers mesos ha estat dels pocs artistes que ha reflexionat i ha pres posició pública sobre la crisi del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Amb tot, la conversa agafarà un tombant una mica inesperat per bé que interessant, perquè més enllà del MACBA escrutem el divorci, els prejudicis i la incapacitat de relació entre l’art conceptual i el figuratiu.

L’entrevista comença amb una pregunta arran d’un dels comentaris que ha publicat a la seva columna del suplement de cultura de La Vanguardia, que qüestiona la possibilitat de convivència en un museu dels artistes figuratius i els conceptuals: ‘No estic gens segur que es pugui fer al mateix temps el museu de Tacita Dean i el de Xavier Valls, Guinovart o Viladecans, per no parlar d’un servidor, al qual li agradaria molt exposar al MACBA però sap que serà que no. El Pompidou i el Moma son “tinglados” molt més grans, tenen més espai, i tampoc veig gaire exposicions de figuratius recents.’

Per què no podeu exposar al MACBA?
—Quan Miquel Molins va assolir la direcció del MACBA em va fer una proposta d’exposició, que després no va prosperar, perquè ell va deixar la direcció i el museu va tirar cap a una altra banda. Primer Manolo Borja-Villel va lluitar amb tot el que tenia per defensar la seva visió de l’art i un discurs propi. Jo tinc molt bona relació amb el Manolo d’ençà que, ja fa molts anys, ens vam conèixer a Nova York i fins i tot em sembla que segueix les meves exposicions i projectes. Però amb una línia expositiva com la seva això que jo faig no hi té cabuda. I et diré més: encara que una nova direcció apostés per una línia més tradicional, la meva pintura tampoc no hi encaixaria.

Per què no hi encaixaria?
—Per a un sector de l’art, això que jo faig no s’entén com una cosa seriosa. Per a molta gent l’alta cultura ha de contenir una dosi de solemnitat. I aquesta gent no creu que jo sigui material de museu. És un cert concepte de cultura. Quan vaig arribar a Nova York, a mitjan anys setanta, Francesc Torres i Àngels Ribé em van introduir en l’àmbit artístic de la ciutat, fet que no els agrairé mai prou. I durant un temps, fins que no em vaig situar, vaig visitar moltíssimes exposicions d’art conceptual. I et diré que vaig trobar avorrits la majoria d’artistes conceptuals. Quan ho comentava, la resposta de molta gent era: ‘Naturalment que no són divertits, el que fan és art!’ Però jo no hi crec, en això.

Com ho veieu?
—El que jo faig, que sovint és reiteratiu però sense trucs, com que ho troben divertit ho veuen sospitós. Clarament, això dificulta la meva entrada en un museu. Faig la sensació de poc seriós.

Em deixeu parada. No deu ser pas una percepció generalitzada. Voleu dir que si us consideressin banal o superficial us haurien encarregat projectes com el d’il·lustrar la Bíblica catalana interconfessional o bé un projecte que acabeu de fer, la il·lustració de l’obra ‘El llibre de les bèsties’, de Ramon Llull?
—La il·lustració és considerada un art menor. Molta gent posaria Sunyers en un museu, però no pas els dibuixos de Xavier Nogués. El cas és que conec molta gent que té obra meva a casa seva, però que pensa que no és adequada per a estar en un museu.

I, continuant amb el MACBA, després de Borja-Villel què tenim?
—El MACBA ha agafat una línia i jo no la tocaria, tot i que n’eliminaria la justificació moral que l’envolta.

Quina justificació moral?
—Encara es té aquesta idea que crear un objecte artístic que té per objectiu acabar amb una transacció econòmica, és a dir, que és un objecte que es crea amb la finalitat de ser venut, es veu sovint com una concepció de l’art perniciosa, obscena i ‘démodée’. En canvi, a mi m’agrada molt vendre quadres i ho trobo molt honorable. I m’agrada pintar i mostrar l’obra amb la intenció de vendre-la. M’estimo més concentrar-me a pintar i ensenyar l’obra per vendre-la, que no pas esmerçar tot l’esforç a planificar una exposició per a un museu. Però la línia que té el MACBA és completament plausible. És una pena que a Barcelona no hi hagi un espai on es pugui mostrar aquest altre art i aquests altres artistes. Hi ha un públic. L’èxit d’exposicions com la de Mariscal a la Pedrera o la de les meves il·lustracions de la Bíblia també a la Pedrera ho demostren.

Potenciar les galeries d’art seria una via per a fer visibles els artistes d’aquí?
—Sí, tot i que no sé com s’hauria de fer. Primer de tot, caldria trobar més terreny comú entre les dues associacions de galeristes que hi ha. I s’hauria d’estimular el turisme, que el que arriba a Barcelona és molt divers. El fet és que en l’art ho necessitem tot: tant les galeries d’excel·lència i de caràcter internacionals com aquelles més petites i fins i tot les paradetes dels pintors de la Plaça del Pi. En el terreny de l’art no pots fer Ferraris si no fas 600 també. Necessites galeries mitjanes i petites que sostinguin el sector. Per una altra banda, quan vaig començar, als anys setanta i vuitanta, si tenies la sort que un crític d’art de referència com Maria Lluïsa Borràs, Victòria Combalia o Francesc Miralles et fessin una bona crítica, això tenia un retorn a la galeria de seguida. Avui, els mitjans de comunicació fan una cobertura massa genèrica en l’àmbit de l’art, es parla poc de les galeries i no es creen expectatives que animin la gent. El mercat de l’art ha caigut. A mitjan anys vuitanta va ajudar molt una iniciativa com el SupermercArt, ideat per Jean-Pierre Guillemot. Només agafava originals i la gent va començar a canviar el pòster per l’original. De tota manera, avui no crec que es pugui recuperar aquesta idea, s’hauria d’inventar una cosa nova, i faria molta falta. Abans hi havia un públic que visitava les galeries, fins i tot el diumenge al matí. Amb el tortell en una mà, entraven a la Sala Parés, que tenia obert, a mirar què s’hi exposava. Avui aquest públic s’ha perdut. I hi ha galeristes que només treballen per als col·leccionistes i les institucions, per entrar en l’escena internacional.

Parleu de popularitzar les arts visuals, de tornar-les a fer assequibles a un sector més ampli de la població.
—L’art pot ser divertit i la cultura també. I això no vol dir que tot hagi de ser ‘Mortadelo y Filemon’ o ‘Tintín’. Mira, en temps de la meva mare es deia que als homes els agradava el vi blanc sec, les dones primes i Wagner. En realitat, als homes els agradava el vi una mica més dolcet, les dones grassonetes i Puccini. Amb l’art passa igual. I jo trobo que l’una cosa i l’altra no són incompatibles. A mi, de la meva generació, el pintor que m’agrada més és Garau. Tinc un registre molt ampli: de Boltanski a Didier Lourenço.

Tot això que dèieu m’ha fet pensar en un article de fa unes setmanes de la filòsofa Marina Garcés, al diari Ara, que deia: ‘La dificultat és l’esquer del desig. La complicació, en canvi, és la trampa del qui es vol poderós. […] M’inquieta veure com fa un temps que s’està imposant un discurs cultural i educatiu que, des de la crítica a l’elitisme, rebutja la dificultat. És un discurs antiuniversitari, antiexperimental i antiavantguardista que es refugia en un concepte molt confús de cultura popular. En nom del poble, es confon la cultura del poble amb la cultura per al poble.’
—Jo canviaria ‘dificultat’ per ‘interès’. El que necessita una obra d’art és un interès sostingut. Això sempre et porta una recompensa, tot i que de vegades costa mantenir l’interès. Mira, la raó per la qual escric és perquè em força a centrar i mantenir l’interès en algun àmbit, en algun tema, i això em porta a explicar-me’l a mi mateix, a comprendre’l. Perquè l’objecte de l’art no és certament la bellesa ni la veritat. Un museu és com un gimnàs: t’exercita la intel·ligència de tota mena. L’art no s’ha de concebre com una cosa perfecta, tancada, rodona, intocable, sinó que els objectes artístics són com la llàntia d’Aladí, si ets capaç de fregar-los et faran llum, t’il·luminaran. Per a cadascú la flama serà diferent, és clar. A mi en literatura m’il·lumina Josep Pla, Diderot o Harry Potter; en canvi, Thomas Mann, no. I amb pintura o música passa igual. I cada vegada que fregues la llàntia per fer aparèixer la flama tens una conversa universal i eterna. I és això que manté tota la xarxa de la cultura, que va des de la plaça del Pi fins al Metropolitan.

 

Perico Pastor al seu taller. ©Montserrat Serra
Perico Pastor al seu taller (©Montserrat Serra).

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.