Pere Sala, director de l'Observatori del Paisatge de Catalunya.

El paisatge és un dels àmbits més determinants de les societats contemporànies, perquè ens hi va el futur en gestionar-lo, avui més que mai. Són molts els desafiaments mundials i les incerteses socials, i bona part són relacionades la gestió del paisatge: el canvi climàtic o crisi climàtica, el bé comú enfront l’especulació urbanística, el desafiament del turisme sostenible, la preservació dels valors de la vida rural i l’agricultura de petita escala, la sobirania alimentària, o fins i tot el nou món dels paisatges virtuals. Parlem amb Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, de la manera com aquest organisme afronta qüestions com ara la devastació i la despoblació de les zones agràries, el paper que hauria de tenir la futura llei dels espais agraris, el turisme o bé els sistemes de gestió del paisatge. Aquesta entrevista s’ha elaborat amb col·laboració amb LaConca5.1.

Quines són actualment les grans qüestions a debat en termes de paisatge?
—N’hi ha uns quants… Per exemple, la contribució del paisatge al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida; el seu creixent paper dual com a indicador i alhora com a resposta del canvi climàtic en una situació d’emergència; les dialèctiques local-global, rural-urbana, autenticitat versus artificialització, o transformació versus destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc., etc. En un moment de desafiaments globals i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada vegada més a definir els principis de les societats contemporànies.

I quant a aquestes qüestions, quines prioritats us heu marcat en la nova etapa de l’Observatori, que encapçaleu?
—Totes són implícites d’una manera o altra en la tasca del dia a dia que fem a l’Observatori, siguin estudis, publicacions, cursos o jornades. Per exemple, aquests debats són molt presents mentre elaborem el nou Catàleg de paisatge del Penedès. El novembre organitzarem a Girona la segona edició de la biennal sobre paisatge i imatge, i aquesta vegada la dedicarem als paisatges virtuals, que són ambients en què els nostres joves són cada vegada més presents. Hem de deixar de veure aquestes noves realitats com espais aïllats i explorar-ne l’enorme potencial com a eines de creació, mediació i acció territorial, o el seu paper en l’educació dels futurs professionals del paisatge. En alguns països, com Holanda, la virtualitat o la gamificació són utilitzats pels governants per a construir futurs possibles. També volem preguntar-nos què pot oferir-los el paisatge. En catorze anys hem fet molta feina i molt diversa, de bracet amb molts actors i moltes persones del territori, i amb la complicitat d’un munt d’administracions, i volem seguir fent-ho. Ara és el moment idoni per a proposar-se unes polítiques de paisatge més orientades a l’acció, més transversals i interdepartamentals, que reforcin la concertació i la cooperació público-privada, i que impulsin les mesures de sensibilització, educació i formació necessàries.

El moment no és fàcil: superada la crisi econòmica, ha tornat la fúria depredadora de les constructores. Sembla que no s’hagi après res, que la crisi només hagi estat un parèntesi, que només hagi alentit la indústria del totxo, però que no hagi assentat nous valors de paisatge. Noves promocions urbanístiques amenacen tot el territori, siguin de gran abast, com les accions a la Costa Brava, o d’abast més reduït, però també perjudicials per al territori i qui hi viu, com el nou abocador de Riba-Roja. De nord a sud. Quines polítiques caldria impulsar per a frenar aquests interessos econòmics tan poderosos?
—L’administració hauria d’afinar els filtres i regulacions de què ja disposa a l’hora de fer compatibles els interessos legítims de tots els sectors, però prioritzant sempre el bé comú. Es reclama que principis com la qualitat, l’excel·lència, la negociació, la concertació, la cooperació, l’equitat, la cohesió i la solidaritat s’apliquin a tots els ordres de la vida social. En l’urbanisme, com em demaneu, afortunadament van guanyant més pes que mai les polítiques de rehabilitació, les de renovació, les de renaturalització de teixits urbans, o les de creació de nous paisatges de qualitat. Sense anar més lluny, el projecte de desurbanització de la Pletera, a l’Estartit, al municipi de Torroella de Montgrí, i la restauració posterior de la maresma, que han ajudat a regenerar, revitalitzar i ordenar aquest tram de la costa gironina, n’és un exemple excel·lent, i ja ve gent de mig Europa a conèixer-lo. Amb això no entengueu que desurbanitzar sigui l’únic camí, no tindria cap sentit en un país plenament immers en un món urbà, però sí que vull posar en relleu que una cosa que anys enrere hagués pogut semblar impensable o inviable, avui ens adonem de les seves oportunitats territorials, econòmiques i socials.

Parlem a diferents escales: polítiques del govern de la Generalitat, però també polítiques locals.
—Sí, és així, i us en posaré un altre exemple: la crisi econòmica d’aquesta última dècada ens ha deixat paisatges de nous barris residencials o polígons industrials inacabats a molts municipis. Són llocs perfectament parcel·lats, amb carrers, clavegueram, enllumenat, i fins i tot bancs per a seure-hi, però en els quals no s’asseu ningú, perquè no hi viu ningú. Només al Penedès, el Catàleg de paisatge que fem n’ha identificat i cartografiat més de setanta. Quin futur tenen? No ho sabem, i necessitarem molta imaginació i una bona pila d’anys per a donar-los un nou significat. Sí que sabem que ja formen part del nostre paisatge urbà i rural quotidià i del nostre imaginari col·lectiu. Afortunadament, notem com el món local n’és cada vegada més conscient. Després de dècades en les quals l’ocupació del territori era sinònim de construcció i riquesa econòmica i es creixia sense criteri ni ordre, aquests darrers anys, i a poc a poc, es va donant un canvi cultural que s’estima més nous models de desenvolupament basats en la defensa i promoció del paisatge. Perquè el paisatge és vist cada vegada més com un motor de desenvolupament, un atractiu local, i una via per incrementar el nivell d’autoestima, la identitat i la qualitat de vida dels ciutadans. Acaba de signar-se la Carta del Paisatge del Garraf, per exemple, la setena de Catalunya, i va de camí la de la Conca de Barberà. Tot això fa créixer el nombre d’iniciatives locals que ja formen part de la nova Xarxa Territoris pel Paisatge. Per a aquest mes de juny, en paral·lel, hem preparat amb la Diputació de Tarragona, un curs de paisatge de cinc dies per l’administració local de tot Catalunya. Donar suport a aquests processos o impulsar la formació dels quadres locals és fonamental per a continuar canviant determinades mentalitats i maneres de fer.

Què ha de fer un organisme com l’Observatori del Paisatge, que és consultiu i no vinculant?
—Quan es va crear l’Observatori, l’any 2005, la Llei del paisatge li va atorgar poca capacitat decisòria, però sí una important capacitat de generació de coneixement i de creació de sinergies, complicitats i interdependències, des de la proximitat i l’experiència quotidiana. I aquests actius són els que ens permeten de donar suport a l’administració (a totes les escales); generar coneixement i metodologies des de la interdisciplinarietat; ser un punt de trobada entre amplis sectors de la societat (acadèmic, polític, professional, social, cultural, econòmic); fomentar la creació d’espais de diàleg i cooperació entre el govern i la societat civil i entre l’esfera pública i la privada; actuar com un viver de projectes innovadors; detectar i promoure el debat sobre temes emergents (vet aquí, per tant, un centre que busca influir en la definició i el disseny de les tendències de futur); incloure prioritats paisatgístiques en l’agenda política; ser una antena catalana al món i una antena del món a Catalunya; i promoure la formació, educació i la sensibilització. No sempre una llei de paisatge impulsa un organisme específic que tingui la tasca de col·laborar amb l’administració en la implementació de les polítiques de paisatge, i aquesta és una singularitat que s’ha demostrat operativa i és alhora molt valorada en el context internacional.

—En contrast amb la represa urbanística desfermada, de mica en mica, ja ho heu dit, la consciència ciutadana sobre la importància del paisatge per a la qualitat de vida de la gent creix i la idea de paisatge com a bé comú va calant.
—Ho notem cada vegada més. El debat d’aquests darrers vint anys sobre el canvi climàtic, la problemàtica ambiental, la sostenibilitat, l’escassetat de recursos naturals, o l’empobriment dels nostres paisatges, lentament fan veure a la població que les coses s’han de fer d’una altra manera, promovent el reús (reciclatge, reutilització) també de territori (rehabilitació, renovació i renaturalització de teixits urbans). Ara, malgrat que aquest mes de juny compleixen catorze anys de l’aprovació de la Llei del paisatge per part del Parlament de Catalunya, el paisatge ‘tot just’ comença a penetrar al debat ciutadà i polític i, per tant, la tasca de sensibilització i conscienciació que ens manca és ingent. Cal recordar que, quan parlem de paisatge, no solament ens referim al paper capital en l’ordenació del territori, sinó que parlem també de patrimoni, cultura, identitat territorial, a totes les escales i, com dieu, de bé comú. Per això abans deia que una política de paisatge ha de ser transversal i interdepartamental, la qual cosa no és gens fàcil d’implementar.

—Un terme important que els especialistes en paisatge treballeu actualment és la idea del ‘paisatge ordinari’. Dignificar aquells paisatges que no són excepcionals i que per això no són protegits, que són la majoria del territori.
—L’any 2016 hi vam dedicar un seminari, que vam titular ‘Paisatges ordinaris, patrimoni i societat civil’. No fa falta tenir un pont del segle XV, ni que sigui catalogat com a BCIN o BCIL perquè un paisatge sigui interessant, o no hagi de formar part de la gestió quotidiana del territori, i també de la urbanística. Són paisatges amb pocs (o cap) valor patrimonial, però sí social, i per això tenen processos de patrimonialització accelerats, en què la societat adquireix un paper cada cop més rellevant a l’hora d’atorgar-los el valor de patrimoni. Al moment de donar valor, prevalen la memòria personal, les experiències viscudes, o la vinculació de les generacions passades. En aquests paisatges, el desafiament no és tant la protecció, sinó la gestió i ordenació, a partir del reconeixement, la posada en valor i l’activació dels valors. Aquests processos de patrimonialització sovint assagen noves formes de democràcia participativa, de pedagogia activa i, alhora, contribueixen a incrementar la consciència ciutadana, la qual cosa em sembla molt interessant.

—En aquest moment difícil també hauríem de parlar de la devastació de les zones agràries. El camp és el primer espai que se sacrifica i sempre en favor del totxo. En canvi, els Catàlegs de Paisatge que l’Observatori ha definit no deixen d’advertir la necessitat de preservar i potenciar els espais agraris i els elements que els caracteritzen. I, tanmateix, encara avui són els més vulnerables. Més que els boscs.
—Efectivament, els paisatges agrícoles catalans tenen un valor elevat, de l’òptica productiva, històrica, estètica i simbòlica. També tenen una gran importància ecològica per la funció de connectors que exerceixen entre els espais naturals. Hauríem d’optar per uns paisatges agrícoles que proveeixin de productes de qualitat, valor afegit, i amb rostre humà, i que promoguin la sobirania alimentària. També són estratègics els espais agrícoles del voltant de les ciutats, i ajuden a generar identitat. Sense perdre de vista que la seva finalitat principal és econòmica. És a dir, aconseguir rendibilitat de les produccions, aquests espais haurien d’esdevenir els principals conductors i reestructuradors de les perifèries del futur, i donar resposta a uns consumidors cada vegada més preocupats per la qualitat i la seguretat alimentàries, la qual cosa en pot incrementar la viabilitat. El Parc Agrari del Baix Llobregat, el Parc Rural de Gallecs al Vallès Oriental, el Parc Rural de la Torre Negra a Sant Cugat del Vallès o el Regadiu de Manresa, i tants d’altres, en són alguns referents. Com dieu, no es pot perdre de vista que avui a les perifèries hi ha en joc el sòl fèrtil de les planes, molt més que el forestal, que al conjunt de Catalunya guanya terreny anualment.

—Tenim unes polítiques febles de protecció dels espais agraris. Com podrà ajudar la nova llei dels espais agraris que es tramita al parlament i que depèn del DARP?
—El sòl agrari és un sòl de valor extraordinari, no solament perquè és un recurs escàs, sinó perquè aplega i en concentra molts més de caràcter estètic, històric, patrimonial –en definitiva, paisatgístic. A França, sense anar més lluny, és un sòl molt protegit, fins al punt que no és gens fàcil de canviar-ne la qualificació, per exemple per esdevenir urbanitzable. Vull pensar que la nova llei anirà per aquí. De fet, el sector, a casa nostra, és conscient d’aquest valor transversal i integral del sòl agrari, com ho demostren iniciatives com el Fòrum Verge Extra que es tira endavant al Segrià, les Garrigues i l’Urgell i que procura que el paisatge i el patrimoni contribueixin al posicionament de l’oli d’oliva verge extra al mercat i esdevinguin, per tant, factors clau en la cadena de valor. I, com aquesta, en podríem posar moltes més iniciatives com a bons exemples, bones pràctiques en aquesta línia.

—La despoblació del camp no té aturador, tot i la nova onada de neoruralisme. S’han assajat i s’assagen accions com ara la creació de bancs de terra o l’obertura de nous mòduls de formació agrària, com ara el que s’obrirà el curs vinent a Malgrat de Mar, per donar formació a nous treballadors del camp de la Conca de la Tordera. Però què proposa l’Observatori del Paisatge?
—Efectivament, el declivi de l’agricultura i la ramaderia i la despoblació del camp fa que alguns paisatges que fins fa poques dècades (fins i tot anys) eren vius i dinàmics, s’abandonin. M’hi he referit abans: a Catalunya i a més regions del sud d’Europa aquests territoris es van emboscant, amb el resultat que en trenta anys hem passat d’una superfície forestal que no arribava al 40% del territori català a una que ocupa més d’un 61%, més elevada que la de Suïssa o la del Canadà. Que el bosc avanci d’aquesta manera no solament té conseqüències en l’increment d’incendis forestals o en la disminució de la biodiversitat, sinó també en la desaparició d’un patrimoni cultural ben ric, com ara el de la pedra seca, o la pèrdua dels patrons visuals configurats pel mosaic agro-forestal. No hi veiem una solució única, cal combinar-ne moltes d’estructurals alhora. Algunes de concretes són les que heu mencionat, i aquí també hi podríem afegir experiències recents com el Fòrum Agrari del Priorat, o l’Escola de Pastors al Pallars, que enguany compleix deu anys. Però en general cal millorar les condicions de vida al camp, cuidar els assentaments i els pobladors de les àrees més marginals i amb més perill de despoblament, potenciar i afavorir els nouvinguts, sobretot si estan disposats a treballar la terra, valorar encara més aquests paisatges i no solament per a la promoció turística sinó pels serveis ecosistèmics que presten, o impulsar les activitats mantenidores del nostre típic mosaic agro-forestal.

—Perquè, d’una altra banda, cada dia hi ha més persones que demanem una alimentació més saludable, basada en l’agricultura ecològica i de proximitat. De mercat n’hi ha.
—És cert. I no solament n’ha pujat el consum, sinó també el nombre de pagesos, les hectàrees dedicades a l’agricultura ecològica, i la importància dels circuits curts de comercialització. Aquests últims vint-i-cinc anys, per exemple, la superfície dedicada a l’agricultura ecològica a casa nostra ha passat de 5.000 hectàrees a 210.000. I això té també una empremta molt positiva en el paisatge. Com més ens acostem a un paisatge agrícola de producció ecològica, més ens adonem que guarda més diversitat vegetal i animal i una manera d’entendre la pagesia més respectuosa amb la conservació dels recursos naturals i els valors del territori.

—Fa pocs dies s’ha anunciat la tramitació al parlament de la llei per a la creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat. Què implicarà? L’Observatori en formarà part?
—Era una reivindicació històrica d’entitats i organismes vinculats a la conservació de la natura a Catalunya que celebrem que finalment arribi a bon port. Feia temps que ho demanaven, perquè aquestes últimes dècades hi ha hagut una pèrdua contínua de biodiversitat al país que, entre més, és originada per la fragmentació de molts paisatges naturals. L’Observatori no en forma part perquè la nostra concepció del paisatge és més en el seu sentit ampli, resultat d’una construcció de la mateixa societat, amb una enorme càrrega cultural i simbòlica. Altrament, la nostra tasca va més enllà de les estratègies conservacionistes i promou sobretot la gestió, l’ordenació, i la intervenció i creació de nous paisatges, bo i assumint la inevitable transformació del paisatge, sempre que es faci amb un profit social i col·lectiu. Vist això, és obvi que amb la nova Agència perseguim objectius complementaris i per això ens haurem de coordinar.

—L’Observatori del Paisatge com afronta el turisme?
Aquest és un dels grans temes de debat dels paisatges contemporanis, tal com deia al principi. Hem de tenir molt present que el paisatge és un recurs de primer ordre per al turisme, és un dels seus principals atractius, i això és molt important en un país turístic com el nostre, on el turisme tindrà una incidència cada vegada més gran. De la mateixa manera que el paisatge canvia, també canvien les maneres de fer turisme: cada vegada veurem turistes a més llocs, i d’orígens culturals més diversos. I per això ni hem de veure’l com l’enemic del paisatge ni tampoc hem de caure en el pessebrisme, pensant-nos que aquests són els paisatges desitjats pel turisme. Per mi, de l’òptica del paisatge, hem d’estar amatents a aquestes quatre qüestions: el turista busca paisatges originals i ben cuidats i evita els degradats o sense personalitat; la creació dels nous paisatges turístics requereix comprendre el lloc prèviament i molta sensibilitat; la relació que estableixen els turistes amb els valors del lloc, de conèixer-lo fins a promocionar-lo; i la qüestió del límit de visitants d’un territori concret, on la percepció dels residents serà cada vegada més cabdal, a més a més de les característiques del mateix paisatge. En aquest sentit, hem començat a col·laborar amb la Direcció General de Turisme per definir conjuntament productes turístics innovadors i d’excel·lència a partir dels valors dels paisatges de Catalunya, partint de models turístics menys invasius i més respectuosos amb el territori. El primer projecte que fem relaciona l’experiència del viatge i els paisatges per on travessen les carreteres amb alguns dels valors amb els quals les podem connectar (tranquil·litat, contemplació, descoberta, coneixement, sensibilitat, civisme, etc.). Dit d’una altra manera: de quina manera pot contribuir una carretera al coneixement i la promoció dels valors paisatgístics del país mentre generem experiències d’oci que repercuteixin positivament en el desenvolupament del territori per on passa? Espero que tinguem els primers resultats els mesos vinents.

—Quins són els desafiaments que tenim com a societat amb relació a la gestió del paisatge? A la candidatura del paisatge del Priorat a la UNESCO sembla que li costa la creació d’un bon sistema de gestió, sòlid.
—La societat prioratina va construint de fa una pila d’anys i amb molt d’esforç un model de gestió del seu territori que situa el paisatge de mosaic agrícola mediterrani i el seu patrimoni en el centre del seu desenvolupament i en el motor del seu futur. És un treball valuós de baix cap a dalt, primer de reconeixement i de redescoberta dels valors del paisatge, i després de pensar i projectar col·lectivament com gestionar-lo. El resultat n’és un sistema de gestió ambiciós, pioner, referent, ja que no hi ha molts territoris en el món que hagin seguit passos semblants (i que, a més, aspira a ser reconegut per la UNESCO). També és un magnífic exemple que allà on no arriben les institucions més tradicionals i consolidades hi arriben les entitats i les persones. Hem d’obrir els ulls a aquestes noves formes de governança del territori, perquè seran cada vegada més necessàries, i marquen un camí de futur.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb