Pere Pina és un home carregat de memòria. És a dir, amb la mirada forjada per la perspectiva dels anys i també pels records. Però, compte, és alhora un home de present, de tocar de peus a terra com pocs, i, sobretot, és un home d’acció: de l’ara i aquí. Fill d’un futbolista professional que lluità al bàndol republicà a l’Ebre, on fou ferit dues vegades abans de ser represaliat a Argelers, Pere Pina va néixer a Mataró l’any 1954. El seu pare havia fitxat pel Mataró, venint del Mallorca, i va ser al Maresme on va conèixer la seva mare, d’Arenys de Mar. La infància la va passar entre Mataró i Barcelona, per causa de la família i dels estudis de disseny gràfic, a Elisava. Treballà pocs anys a la Galeria G, una galeria d’art d’Agustí Coll, al carrer de Casanova, tocant a la Travessera de Gràcia, entre obres d’Andy Warhol, mentre també feia, esporàdicament, de pilot oficial de trial per a Ossa. Però d’ençà de la mort de Franco, quan tenia vint-i-dos anys, tota la seva vida ha estat vinculada al barri del Raval i, més concretament, al celler, conegut i emblemàtic, Casa Almirall, al xamfrà entre Joaquín Costa i Ferlandina.

Recorda que l’any 1976, al cap de pocs mesos d’haver-ne assumit la gestió juntament amb el seu amic d’infància Ramon Solé, les parets del local les va pintar en Jesús, veí del barri, que no era sinó Jesús Moix, pare de Terenci Moix, que vivia a l’edifici del costat. Van fer-hi obres de dalt a baix. ‘Aleshores era un bar amb una única bombeta de 70 watts, quatre gots i un cambrer que maldava per no perdre la vista.’ Però les obres van respectar la major part de la decoració original, com ara les portes vidrieres modernistes, el taulell de marbre italià, la figura femenina de ferro fos que representa la musa de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, el moble de fusta de la caixa i el moble ampoller situat darrere el taulell. En aquest moble, l’última filera d’ampolles, la de més amunt, d’aleshores ençà no s’ha tocat mai més, licors i destil·lats inclosos.

Casa Almirall

Als anys vuitanta, amb l’Almirall en marxa, se’n va anar uns quants mesos als Estats Units, acompanyant la parella d’aleshores, que havia obtingut una beca per a investigar a la Universitat de Kansas. Ell es va incorporar a l’equip i va treballar al laboratori, dedicat a estudiar remeis contra l’asma. D’aquell episodi, en recorda un gran i intens aprenentatge en microbiologia i, sobretot, les diferències abismals entre les universitats americanes, pulcres i eficaces, i les d’aquí, que aleshores maldaven per posar-se al dia del món. Altra vegada a Barcelona i compaginant-ho amb la gerència del local, va dedicar-se, durant anys, a la producció de grans rodatges de publicitat.

Han passat més de quaranta anys. I el Raval, igual que la clientela de l’Almirall, ha canviat. Ell continua sortint a navegar sempre que pot, bé amb patí català al Club Natació Barcelona, bé amb un petit veler que té amarrat a Port de la Selva (l’any 1998 fins i tot fou campió de Catalunya de pesca d’altura pescant una tonyina, atenció, de 184 quilos). Però per a Pere Pina, que ha vist i viscut totes les transformacions del barri, el Raval no ha canviat tant com ens pensem: ‘El Raval, històricament, sempre ha estat al final de la baixada, i l’aigua va sempre cap avall, arrossegant tota la porqueria. Doncs això, desgraciadament, no ha canviat, i sembla que els problemes del Raval no siguin ni problemes ni tan greus perquè són, precisament, del Raval, i mentre no s’escampin, no cal que ens preocupem.’

Pere Pina ha estat president de l’Eix Comercial del Raval i vice-president de l’Associació d’Establiments Emblemàtics de Barcelona. I no ha deixat mai de lluitar pel barri, a peu de carrer. Ha tractat amb regidors i governs municipals de tots els colors. El resultat? Centenars de reunions, comissions, informes, enquestes, protocols i estudis que, pel cap baix, no es tradueixen en res més que en respostes vagues i, fet i fet, en frustració. ‘L’ajuntament és tan lent i amb una burocràcia tan complexa i inexplicable que sembla que facin política per a immortals’, explica. I es demana, entre resignat i indignat, on ha anat a parar, per al Raval, el sentit comú, si és que mai ha existit.

Casa Almirall

En aquest vídeo, per al capítol de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya, Pere Pina retrata el Raval d’avui, el Raval dels narcopisos, de l’especulació, dels desnonaments, de la incongruència política i administrativa i dels veïns que han de fer de policia. I denuncia que, per la inoperància d’uns i altres, any rere any anem perdent aquell patrimoni que fa de la ciutat una metròpoli única i singular. ‘Barcelona rep ara la garrotada de la feina mal feta aquests últims anys; no ens n’adonem, però anem matant la gallina dels ous d’or’. I afegeix: ‘Aquest sistema polític que tenim és pensat per a dissipar les responsabilitats: no pot ser que mentre desnonem famílies no fem fora automàticament els narcotraficants; i que a sobre ningú no se’n faci responsable.’

Ell, mentrestant, tot passejant pel barri, continua saludant veïnes grans, trucant als mossos d’esquadra i a la guàrdia urbana i renyant els turistes que una vegada i una altra es pixen a les cantonades. ‘Al Raval, tot evoluciona i involuciona alhora.’ Però no renuncia a escapar-se setmanalment al Penedès a triar els vins que després servirà als clients, a sopar sovint a Ca l’Estevet o a l’Havana, dos restaurants de tota la vida del Raval que pràcticament han esdevingut casa seva. I a comprar, sempre que pot, i entre més coses, tripa de bacallà, a la històrica bacallaneria del carrer Comtal, la Casa del Bacallà, per coure-la a foc lent i amb cigrons. Una bacallaneria, diguem-ho tot, que, com tants altres comerços de sempre, és a punt de tancar…

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb