21.10.2026 - 21:40
|
Actualització: 21.10.2026 - 21:43
Pere Navarro (Cambrils, Baix Camp, 1958) és doctor en filologia catalana i professor de dialectologia de la Universitat Rovira i Virgili. Ha dedicat bona part de la seva trajectòria a estudiar els parlars del sud de Catalunya i de la Franja de Ponent, amb obres com Els parlars de la Terra Alta i El parlar de Cambrils. També ha participat en l’elaboració del nou mapa dels dialectes del català, presentat el 2024, i és un dels impulsors del festival Posa-hi Tu l’Accent, que aquest cap de setmana es fa a Tortosa. En aquesta entrevista reflexiona sobre la riquesa i la fragilitat de les varietats dialectals, lamenta el menyspreu envers les formes de parlar locals i qüestiona el paper de l’escola i dels mitjans de comunicació en la uniformització de la llengua. També alerta de la pèrdua d’autoestima lingüística: “Hi ha gent que amaga el seu accent per autoodi, per complex d’inferioritat.”
—Hi ha cap paraula del vostre parlar que us faria molta pena que desaparegués?
—Sí, em sabria molt de greu que es deixés de fer servir la paraula gadaganc (‘escamarlà’). Però n’hi ha més, com aufàguima (‘alfàbrega’), moixó (‘ocell’), moresc (‘blat de moro’), xoll (‘toll’)…
—En les vostres recerques, recordeu alguna paraula o alguna expressió que no coneixíeu?
—I tant! Durant el treball de camp de la tesi doctoral, a la Terra Alta me’n van sorprendre moltes, de paraules. Dos exemples: paor (‘por’, a Horta de Sant Joan) i faldriquera (‘butxaca’, a Maella).
—Com us va néixer l’interès per la llengua i, més concretament, pels dialectes?
—Ho recordo perfectament. Jo feia COU a l’Institut Gaudí de Reus. Va ser un dia que la professora de llengua espanyola va escriure a la pissarra una paraula en llatí (que ja no recordo) i en va fer l’evolució fonètica fins a arribar a la solució castellana. Quan es va acabar la classe, li vaig demanar si allò que ens havia explicat s’estudiava a la universitat. Em va respondre que sí, que s’estudiava en una carrera que es deia filologia. I això és vaig acabar estudiant.
—Sou professor de dialectologia de la Universitat Rovira i Virgili. Què us continua fascinant, després de tants anys de recerca?
—En la lingüística diacrònica veiem com del llatí en surt una sèrie fascinant de llengües romàniques. I en la dialectologia s’esdevé semblantment: és fascinant també veure com una mateixa i única llengua es presenta diversa arreu del territori on és parlada de manera natural al llarg dels segles.
—Quina recerca o quin treball vostre us ha donat més satisfaccions?
—No puc cenyir-me a un sol treball. Per a mi, la satisfacció és sempre immensa quan enllesteixo una recerca. La primera la recordo amb molt afecte, em refereixo a El parlar de la Fatarella, que va ser la meva tesi de llicenciatura. Aquest treball em va obrir les portes a la Terra Alta, comarca que vaig investigar en la tesi doctoral, Els parlars de la Terra Alta. Estudi geolingüístic. Les investigacions sobre les comarques de la Ribera d’Ebre, del Priorat o del Matarranya van servir per a l’elaboració de diverses tesis doctorals que he tingut la satisfacció de dirigir. El parlar de Cambrils ha estat el darrer treball extens que he dut a terme; ha estat l’aportació que, com a dialectòleg, he fet a la meva vila natal.
—Què és exactament un dialecte?
—S’entén per dialecte una varietat de la llengua. Una llegua no es presenta uniforme. Hi ha factors que fan que una llengua es presenti polièdrica, factors que n’afecten els usuaris, com ara l’edat, el grau d’instrucció, el nivell de formalitat o informalitat d’un discurs, la professió… I també la seva procedència geogràfica. Per aquest motiu afirmem que la llengua és la suma de totes les seves varietats o dialectes.
—Sovint es parla de dialectes com si fossin una versió menys correcta o menys prestigiosa de la llengua. D’on ve aquesta percepció i com la podem combatre?
—Tradicionalment s’ha considerat que el terme “dialecte” indica una varietat “inferior”, “imperfecta”, de la llengua. Aquesta percepció que supedita el terme “dialecte” al terme “llengua” es pot combatre gràcies a l’ecologia lingüística, fent entendre que la diversitat no significa “estar per sota de”, sinó “al costat de”.
—Què perdem quan desapareix una paraula, una expressió o un tret dialectal?
—Crec que podem fer un símil amb la pèrdua d’un familiar o un amic. Bé, parlo per mi. En qualsevol pèrdua, cal passar un dol.
—Quines són les varietats dialectals del català més amenaçades?
—El capcinès i el rossellonès, a Catalunya Nord, o l’alguerès, a Sardenya, són les varietats que presenten una vitalitat d’ús més feble.
—Fins a quin punt els mapes dialectals reflecteixen la realitat?
—Els mapes dialectals reflecteixen grosso modo la variació que la llengua representa en el nivell diatòpic, és a dir, territorial, geogràfic. A mesura que van apareixent estudis relacionats amb la variació dialectal, o més ben dit, geolectal, la cartografia s’ha d’anar posant al dia, s’ha d’anar actualitzant.
—El 2024 es va presentar un mapa actualitzat dels dialectes del català, que vau assessorar i supervisar. Què hi aporta de nou i què ens ensenya sobre la continuïtat entre els parlars?
—El nostre mapa només va ser una proposta. Des del darrer mapa publicat fins a la nostra proposta, van aparèixer treballs sobre el valencià alacantí, el valencià mallorquí i el gironí. I és per aquest motiu que vam cartografiar aquestes varietats en el mapa de fa dos anys. Hi ha zones que han estat poc o gens estudiades en profunditat, sobretot els territoris per on s’entén l’anomenat “català central”. A mesura que es vagin analitzant aquests territoris, potser convindrà reformular la variació geolectal d’aquesta zona.
—En quin estat es troba avui la dialectologia catalana?
—La dialectologia, catalana o no, sempre ha estat considerada la “germaneta pobra” de la filologia. A casa nostra hi ha hagut interès per la dialectologia a l’àmbit universitari perquè és una matèria que forma part del currículum acadèmic. Diria que els dos centres que hi han dedicat més atenció són la Universitat d’Alacant i la Rovira i Virgili (mal m’està el dir-ho).
—La globalització, les migracions, els mitjans de comunicació i les xarxes socials tendeixen a uniformitzar la llengua?
—Sí. Perquè la llengua és viva, és l’eina de comunicació interpersonal. Sense usuaris no hi ha llengua. De la mateixa manera que les persones naixem, creixem i morim, la llengua segueix processos paral·lels als dels seus usuaris.
—Per què tants parlants senten que han d’amagar o corregir el seu accent quan s’adrecen a persones de fora del seu territori?
—Suposo que per autoodi, per prejudicis contra ells mateixos, per complex d’inferioritat, per manca d’autoestima.
— Quin paper han de tenir l’escola i els mitjans de comunicació en la preservació de la diversitat dialectal?
—L’ensenyament ha posat sempre l’atenció en el model de la llengua normativa i estàndard. Però, a parer meu, s’ha desatès la llengua de casa, la de la mare i la pare, la de les àvies i la dels avis. La nostra situació sociolingüística va fer que s’hagués de demostrar que el català no era només una llengua d’anar per casa (que s’expressava a través de les veritats dialectals), sinó que també tenia un model de llengua elegant, normatiu, apte per als usos i registres més elaborats. Hi ha hagut històricament, a casa nostra, un divorci entre la llengua de cada dia i la llengua d’anar mudats. L’Associació Posa-hi Tu l’Accent ha nascut amb la voluntat de reconduir aquesta anomalia.
—Com podem reforçar un estàndard compartit sense afeblir les formes pròpies de cada territori?
—No hem de confondre el concepte “català estàndard” (que és un registre elaborat de la llengua, en podem dir també un “dialecte estilístic”), propi de la docència i dels mitjans de comunicació, amb el concepte “llengua normativa”. De vegades l’estàndard no s’ajusta a la norma. Avui són els mitjans de comunicació els veritables vehiculadors del model estàndard. Són els professionals de la informació els que haurien de reflexionar sobre la possibilitat de vehicular en aquell model de llengua formes pròpies territorials.
—Com va sorgir la idea de crear el festival Posa-hi Tu l’Accent, quin buit volíeu omplir?
—La idea va sorgir, sortosament, de la societat civil i no pas de l’acadèmia. Aquesta pregunta seria més adequat que la respongués el president d’aquesta associació, l’Òscar Palau. Deu fer uns tres o quatre anys, l’Òscar Palau es va posar en contacte amb mi amb la proposta d’organitzar un congrés de dialectologia. Jo vaig considerar que els congressos els havia d’organitzar una entitat acadèmica i que l’Associació Posa-hi Tu l’Accent havia d’organitzar unes jornades, un festival que celebrés la diversitat, que celebrés que som vius, que la llengua catalana és viva arreu dels seus territoris a través de totes les seves varietats dialectals, des de la consciència de ser diversos en una unitat, a la manera d’una mata de jonc. I l’Òscar Palau em va fer cas.
—Què pot aconseguir un festival que no pugui aconseguir una jornada universitària?
—La universitat pot aplegar especialistes. El festival Posa-hi Tu l’Accent aplega usuaris, independentment del seu grau d’estudis acadèmics. El festival Posa-hi Tu l’Accent no discrimina per nivell d’estudis, com ho pot fer un congrés universitari. Una persona amb estudis universitaris pot assistir al festival. Difícilment, un activista lingüístic, sense ser filòleg, assistirà a un congrés universitari.
—El segon Posa-hi Tu l’Accent es farà a Tortosa del 23 al 25 d’octubre. Quins objectius us agradaria haver assolit quan s’acabi?
—El primer objectiu és la sensibilització dels catalanoparlants estesos de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer: que tots plegats, amb l’ús quotidià de les nostres varietats dialectals, fem possible que el català sigui una llengua viva.
—Quins projectes de recerca teniu o us agradaria emprendre?
—Actualment dirigeixo unes quantes tesis doctorals de dialectologia. També duc a terme un treball sobre ictonímia (els noms dels peixos de la mar de Tarragona) i treballo sobre la parla dels gitanos catalans de Tarragona.
—Si haguéssiu de fer un diagnòstic de la situació actual del català, quins serien els principals motius de preocupació i d’esperança?
—El motiu de preocupació és que no s’usi diàriament la nostra llengua. Sembla com si els avenços que es van aconseguir fa uns quants anys ara es veuen truncats. Sóc conscient que no cal embolicar la troca parlant de política, però considero que el “procés” ha marcat un abans i un després en la conscienciació lingüística. La valoració negativa que una part de la societat catalana i espanyola ha fet del procés ha provocat una involució en la consciència lingüística a casa nostra. Hi ha gent que se sent culpable de ser qui és i de parlar com parla.
—Quin futur preveieu per al català d’aquí a vint anys o trenta?
—De fa uns quants anys, cada vegada que algú em fa aquesta pregunta li responc que, per a mi, el futur del català arribarà fins al dia que em mori.
—Què diríeu a una persona jove que considera que parlar amb el seu accent local li tanca portes?
—Doncs que, de la mateixa manera que avui es valora molt positivament el producte de proximitat, de quilòmetre zero, la manera pròpia de parlar la nostra llengua és la mostra més perfecta d’aquest producte de proximitat.
—Si poguéssiu canviar una sola cosa en la manera com els catalanoparlants tractem la nostra llengua, quina canviaríeu?
—Caldria que els catalanoparlants tinguéssim més autoestima envers la nostra llengua i no ens avergonyíssim de la nostra manera particular de parlar-la.