Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Ara tots estem pendents de què passarà diumenge. Condemnats a esperar. Mira que ja havíem pres una decisió col·lectivament, però sembla que no podrà ser. Una assemblea de partit –i ara la direcció– pot posar en dubte el resultat d’unes eleccions que van donar una majoria absoluta independentista per primera vegada a la història. No crec que cap dels més de tres mil assistents de la famosa assemblea hagi volgut mai que Artur Mas fos president de la Generalitat. Tanmateix, la meitat va considerar que, representant tan sols un vot independentista de cada set, no era lògic d’impedir l’avenç en el camí cap a la independència. L’altra meitat va considerar que Mas era un impediment prou important que justificava d’arriscar la majoria absoluta aconseguida i, fins i tot, d’ajornar el pas més revolucionari que pot fer aquest país. Estan disposats a sacrificar independentistes en canvi de sumar anticapitalistes. La seva prioritat no és la independència. I alguns encara diran que la llista que ha guanyat les eleccions a molta distància de la resta és la que havia de cedir en una cosa així. A vegades el rigor i el respecte democràtic d’aquest país fa figa.

I ara què? Doncs d’entrada hi ha dos camins possibles amb tot de ramificacions. Mirem de dibuixar-los: el consell polític de la CUP aprova de facilitar la investidura de Mas (opció A) o decideix de no fer-ho (opció B). Vegem ara les ramificacions d’aquestes dues opcions.

La CUP facilita la investidura (A)
D’entrada, hi haurà una decisió en mans de Junts pel Sí o d’Artur Mas: accepten una investidura en aquestes condicions? Cal tenir en compte que la investidura és tan sols el tret de sortida. A partir d’ací, el govern ha de poder funcionar i, en un context de guerra oberta amb l’estat espanyol, no tindria gens de sentit arrencar sense garanties d’estabilitat parlamentària en aquelles coses essencials. A més, tot aquest procés de la CUP, les cullerades que hi han posat els unionistes més o menys durs i els mitjans de comunicació hostils, han deixat força tocada la figura de la presidència i Artur Mas. Per tant, s’obren dues opcions derivades de l’opció A: acceptar la investidura precària de la CUP (A.1) o no acceptar-la i mesurar el suport de cadascú a les eleccions (A.2).

La CUP no facilita la investidura de Mas (B)
Si la CUP no accepta que cal investir el candidat més votat pel poble, les eleccions són l’única solució lògica. Però l’anàlisi no ens permet de descartar l’opció remota que Junts pel Sí es begui l’enteniment i decideixi que en aquest procés la paraula (o el vot) de la gent no val gran cosa i proposa un candidat alternatiu (que curiosament hauria de ser acceptat per la CUP sense l’aval d’una assemblea, per manca de temps). Aquesta seria l’opció B.1. Significaria que el vot de mil cinc-cents en una assemblea privada val més que no pas el vot d’un milió sis-cents mil en unes eleccions. Si Junts pel Sí entén que no es pot riure del 27-S d’aquesta manera, tan sols queden les eleccions per a tornar a mesurar forces (opció B.2).

Per tant, hi ha dues opcions en què la legislatura de la presidenta Forcadell no s’atura: A.1 i B.1. I dues opcions en què cal passar per noves eleccions: A.2 i B.2. Vegem alguns aspectes que cal tenir en compte en cada hipòtesi:

A.1. Un Mas humiliat, menystingut i dependent dels que l’odien tindrà una presidència difícil. La millor manera de perdre una batalla no és davant d’un adversari fort, sinó al costat d’uns aliats desconfiats. Repeteixo el proverbi jueu: no caus perquè siguis feble, sinó perquè penses que ets fort. El combat que s’ha de fer amb l’estat espanyol per aconseguir la independència no crec que es pugui fer amb tanta feblesa interna. En qualsevol cas, si aquest és el camí, caldrà tenir molt en compte la pròpia debilitat per no anar de fracàs en fracàs (o de ridícul en ridícul).

B.1. Raül Romeva, Oriol Junqueras, Neus Munté o Muriel Casals assumeixen el timó de la Generalitat sense que ningú hagi anat a votar pensant que ells eren candidats a la presidència. Les bases democràtiques del procés s’afebleixen enormement. Quin sentit tindrà anar a votar la pròxima vegada? No serà més interessant fer-se militant de la CUP i poder votar allà on realment es prenen les decisions? Quin serà el missatge que s’haurà donat a la gent que ha confiat en la promesa que les coses es farien ben fetes? Quanta gent abandonarà el vaixell? Per guanyar anticapitalistes estem disposats a perdre independentistes? Qui vulgui, que respongui.

A.2. Junts pel Sí no accepta una investidura en aquestes condicions. Prefereix tenir una majoria que li asseguri la governabilitat i l’estabilitat parlamentària en uns temps que seran molt difícils pels atacs externs. El 6 de març es fan eleccions. Qui pagarà les conseqüències de no haver sabut resoldre el post-27-S? La CUP o Junts pel Sí? O més aviat Artur Mas? Perquè ERC fa allò de mirar-s’ho una mica des de la barrera… Aquí hi ha una ramificació compartida amb l’opció B.2 que comentarem tot seguit.

B.2. La CUP no ha acceptat el resultat del 27-S i les majories que ha dibuixat (ben clares, tot sigui dit) i ens trobem amb unes noves eleccions. Si es revalida la majoria absoluta independentista amb una correlació de forces més favorable a JxSí o CDC+ERC, encara es podrà salvar la situació. Si es perd la majoria absoluta o la CUP continua tenint la clau, serem on érem. Això si no passa algun dels supòsits que comentem a continuació.

De les opcions A.2 i B.2 (noves eleccions) en neixen unes ramificacions interessants amb múltiples combinacions. Comento tan sols les opcions i cadascú que les combini com vulgui.

CDC i ERC negocien la repetició de Junts pel Sí. Consideren que val la pena de tornar a presentar un format d’unitat. Poden tornar a fer la mateixa llista amb les mateixes condicions? Ho acceptaran tots els que hi van participar? Aportarà aquell element d’il·lusió que va guanyar el 27-S? Trobaran una fórmula nova? Qui serà el candidat a la presidència? Ara ERC pot reivindicar que en les últimes eleccions que s’han presentat bo i separats va ser la força més votada de Junts pel Sí. Voldrà que Junqueras sigui el nou candidat? Fa menys d’un any la força més votada de les municipals va ser la federació que presidia Mas. Una solució seria no concretar qui és el candidat a la presidència. I això seria ajornar el problema per a l’endemà de les eleccions. I potser ja n’estem tips dels problemes de l’endemà de les victòries.

I si CDC i ERC no es tornen a posar d’acord i van separats a les eleccions? El que quedi primer tindrà la presidència en un govern compartit. Així ningú no podrà tornar a dir que el candidat és Mas per un xantatge als republicans en canvi d’eleccions. Si aquesta és la fórmula, caldrà pensar bé si no pot acabar passant que un tercer els avanci, com va passar el 20-D. És un risc que potser volen assumir els partits si la idea és tornar a mesurar qui la té més gran, la cua.

I la CUP? Ara sembla que n’hi ha dues de CUP. Es presentaran juntes o separades? I es presentaran soles o voldran participar en una operació de Podem a través d’Ada Colau per mirar de repetir el resultat del 20-D? N’hi ha uns quants de l’aparell mediàtic de Podem que fa dies que juguen a propiciar aquest joc. Després d’anys que els partits del sistema són ensarronats per les promeses falses de l’esquerra espanyola, ara serà la CUP que hi caurà de quatre potes? Es fa difícil de creure, però veient com aplana el camí el braç mediàtic dels comuns i que bé que s’hi posen els líders del sector anti-Mas…

La CUP pot tornar-se a presentar com ho va fer el 27-S –ja veurem quins diputats volen repetir a les llistes– o pot cercar una aliança amb Colau. O fins i tot pot haver-hi una fragmentació i que els 1.515 que prioritzen la independència vagin en coalició amb ERC o dins de Junts pel Sí i que els 1.515 que prioritzen liquidar Mas vagin amb els comuns. Ja ho veurem. Si un vot per la independència com el que podien fer diumenge els ha dividit així, imagineu-vos què passarà d’ara endavant cada vegada que s’hagin de prendre decisions. I a fe de Déu que s’hauran de prendre decisions importants si això acaba arrencant.

Fins aquí l’assaig de possibilitats. Totes les hipòtesis són damunt la taula. Si en queda cap, serà un plaer d’incorporar-la. Aquest diumenge sabrem si A o B. I després podrem anar endevinant les ramificacions. Potser és millor tancar ara aquest compàs d’espera que no s’hauria d’haver obert mai. O potser és millor fer net i tornar a passar per les urnes i que el poble valori què ha fet cadascú. Arribats en aquest punt, totes les opcions tenen riscs evidents.

Aviat començarem a veure si tot allò que s’ha trencat aquests mesos ha quedat inservible o si encara es pot recompondre la confiança i una certa unitat d’acció. Deixeu-me dir que sóc escèptic sobre aquesta qüestió. El 2015 ha estat un any ple de bones notícies i passos de gegant, però l’acabem amb incertesa, neguit i tensions innecessàries. El 2016 caldrà rematar allò que hem començat. Una cosa és clara: no hi ha camins rectes, tampoc per a l’independentisme, sinó revolts, dreceres i trencalls. Sigui quina sigui la ruta que finalment agafem, com deia Antoní Massaguer, ‘per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.