El vice-president Aragonès, ahir a Barcelona (fotografia: Albert Salamé).

‘Sóc una persona d’ordre’, ‘Més de Keynes que de Karl Marx’ o ‘Som un país moderat, però som inflexibles en la nostra moderació i no volem que la prudència ens faci traïdors’ són tres de les frases que hi ha al llibre Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic) que es va presentar ahir a la Casa del Llibre de Barcelona. Escrit per la periodista i politòloga Magda Gregori (1993), l’obra és un perfil biogràfic de 134 planes de l’actual vice-president del govern català, i més que possible candidat d’ERC a les eleccions catalanes.

Va ser a la presó d’Estremera que el creient Oriol Junqueras va dir a l’ateu Aragonès, al costat de Marta Rovira: ‘Si li passa res a ella, et toca a tu.’ I a ell li ha tocat. Aragonès és l’actual home fort dels republicans en llibertat, i això ahir es va notar en una primera fila d’alts càrrecs i consellers d’ERC amatents a les paraules del l’home designat: Marta Vilalta, Roger Torrent, Alfred Bosch, Josep Bargalló, Alba Vergès, Ester Capella, Chakir El Homrani, Teresa Jordà, Josep Maria Jové, Joan Manuel Tresserras, Carles Mundó, Ernest Maragall, Marta Vilaret, Sara Bailac i Lluís Salvadó eren present en una sala amb l’absència de Gabriel Rufián i amb la presència de Josep González, president de la patronal PIMEC i home d’ordre com Aragonès.

Pere Aragonès i, de fons, Magda Gregori (fotografia: Albert Salamé).

El llibre, i l’acte d’ahir, conduït per les periodistes Neus Tomàs i Agnès Marquès, serveixen de carta de presentació del més que probable candidat a la presidència. Seria la culminació d’una carrera política meteòrica, molt de partit, disciplinada, que impressiona de veure: Pere Aragonès entra a setze anys a les Joventuts d’Esquerra Republicana (1998), a vint-i-un any n’és portaveu nacional (2003), a vint-i-quatre anys és elegit diputat al Parlament de Catalunya (2006), a vint-i-vuit anys hi torna (2010) i a vint-i-nou anys és cap de l’oposició a Pineda de Mar. Quan arriba als trenta encara la seva tercera legislatura com a diputat (2012), a trenta-quatre Junqueras el nomena secretari general d’Economia (2016), i a trenta-sis anys Quim Torra el nomena conseller d’Economia (2018) i vice-president. Si finalment aquest 2020 acaba convertint-se en candidat a la presidència, ho serà amb només trenta-vuit anys, dels quals vint-i-dos els ha passats dins el partit. Ara és el protagonista d’un llibre fet a còpia d’entrevistes dins el cotxe oficial, al despatx oficial i a la casa amb piscina, hort i jardí que Aragonès té al seu Maresme natal, on va néixer en una família benestant.

‘Com és que ets a ERC, si la cosa més natural és que haguessis estat de Convergència?’, va demanar la periodista Neus Tomàs, amb què provocà la rialla de la primera fila. I és que, tal com s’explica al llibre, Aragonès és marit de la Janina, militant convergent, i fill de Pere Aragonès, regidor independent per Convergència a Pineda el 1991 i el 1995. Nascut en una família benestant del Maresme, l’actual vice-president del govern és nét de Josep Aragonès i Montsant, batlle de Pineda de Mar durant vint anys (1966-1987), primer com a batlle franquista i després d’Alianza Popular. Empresari tèxtil. Dos besavis d’Aragonès també s’hi van dedicar, a la política: un al PSUC i un altre a ERC i USC. És a dir, a la família Aragonès hi trobem besavi, avi, pare i  fill, polítics. Poca broma. Sense arribar a quaranta anys, i ja gat vell, Pere Aragonès va respondre així a Neus Tomàs:

‘Que per què no entro a CiU? Respondré bé, no patiu. La primera resposta és perquè jo sóc independentista, i quan em començo a implicar érem quatre. I la cosa més natural era entrar en un moviment independentista. I CiU acabava de fer president Aznar. No ho eren. Ni em passava pel cap. Impossible. Després per una altra cosa. ERC és un partit progressista i d’esquerres. Jo he tingut la sort de créixer en una família en què la condició econòmica no ha estat un problema, però això hauria de ser per a tothom. I això només ho pot aconseguir amb garanties ERC. Avui aquí hi ha molta gent de Pineda. Recordo que em deien: “Ara ets independentista i d’aquí a uns quants anys deixaràs de ser-ho i et passaràs a Convergència.” I jo els deia: “Passarà al revés.” I efectivament. Quan entro al partit, ERC a Pineda tenia 0 regidors i els de CiU, 9. Avui, ERC n’hi té 7 i CiU, 1. El gruix del catalanisme s’ha desplaçat cap a ERC.’

El viatge d’ERC cap al centre té en Aragonès un màxim exponent i Joan Manuel Tresserras en feia broma i tot: ‘No sé si sóc l’únic marxista de la sala, però el que ho sóc més, segur.’ Només cal llegir les paraules d’Aragonès al llibre per donar-li la raó. Diu Aragonès: ‘Entre Marx i Keynes, Keynes, perquè a diferència de Marx va posar en pràctica les seves teories i les seves propostes s’han anat implementant. Era un liberal, no un conservador. I base de la socialdemocràcia. Crec que Keynes tenia un punt de seducció intel·lectual més important que Marx […]. Considero que hi ha d’haver una intervenció estatal i un espai per al lliure mercat. S’ha de garantir la lliure competència, les empreses en posició de domini (monopoli i oligopolis) han d’existir només en aquells casos que siguin imprescindibles. Hem d’agafar Keynes i adaptar-lo a la realitat actual.’

Sobre l’independentisme pragmàtic que apareix al títol, un bon resum serien aquestes paraules extretes del llibre: ‘Som prou per guanyar un referèndum amb regles democràtiques però no prou per forçar l’estat a acceptar-ne el resultat. Per tant, cal eixamplar la base. L’estat espanyol no està en descomposició. Hem de ser el 70% o 80% a favor i aleshores podrem dir a l’estat: ara sí que sembla bé poder fer un referèndum sobre la independència? Ara tenim una majoria que al Canadà serviria per votar però que no és suficient a Espanya […]. Des de Madrid deuen tenir l’esperança que ens rendirem. No ho farem. Potser ara no tenim les condicions objectives, però no ens aturarem […]. En molts aspectes la posició dels comuns no està tan allunyada de la dels republicans. Hem de poder-los sumar com a autodeterministes en el proper pas endavant, en la següent fita en el camí cap a la independència.’

Al llibre i en l’acte d’ahir Aragonès considera que la via òptima és un referèndum pactat.

Detalls finals

Per acabar, un parell de detalls que apareixen al llibre, prou significatius. En primer lloc, les paraules que Aragonès va dedicar a membres de la City de Londres abans del Primer d’Octubre: ‘Vaig anar a explicar que la nostra prioritat era una negociació, però que volíem fer un referèndum per desembocar en un procés de diàleg’ (pàgina 35). La mateixa tesi que van explicar les defenses de Carles Puigdemont a Alemanya, tal com recull la resolució de Slesvig-Holstein (pàgines 13 i 16).

En segon lloc, que durant tres anys Pere Aragonès, Lluís Salvadó, Albert Castellanos i Cesc Iglesias es reunien periòdicament amb Mas-Colell, aleshores conseller d’Economia, pensant previsorament en el traspàs de la cartera d’Economia de mans convergents a republicanes. ‘A mi m’agrada tenir les coses ordenades’, deia ahir Aragonès.

Per entendre l’acte d’ahir, la fila zero, cal llegir la resposta que Aragonès dóna al fet que no fos detingut durant el 20 de setembre de 2017, quan la Guàrdia Civil va entrar a la conselleria d’Economia de la qual ell era secretari general. Com és que ningú no el va anar a cercar?, li demana Gregori: ‘Jo no estava implicat en l’organització de l’1-O. Arriba un moment que Junqueras decideix crear cordó sanitari i protegir gent. L’Oriol m’havia dit: “Hem de reservar-te perquè ha de quedar algú quan tots hàgim rebut.”‘

Tal qual.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb