Aragonès reivindica la nació “ferma però inclusiva” de Macià davant l’extrema dreta

El president Pere Aragonès ha reivindicat la visió de Francesc Macià d’una nació “ferma però inclusiva” davant les propostes que “intenten d’importar, a Catalunya, projectes d’extrema dreta, populismes de dretes que es basen en una idea excloent de la nació”. Ho ha dit a la cloenda de la ponència Francesc Macià: oposició a una dictadura. A cent anys dels Fets de Prats de Molló, de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada (Conflent). El president ha intervingut després de l’exposició de Giovanni C. Cattini, historiador i catedràtic de la Universitat de Barcelona, que ha repassat els Fets de Prats de Molló i la importància que tenien actualment, sobretot per la incomoditat política que generen.

Una lluita que ve de lluny

Aragonès ha coincidit que el centenari dels fets “incomoda alguns” perquè recorda que la lluita per la independència no és “una febrada de l’última època”, sinó una lluita que ve de molt més enrere i que considera consubstancial a l’articulació del catalanisme polític com un moviment amb capacitat per a dirigir el país. “Som els continuadors d’una cadena i hem d’enfortir la baula que ens pertoca”.

Per això ha repassat quins elements de la personalitat política de Macià i dels Fets de Prats de Molló podien ser útils per a la reflexió independentista d’avui. Ha destacat, entre més, la noció que alliberament nacional i justícia social han d’anar de bracet d’un punt de vista ideològic i estratègic. Seguint aquest principi, ha criticat la proposta política de l’extrema dreta: “Un projecte nacional té sentit si serveix per a millorar les condicions de vida de la gent. Això és vàlid avui, en un moment en què, com en els anys vint, es produeixen canvis importants i hi ha propostes que intenten d’importar, a Catalunya, projectes d’extrema dreta, populismes de dretes que es basen en una idea excloent de la nació. Macià tenia una idea inclusiva de la nació. Ferma, però inclusiva. La nació era el conjunt de la ciutadania. Importar aquests discursos en una nació sense estat com la nostra és el camí més ràpid cap a la derrota estratègica. Quan no tens un estat darrere que et protegeix, necessites encara molt més que el teu país estigui socialment cohesionat. Macià sabia que dividint entre els d’aquí i els de fora no seria possible un projecte d’alliberament nacional.”

També ha destacat l’opció de Macià per les “grans aliances” i la “via àmplia”. “També era conscient que havia de comptar amb una mirada internacional, i en el seu moment també va optar per arribar a aliances en l’àmbit de l’estat”, ha afegit. A més, ha recordat que no era un líder tot sol, encara que fos la cara “èpica i victoriosa” del moviment. “Macià no és un líder tot sol, no existeix líder si no hi ha un moviment sòlid i estructurat darrere. No hi ha un líder que fa el país, sinó un país que, en un context determinat, troba un lideratge per a impulsar els seus objectius.”

“Macià no es rendeix mai”, ha conclòs. “No es rendeix amb la dictadura de Primo de Rivera, ni quan és detingut, ni al judici ni el 1931. La figura de Macià ens recorda que els grans projectes polítics i la lluita per la llibertat d’un país impliquen entendre que sempre hi haurà una nova oportunitat per a avançar en els objectius. Un país ha d’aprendre a respectar les derrotes momentànies. Respectar i honorar aquells qui han treballat i que han fet una aposta que, en un moment determinat, no ha culminat amb èxit. La lluita és plena de contradiccions, entrebancs i anades i vingudes, però cal fer-nos hereus i continuadors dels qui ens han precedit.”

L’independentisme insurreccional que incomoda

Durant la intervenció, Giovanni C. Cattini ha insistit en la incomoditat dels Fets de Prats de Molló i ha recordat que enguany la Generalitat no els havia volguts commemorar. “Quan un episodi històric incomoda és perquè és important, perquè no encaixa fàcilment amb els relats més còmodes del present. Prats de Molló ens recorda que una part del catalanisme independentista va pensar en termes insurreccionals, paramilitars i revolucionaris. Incomoda no perquè sigui marginal, sinó perquè és massa central per a ser domesticat, per a poder-ne fer una lectura unívoca.”

També ha explicat que aquests fets obliguen a reconèixer que la història del catalanisme, i de l’independentisme en particular, no és ni lineal ni pacífica. No sols per la qüestió de la violència, sinó també per la relació i les tensions entre els mateixos independentistes. “La relació entre Francesc Macià i Daniel Cardona mereix atenció perquè il·lustra molt bé la tensió interna de l’independentisme.”