Pere Anglas: “Antonio López era indiscutiblement un esclavista”

Pere Anglas Mora (1966) ha guanyat el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb la novel·la El sastre de Barcelona (Grup 62). Aquesta obra, de 736 planes i 80 personatges, ressegueix la vida d’Antonio López, futur marquès de Comillas, mecenes de Jacint Verdaguer, emparentat amb els Güell, i la fortuna del qual en part es va bastir amb el comerç d’esclaus. Luis Massó, esclau alliberat per la dona de López, i que a la novel·la acabarà fent de sastre, és l’altre gran protagonista del llibre, al costat de les obreres catalanes, com la Clementina. L’acció es mou entre Barcelona, Cuba i París durant el convuls segle XIX. No és la primera vegada que Anglas, també guionista i dramaturg, s’endinsa en el gènere de la novel·la històrica, i en aquesta entrevista feta al seu Mataró natal reconeix la feina de l’historiador Martín Rodrigo, professor de la UPF que ha escrit sobre el passat esclavista de prohoms com el marquès de Comillas mateix, o els Goytisolo.

—Pere Anglas Mora. Qui era la senyora Mora?
—Era modista, la meva mare, ja veus tu. Fer patrons, tallar patrons, embastar per després emprovar, són coses que jo de petit les havia vist fer a casa. Després ella va començar a confeccionar per a una fàbrica tèxtil. Va anar a la cosa segura, diguem-ne. El meu pare era mecànic tèxtil. Jo sóc el gran, amb una germana que té quatre anys menys que jo.

—I d’on us ve el món del teatre i l’art?
—Del pare. El pare era un actor amateur. Mira si era bo que en Joan Pera, també de Mataró, en un moment determinat li va dir “deixa la fàbrica i vine a treballar amb mi”. El pare no ho va veure clar i va dir que no. Pensa que jo amb tretze mesos vaig pujar a l’escenari a fer els Pastorets. I dels 21 anys fins als 37, vaig fer d’actor. Vaig treballar amb els millors directors d’aquell moment: Calixto Bieito, Ferran Madico, Josep Montanyès, amb l’Anna Lizaran fent un protagonista.

—Per què feu el canvi d’actor a director i novel·lista?
—Bàsicament, a guionista, perquè em va sortir una feina a la televisió, molt ben pagada, a Los Lunnis, de Televisió Espanyola: hi havia tres platós funcionant alhora, tres equips d’actors i tres equips de guió. Vaig acabar com a cap de guionistes. I vaig haver d’anar minimitzant la feina d’actor.

—Per què és important per a vós l’historiador Martín Rodrigo i Alharilla?
—Perquè és l’historiador que més ha documentat la relació de la burgesia catalana amb la colònia de Cuba. Ha estat el meu tutor. He trobat un autor potent, amb unes obres immensament coherents. Crec que hi ha d’haver un reconeixement. Ell és una peça clau en aquesta novel·la.

—Perdoneu la ignorància: ell és la primera persona que documenta que Antonio López era esclavista?
—En aquella època, a Antonio López ja l’acaben anomenant El Negro Domingo. Des del primer moment hi ha en l’ambient barceloní una sospita. És un home que se suposa que ha fet molt per Barcelona i per l’Espanya d’aquell moment: no tan sols el desplegament de l’Eixample, sinó també tota la flota naviliera, el ferrocarril, el Banco Hispano Americano, el tabac de Filipines. I se sospitava que era esclavista. Que no vol dir negrer, és diferent.

—Quina és la diferència?
—El negrer és el qui va a buscar els esclaus a l’Àfrica i els porta a Cuba. Un esclavista és el qui s’aprofita de l’economia colonial basada en l’esclavitud. I ell indiscutiblement ho és. I Martín Rodrigo documenta que a l’època ja havia estat investigat per la corona anglesa, per haver invertit a portar negres de l’Àfrica. L’exculpen, però l’investiguen. Fins el 1886 no s’aboleix l’esclavitud a Cuba. En els darrers cinquanta anys, els espanyols trafiquen amb més esclaus que no pas la corona anglesa en tota la història de l’esclavitud. És una barbaritat, una cosa bestial. De fet, des del 1830 és prohibit de traficar amb negres, però ells continuen tenint esclaus. Això no és prohibit. Si neix un fill, neix esclau. De nous, no se’n poden agafar. Però si neix un fill d’esclaus, és esclau. I es feien granges amb dones que parien esclaus.

—De Martín Rodrigo, quin llibre em recomaneu?
—Si vols conèixer la figura d’Antonio López, Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Editorial Ariel) està molt bé. També té Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos. El besavi dels escriptors, o el rebesavi, també era esclavista.

—El protagonista del llibre és també Luis Massó, esclau alliberat, que ficcioneu i acaba essent sastre.
—Està documentat que Luis Massó va existir. És un nen de tres anys a qui Luisa Bru, la dona d’Antonio López, compra la llibertat. En el moment en què descobreixo el Luis, em demano què se’n deu haver fet, d’aquest negre? Va continuar en contacte amb la família López Bru? Es va instal·lar a Barcelona? Tot això que surt a la novel·la és inventat. I vaig voler fugir de la figura del bo i el dolent. He fet un Luis molt contradictori.

—Un home que està més preocupat de defensar el seu èxit professional que no pas de defensar els seus, els negres.
—Exacte, ell vol ascendir dins la burgesia com a sastre. És un negre que voldria prosperar, i voldria ser blanc: hi ha molts moments en què es mira al mirall i odia el seu color de pell.

—L’altre tema de la novel·la potser serien les dones?
—El món obrer i les dones, que és tot al voltant de no tenir llibertat. La Clementina és un altre personatge d’aquests: sempre tutelada per la figura masculina. Primer pel pare, després pel marit, i si es mor, pel fill. I si no té fill, passa a ser tutelada per un germà.

—Pancho Bru, el cunyat i enemic d’Antonio López, va existir?
—Sí. I el llibre que ell publica dues vegades, també. Fa el llibre pensant d’evitar que posin l’escultura en honor a Antonio López. [L’escultura la van acabar posant a Barcelona, fins que el 2018 la van retirar.] El llibre és una perla. Hi veus un paio enrabiat que vol desemmascarar López. És la gran controvèrsia de molts historiadors. Si creure-se’l o no. Com a personatge d’una novel·la, Pancho és d’una contundència brutal.

—Luis Massó acabarà fent de sastre, però també d’obrer a Sants. Al llibre veiem com viuen els esclaus, i també els obrers.
—Els escarments físics a Cuba eren brutals. Decapitar un negre que s’havia escapat i penjar-ne el cap a l’entrada d’un ingeni, això era una cosa que s’havia arribat a fer. Esquarterar-lo, lligant-lo a cavalls, també, i càstigs físics amb fuetades, fer-los anar a la plantació amb els peus descalços. Pensa que amb quaranta anys ja es morien. Passa que l’obrer tampoc és que ho passés gairebé. La meva àvia, amb nou anys, treballava en una fàbrica tèxtil aquí a Mataró. Les colònies tèxtils no deixen de ser una semiesclavitud.

—Si haguéssiu de resumir el llibre, com ho faríeu?
—És una novel·la històrica d’aventures, un homenatge al gènere d’Alexandre Dumas. I parla d’una època que, per desgràcia, aquí coneixem molt poc, i l’enriquiment de la figura dels indians, que s’aprofitaven d’un sistema econòmic amb mà d’obra esclava. Hem de reinterpretar el passat per fer millor el present i el futur. Aquest és una mica el motiu pel qual jo escric. Una novel·la basada en fets reals.

—Hi havia més esclavistes que no us pensàveu, o menys?
—Molts més. Cuba seria com tres Catalunyes i va arribar a haver-hi un 50% llarg d’esclaus. I sobretot, la brutalitat. El que em va sacsejar més va ser el maltractament de l’esclavitud.

—I fet per catalans.
—Fet per catalans també, i tan brutal.

—Com els Vidal Quadras.
—Vidal Quadras. I Artur Mas també té uns parents, un avi o un rebesavi. I Joan Güell, pare de l’Eusebi. Ell llibre que menciono seu [Rebelión cubana] també és autèntic. Hi acaba fonamentant que Cuba no ha de ser independent econòmicament perquè seria un desastre per a Espanya, i això no ens convé. “Però és que a ells tampoc els convé. Nascuts esclaus, si els deixéssim en llibertat, encara seria pitjor.” Acaba argumentant-ho amb un paternalisme deplorable.

—Comenteu la frase: “Gràcies a Déu, avui en dia ja no hi ha esclaus.”
—En absolut. En aquests moments hi ha, com dic en una nota, cinquanta milions d’esclaus al món. La qual cosa ens situa en el moment de tota la història de la humanitat amb més esclaus al planeta. Dit per l’Organització Internacional del Treball. Són dades documentades, de l’any 2018 o 2022. [Les dades inclouen persones forçades a treballar i les casades contra la seva voluntat.]

—Què converteix una persona en un esclau? Que la poden comprar?
—L’esclavitud es basa a contraure un deute, bàsicament. Per això et dic que en el món actual hi ha esclaus. Un esclau negre podia arribar a comprar la seva llibertat. Passa que sempre era molt difícil de pagar el deute.

—Voldríeu afegir res?
—Què explico en aquesta novel·la? La construcció d’una Barcelona encotillada per les muralles i el desplegament de l’Eixample, que no s’hauria pogut implementar tan de pressa si no hagués estat per les fortunes de les quals el primer capital era vingut de Cuba. Sense aquest capital no s’hauria pogut fer. El Liceu, el modernisme, la construcció de la catalanitat es basa en aquest espoli humà? És una pregunta que faig. Jo estic supercontent del personatge del Luis. I et diré una cosa que he dit molt poc: a la presentació que vaig fer a Molins de Rei, no recordo quin dels periodistes parlava de l’epopeia d’un esclau a Cuba. I em vaig emocionar. És un personatge que me’l sento molt meu. Té aquesta cosa tan humana que és, ara defenso el blanc, però al cap de cinc minuts ja començo a defensar el negre, i el blanc ja no el veig tan blanc, i el veig gris. És meravellós, això.