Per què volem que perda Espanya aquest vespre?

Aquest vespre, quan al MetLife Stadium de Nova Jersey l’àrbitre xiule el començament del partit que tanca la Copa del Món 2026, hi haurà catalans que viurem el mateix instant de maneres irreconciliables. Hi haurà qui voldrà i esperarà que Espanya guanye el seu segon Mundial. Però també molts catalans, amb una serenitat que potser sorprendrà als espanyols, desitjarem i voldrem que guanye l’Argentina. 

No és odi, això. L’odi és una passió que degrada qui la sent abans que qui la rep. Coneixem els noms dels jugadors que defensen la samarreta espanyola i n’admirem uns quants, que al capdavall són l’espina dorsal del Barça. Sabem perfectament que un xiquet de Rocafonda i un altre de Foios seran diumenge sobre la gespa vestits de roig. La raó que ens porta a invocar Messi i l’albiceleste, però, no és pas la irracionalitat de l’odi. Totalment al contrari: és racional.

L’argument és el més vell i el més senzill –i tothom l’entén encara que molts s’estimen més no mirar-lo de cara. La selecció espanyola no és, per a l’estat on vivim nosaltres, un equip de futbol: és una litúrgia i una força de xoc.

Cada victòria –i la victòria en un Mundial encara més– es converteix en una processó de banderes que l’endemà algú fa servir com a argument… contra nosaltres. Més i tot que a favor d’ells. Guanyar un Mundial no canvia cap llei, però canvia l’atmosfera, i l’atmosfera ho és tot en política.

El 2010 això ja ho vam viure: la copa alçada a Johannesburg, aquella del gol d’Iniesta, va ser administrada, ací, com un vaccí contra la pluralitat i com una droga contra la catalanitat. No va impedir el procés d’independència, això és cert. Però van fer tant com van poder perquè ajudàs a frenar-lo. I siguem francs: els mateixos que ens neguen cada setmana la llengua als tribunals, els mateixos que van enviar les porres el 2017 i encara les justifiquen avui, els mateixos que s’enduen els diners a l’altiplà, els mateixos que van deixar morir 230 valencians i encara avui són capaços de defensar Mazón, els Llarena i Marchena, els Illa i Abascal i tots els borbons asseguts en un sofà ploraran d’alegria diumenge si guanya Espanya.

I potser algú es demanarà: què hi té a veure, el pobre Oyarzabal, amb tot això? Res. Els jugadors no en tenen cap culpa. Però no fem trampes, que tan innocents no ho som: les banderes no pregunten mai als jugadors. Les banderes s’ho mengen tot. I aquesta bandera va sempre contra nosaltres. En un carrer qualsevol del nostre país podeu trobar una paradeta amb la senyera i no sabreu si és una col·lecta contra el càncer, un grup d’estudiants que ven roses per al viatge de fi de curs o una associació de defensa de qualsevol parc o serralada local. Si hi veieu una paradeta amb l’espanyola, en canvi, penseu malament i l’encertareu.

En el desig de victòria argentí hi ha, per això, un argument moral: no es pot demanar a un poble que celebre qui el nega. Durant dècades han provat d’explicar-nos una vegada i una altra que compartir l’alegria per les gestes de la Roja era la prova de la nostra normalitat, i que no compartir-la era la prova de la nostra malaltia. Doncs reivindiquem el dret de no fingir. És més honest –i fins i tot més respectuós– proclamar clarament que anem amb l’Argentina que no pas seure amb un somriure de cartó pedra, dissimulant-ne el sentiment. La sinceritat és l’última forma de respecte que tenim quan tota la resta s’ha fet malbé. 

I, evidentment, hi ha el futbol, perquè també és qüestió de futbol, i seria una impostura fer veure que no. L’Argentina ha fet mèrits per a guanyar aquesta copa, mèrits que no depenen de cap frontera: catorze victòries seguides en mundials, la possibilitat de guanyar-ne dos de consecutius com no ho fa ningú d’ençà del Brasil de Pelé, i una remuntada contra Anglaterra, en deu minuts finals, que va ser tota una lliçó de caràcter.

Però sobretot hi és ell: Messi. Aquell xiquet que va arribar al FC Barcelona a tretze anys i una hormona del creixement pagada pel club, el jugador que va fer del Camp Nou el centre del món durant dues dècades. El mateix jugador que durant dècades, a Madrid i al Reial Madrid, han fet tant com han pogut per denigrar-lo, per rebaixar-lo, per fer veure que és un més i no el millor jugador de la història.

Si avui Lionel Messi alça la copa a trenta-nou anys –en l’últim partit gran de la seua vida–, nosaltres veurem tancar-se davant els nostres ulls un cercle màgic que va començar a la Masia i que va vinculat plenament amb Catalunya. I, què caram, serà un plaer enorme, especialment pels culés, poder-ho viure. Que això és una reacció sentimental? Bé, ja ho diu la Fallaci, que tan sols els mediocres no se senten mai commoguts per res.

Resta, finalment, la paradoxa. És veritat que avui una part fonamental del talent que vestirà de roig s’ha format ací, parla la nostra llengua i ha crescut als nostres carrers. Espanya podria guanyar el Mundial gràcies a futbolistes que el nacionalisme espanyol més ranci mira encara amb recel. Pel cognom o pel barri d’on són, per la religió que professen. Hi ha qui, en això, hi veu un motiu per a reconciliar-s’hi. Però no costa gens ni mica de veure-hi la vella història de sempre: els imperis han sabut, una vegada i una altra, nodrir-se del talent de les perifèries sense concedir-los mai res en canvi. Roma, la Roma imperial, ho feia amb els gladiadors hispans. Espanya, avui, ho fa amb els futbolistes catalans, obligats a anar-hi -no ho oblidem això.

Per tot plegat –però també i sobretot perquè Espanya impedeix l’existència d’una selecció catalana, cosa que no fa el Regne Unit amb Escòcia o Anglaterra; que no fa el Regne dels Països Baixos amb Curaçao– molts catalans avui seurem davant del televisor desitjant que guanye l’Argentina. La cosa és ben simple: els pobles que no poden triar gairebé res acaben aprenent a triar, almenys, les seues alegries. I aquesta llibertat mínima –la de decidir per qui bat el cor un diumenge de juliol– és la que exercirem milers de catalans aquest vespre. Sense que aquesta vegada ens ho puguen reprimir ni amb els piolins ni amb el Tribunal Suprem.

“Anybody But England”: no, no és gens rar desitjar la derrota del teu adversari polític

Per si cal aclarir-ho millor: no, no és gens rar ni inusual desitjar la derrota en un camp de futbol del teu adversari polític.

Aquesta setmana, mentre Anglaterra preparava a Atlanta la semifinal del Mundial contra l’Argentina a les botigues d’esports de Glasgow es van exhaurir les samarretes blanc-i-blaves i pels carrers de les grans ciutats del país es veien gaiters interpretant “La cuarta estrella” (“El quart estel”), l’himne dels campions vigents, mentre tot de banderes argentines penjaven de balcons. Fins i tot l’SNP, el partit del govern escocès, va publicar un comunicat convidant el país a “alçar una copa per l’Argentina”, amb l’excusa peregrina de l’aniversari d’un acord comercial sobre el whisky. De tot això, els escocesos en diuen ABE: “anybody but England” (‘qualsevol abans que Anglaterra’).

Els seguidors d’Escòcia –la famosa Tartan Army– no van perdre l’ocasió de deixar-ho clar, en cap moment d’aquest Mundial. Perquè tot això prové d’una llarga tradició. L’any 2006, Andy Murray va dir en una conferència de premsa que al Mundial d’Alemanya animaria “anyone but England”. Enguany el rei Carles mateix, amb la ironia calculada que gasta la corona quan trepitja terreny pantanós, va admetre que potser era “massa demanar” que la Tartan Army animàs Anglaterra. No s’equivocava. El migcampista John McGinn ho va explicar amb una franquesa desarmadora al seu company de vestidor Ollie Watkins: “Això no és res personal, és estructural.”

La premsa conservadora anglesa ha reaccionat aquests dies amb articles indignats que retrauen als escocesos que animen el país contra el qual van morir vuit soldats de la Guàrdia Escocesa a la batalla de Mount Tumbledown, a les Malvines, l’any 1982. L’argument té una certa força, però negligeix una dada essencial: en aquestes qüestions, la memòria futbolística sempre guanya la memòria militar. I la memòria futbolística escocesa recorda que Diego Maradona va marcar el primer gol amb la selecció argentina a Hampden Park, quan tenia divuit anys. Amb això n’hi ha prou per a construir un parentiu. Quan va acabar el partit i els jugadors argentins van desplegar una pancarta que afirmava que les Malvines eren argentines, tot va prendre encara una dimensió més gran.

Però si algú pensa que això –o desitjar la derrota de la selecció espanyola– és una excentricitat britànica, que mire cap al Brasil. El 13 de juliol de 2014, al Maracanã, es va jugar la final del Mundial entre Alemanya i l’Argentina. Feia tan sols quatre dies que Alemanya havia infligit al Brasil la humiliació més gran de la seua història futbolística, el 7 a 1 de Belo Horizonte. Doncs bé: aquell diumenge, l’estadi més sagrat del futbol brasiler es va omplir de brasilers que animaven Alemanya. Els botxins de dimarts eren els herois de diumenge. Cada vegada que Messi tocava la pilota, el Maracanã el xiulava. La premsa brasilera ho havia teoritzat obertament els dies previs: perdre de 7 a 1 era terrible, però que l’Argentina alçàs la copa al Maracanã era senzillament inconcebible. Quan Mario Götze va marcar el gol de la victòria alemanya a la pròrroga, mig Rio de Janeiro va respirar alleujada.

I els argentins, cal dir-ho també, no estaven en condicions de donar lliçons. Aquell mateix Mundial havien convertit en himne el “Brasil, decime qué se siente“, una burla cantada amb melodia de Creedence Clearwater Revival que celebrava, entre més coses, que Maradona era més gran que Pelé. La rivalitat és perfectament simètrica i perfectament recíproca.

A Europa, en el Mundial d’enguany hem vist milers de corsos celebrant als carrers d’Ajacciu l’eliminació de la selecció francesa i molts bascs manifestant-se al pont internacional el dia de l’Espanya-França, per a reivindicar la selecció del seu país. Però el cas clàssic és el dels Països Baixos amb Alemanya.

Quan la selecció neerlandesa va eliminar la República Federal d’Alemanya a la semifinal de l’Eurocopa del 1988 –jugada a Hamburg, per a més glòria–, la festa a Amsterdam va ser més multitudinària que no pas la de la final guanyada contra la Unió Soviètica pocs dies després. Nou milions de persones, més de la meitat del país, van eixir al carrer. Un veterà de la resistència va dir aquella nit una frase que ha quedat per a la posteritat: “Avui sí que hem guanyat la guerra.” El rerefons era transparent: l’ocupació nazi, la fam de l’hivern del 1944, les bicicletes confiscades que els neerlandesos encara avui reclamen als alemanys amb un sarcasme que no caduca. Durant dècades, cada eliminació alemanya s’ha celebrat als Països Baixos com una petita justícia poètica.

I si parlem del gènere, cal reservar un altar per al noruec Bjørge Lillelien, el comentarista que va convertir la victòria de Noruega contra Anglaterra del 1981 –en un simple partit de classificació– en la peça de ràdio esportiva més esmentada de la història. Fora de si, Lillelien va enfilar en anglès una lletania de glòries britàniques derrotades: “Lord Nelson! Lord Beaverbrook! Sir Winston Churchill! Sir Anthony Eden! Clement Attlee! Henry Cooper! Lady Diana!” I ho va rematar amb una frase immortal: “Maggie Thatcher, els teus xics han rebut una bona repassada!”

Allò no era una portada, era una emissió de ràdio, però va fundar el gènere sencer: el plaer de la desgràcia aliena elevat a literatura oral.