La festa de Sant Joan, que a l’hemisferi nord s’escau pel solstici d’estiu, se celebra arreu de maneres molt diferents. Però malgrat la diversitat de la festa, hi ha alguns costums que es repeteixen en punts del planeta molt allunyats, com ara els rituals de fertilitat que tant es fan al Midsommer escandinau com a la celebració de la nit de Sant Joan a Veneçuela. O la creença que durant aquesta nit l’aigua purifica, un costum que tant es fa a Puerto Rico com a la costa gallega, amb banys al mar, o als països de tradició eslava, amb els jocs d’aigua que es fan per la festa d’Ivan Kupala.

Això ha portat l’antropòleg Roger Canals a demanar-se, en un capítol del llibre La nit de Sant Joan a Barcelona, si la nit de Sant Joan és una festa local o global. Reflexiona que hi ha tantes festes de Sant Joan com persones que hi participen, perquè cadascú té la seva experiència personal i íntima. Però alhora, Sant Joan és una festa que fa mil·lennis que se celebra i la segueixen moltes cultures del món, sobretot als països de tradició cristiana.

Explica que l’antiguitat de la festa va lligada a la celebració del solstici d’estiu i que és un ritual de pas. ‘Les societats arcaiques tenen una concepció cíclica del temps i per això fan servir aquests rituals com un element de connexió, un pont, entre dues etapes.’ Afegeix que si mirem la nostra societat actual, trobem restes d’aquests rituals antics en els funerals, com a traspàs entre la vida i la mort, i en determinats aniversaris, com quan se celebren els divuit anys i l’entrada a l’edat adulta.

Però el punt més interessant del capítol és quan desgrana les diverses celebracions de la nit de Sant Joan que es fan al món i en què es poden veure tot d’elements comuns. Així, el foc és el protagonista indiscutible de la nit, sobretot en forma de foguera. Se’n fan als països eslaus; a la península escandinava, on es cremen uns troncs pelats molt llargs; al Quebec, on per Sant Joan es fa la festa nacional; a Polònia i Hongria; a les Festas Juninas de Portugal… A més, en tots aquests llocs perviu la idea que el foc purifica i per això hi ha el costum de saltar per sobre les fogueres o cremar-hi objectes que ja no ens serveixen.

A Llatinoamèrica, la festa de Sant Joan també hi és molt arrelada i s’hi barregen costums precristians lligats al solstici, creences que els esclaus van portar de l’Àfrica i la tradició catòlica. Les danses i la música, amb molta percussió, que es fan tant al Brasil com a Veneçuela són de clara reminiscència africana. A més, a Veneçuela, Sant Joan és una festa molt destacada: té molt seguiment entre la comunitat afrodescendent perquè durant el colonialisme era de les poques festes on es podien divertir.

En el decurs de la celebració, també es fa una dansa en què les dones es posen al mig de la rotllana i intenten seduir als homes, un costum amb un fort component sexual que també es fa per les celebracions del solstici d’estiu a Suècia. La festa que es fa allà té diversos elements que parlen de la fertilitat: alguns són naturals, com ara la presència de flors i plantes en els guarniments i d’altres són més explícits i es manifesten per mitjà del ball.

Continuant a l’Amèrica Llatina, algunes cultures precolombines de la zona dels Andes celebren el solstici d’estiu des de temps immemorials. Així, a Bolívia i al Perú celebren l’Inti Raymi, una festa que ret culte al sol encenent fogueres i llegint el futur entre les cendres. La cultura Mapuche, present a l’actual Xile i Argentina, també manté el costum de celebrar el solstici amb una festa anomenada We Tripantu. Però en el seu cas, com que són a l’hemisferi sud, celebren el solstici d’hivern.

Canals arriba a la conclusió final que la nit de Sant Joan és una festa amb una naturalesa doble: singular i universal. ‘Per un costat és una festivitat particular, circumscrita a un àmbit geogràfic concret i a un període històric determinat. Però també pot ser una expressió cultural de caràcter universal, que es manifesta, sota formes molt diferents, en llocs, èpoques i contextos culturals heterogenis.’

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb