Quin és l’origen de la mona de Pasqua? Per què hi posem un ou? Tots els secrets

Parlem de la tradició de la mona i de com ha evolucionat fins a tenir la forma que té avui dia

VilaWeb
Redacció
14.04.2022 - 21:30
Actualització: 14.04.2022 - 18:07

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Sou dels que poseu ous durs a la mona o dels que els preferiu de xocolata? Trieu l’opció que tireu, sabeu per què hi són? La mona és una de les tradicions més arrelades de la Pasqua, però també la que té uns orígens i un significat més incerts. Tot i que la mona ja és citada com a tal al segle XV, una de les teories més arrelades ens porta encara més enrere en el temps i explica que la paraula deriva de l’àrab clàssic, del mot mûna que vol dir “obsequi” o “regal”.

I per què s’obsequia amb ous?

Tal com explica Amadeu Carbó, folklorista i escriptor, l’ou és un element simbòlic que a la majoria de cultures evoca una qüestió positiva relacionada amb la regeneració i amb la fertilitat. Una tradició que ve de lluny: “No només grecs i romans, també perses i ara hi ha qui diu que també els xinesos, en algun moment de l’any s’obsequiaven amb ous. A la nostra latitud i al nostre hemisferi aquest costum es produeix en tombar de l’hivern a la primavera”, diu Carbó.

Es tracta d’un símbol molt anterior al cristianisme, però que es va acabar adoptant: “Com que l’ou ja portava la càrrega simbòlica de la regeneració, de la fecundació i de la continuïtat, va ser molt fàcil associar-lo a la Pasqua com a símbol de Resurrecció. L’associació va ser directa i gairebé no es va haver de reinterpretar res”, assenyala Carbó. D’aquesta manera, s’explica que nosaltres fem servir la mona com a element transmissor d’aquest ou i d’allò que significa.

Per la mateixa simbologia, també és habitual veure conills a les mones de Pasqua. Aquests animals s’associen a la idea de fertilitat i de continuïtat del clan. Per això, una evidència que la reforça és que als països nòrdics qui porta els ous són els conills.

ou mona pasqua
Tim Reckmann/ Wikimedia Commons/ CC BY 2.0.

Per què ara hi ha ous de xocolata?

La tradició s’ha anat forjant i cada any els padrins entreguen als fillols aquest pastís tan particular. Ara, no sempre ha estat així: “L’ús de la xocolata és un fet modern, que no podem associar més enllà de final del segle XIX”, conta Carbó.

De fet, no va ser fins al segle XVIII que es va popularitzar el consum de xocolata, atès que al començament tan sols era a l’abast de les classes benestants. Més tard, a final del segle XIX, els pastissers del Principat van començar a elaborar mones amb figures de xocolata. “L’objectiu era modernitzar les mones de procedència més rural o casolana –les mones cristines– i fer-les evolucionar: primer, fent una base de pastís i després, canviant els ous durs pels de xocolata”, diu Carbó. Encara que a molts llocs del país, com ara al País Valencià, la mona tradicional, amb la massa cristina o de rotlle coronat amb ous durs, és la que s’acostuma a regalar.

ous mona pasqua
Tamorlan/Wikimedia Commons/ CC BY-SA 3.0.

Fins quan s’hauria d’entregar, la mona?

“En el moment que el padrí obsequia –públicament, perquè es fa en el redòs de la família– amb la mona al fillol, renova el seu compromís amb aquella persona per tot un any”, diu. Així, la mona és una mena de contracte de cura que s’ha d’anar renovant de cíclicament, però segons la tradició arribaria un any en què es deixaria d’entregar.

“Ara perquè som talossos i fem mones als fillols que tenen trenta i trenta-cinc anys, però no té cap significat més enllà que t’estimes a la persona.” Antigament, s’entregava la mona fins que es considerava que ja eres prou gran i, per tant, que el padrí ja no havia de renovar el compromís amb tu.

La tradició també diu que s’havia de posar un ou per cada any que tenia el fillol. Així, quan es considerava que ja no necessitava el suport del padrí, desapareixien la mona i els ous. “Això passava entre els set anys i els nou. La idea d’infància és molt moderna. Abans, a deu anys els nens ja marxaven al camp o a la fàbrica”, assenyala.

D’aquesta manera, la mona fins i tot es pot arribar a considerar un ritual de pas, és a dir, aquells rituals que marquen el pas d’una edat a una altra de la vida. Carbó explica que fa temps hi havia molts rituals de pas, però que el cristianisme els va anar absorbint dins els sagraments: “Ho són el bateig, la comunió… Per a entendre’ns, la mona s’hauria d’acabar amb la celebració de la comunió, perquè és en aquell moment quan es considera que ja ets un nen gran.”

De xocolata o no, amb base de pastís o sense i rebent-la a tres anys o a trenta-tres, la mona ha pres formes molt diverses. Experimentant i fent volar la imaginació, pastissers i xocolaters d’arreu creen figures originals, abstractes i, fins i tot, vinculades a l’actualitat. Ara, els que preferiu els ous durs i les mones més tradicionals, encara en podreu trobar. Això sí, si encara teniu la sort de ser obsequiats amb aquest pastís únic.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies