27.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 28.07.2026 - 08:37
Diumenge, a Palma, setanta mil persones es van manifestar contra la saturació turística. Ni un sol incident en tot el recorregut: ho admet la policia mateixa en el seu atestat. La de diumenge va ser una protesta exemplar, de les que li agrada observar a qualsevol demòcrata. En arribar a les Voltes, però, la policia espanyola va tancar els accessos amb unes barreres que ja tenia preparades i milers de persones van quedar comprimides –sense avís previ– en un embut, sense poder escoltar els discursos ni participar en la concentració. I d’allà va eixir una tanda demencial de cops de porra, una dotzena de ferits i un fotoperiodista amb el cap obert.
El responsable d’aquest despropòsit és el delegat –socialista– del govern espanyol a les Illes. No pas el PP ni Vox. La pregunta, doncs, és per què això passa sempre igual amb la policia espanyola, i per què importa tan poc qui la governa.
Per trobar-hi una resposta, en primer lloc, cal entendre que l’ordre públic espanyol –a diferència del que passa en les democràcies– no és pensat per garantir que una manifestació arribe bé al final. És dissenyat per contenir-la, presumint que qualsevol manifestació és un perill. I aquesta diferència –heretada d’aquell franquisme amb el qual no s’ha trencat mai– ho és tot.
Diumenge, a Palma, la decisió que ho va precipitar tot no va ser la càrrega: va ser tancar les Voltes. Allà on acabava la manifestació i on volia arribar la gent. I el mecanisme és evident: poses una barrera davant milers de persones que caminen, generes pressió, la pressió genera empentes, les empentes generen la resposta i la resposta genera l’atestat que després explicarà que hi havia grups violents. El dispositiu origina l’incident que després justifica el mateix dispositiu. Ho hem vist tantes vegades que hauria de ser un teorema i ensenyar-se en les escoles.
Més en particular, encara, hi ha el fet que les unitats antiavalots són entrenades per a l’enfrontament, avaluades per la seua capacitat d’aguantar una línia i equipades amb material que fa mal a distància i causa irritació a prop. No hi ha, en tot el seu desplegament, ni una sola peça dissenyada per a rebaixar la tensió. Els antiavalots –i tant hi fa que siguen espanyols o dels Mossos– són un cos preparat exclusivament i únicament per xocar. I, per tant, acaben xocant, encara que davant hi haja padrins o àvies amb pancartes.
Aquesta és l’explicació de fons. Però hi ha dues particularitats espanyoles que cal tenir ben en compte: no els passa mai res i enfrontar-s’hi és molt car.
Les dades ho confirmen. El darrer informe d’Irídia, d’aquest abril, comptabilitza cinquanta-tres casos de violència institucional litigats el 2025. En vint-i-vuit, no hi va haver cap investigació policíaca interna. Cap. Dels dinou que sí que en van tenir, dotze van ser per requeriment judicial. I en tan sols tres casos –tres casos de cinquanta-tres– va ser el mateix cos qui va identificar l’autor dels fets. El 67,9% de les causes han estat arxivades sense més ni més. I la fiscalia s’ha oposat activament a la investigació en dinou casos.
Traduït: la lliçó que aprèn qualsevol policia d’aquests –el nivell intel·lectual dels quals sol ser inferior a la mida dels seus braços– és que els seus no el vendran mai ni el deixaran penjat. Que el número que estan obligats a dir no es veu bé; i si es veu bé, és igual. Que el vídeo no servirà de gaire; que la fiscalia no l’incomodarà i farà veure que xiula; i que si algú l’assenyala i la cosa es complica, aleshores els sindicats –aquests estrambòtics “sindicats” de policia– eixiran a defensar-lo bramant i amenaçant abans que ell arribe a casa.
I ací és on el càlcul polític es tanca. Perquè enfrontar-se als sindicats policíacs és car: significa quedar retratat com un “antipolicia” –no sé si la paraula existeix, però el concepte s’entén– en el marc mental que ha construït la dreta i que l’esquerra no ha gosat mai de disputar. En canvi, un jove amb el cap obert no causa gaires maldecaps al polític –recordeu que cap govern no ha perdut mai unes eleccions per una càrrega. La qüestió és que mentre aquesta asimetria es mantinga, tots els governs faran igual, i el color de la sigla –si és el PSOE o el PP, el culpable de la càrrega– només decidirà el to del comunicat de l’endemà. Amb sort i encara.
Per això, no entendrem res mentre no assumim que, per al règim –perquè aquesta és una qüestió de règim– la violència no és un excés, ni un accident. La violència era, per al franquisme, i és, avui, una funció: la que encareix el preu d’eixir al carrer per als ciutadans. Qui va rebre diumenge a Palma i qui ho va veure per la televisió aprenen la mateixa cosa, que és exactament el que s’havia d’aprendre: no t’hi fiques. O algú es pensa que el desconcert polític i social català no és el fill directe de la violència exercida el 2017 i el 2019.
La resposta a “per què peguen els policies” és, doncs, decebedorament simple: els policies peguen perquè els funciona i no els costa res. El dia que una càrrega injustificada coste la feina a algú –a l’agent que colpeja, al comandament que ho ordena, al delegat del govern o al ministre–, aquest article ja no caldrà escriure’l. Fins llavors, de tant en tant, caldrà repetir-lo perquè entenguem millor on som.
