Per què, tot i la cessió, la decisió de Puigdemont és un pas endavant?

  • «No hi ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una confrontació podrem anar endavant»

Vicent Partal
01.03.2018 - 22:00
Actualització: 02.03.2018 - 17:12
VilaWeb

El president Puigdemont va anunciar ahir el començament de la institucionalització de la República, des de l’anomenat espai lliure de Brussel·les, cinc mesos després del referèndum d’autodeterminació. També va dir que havia arribat l’hora d’actuar, tot anunciant una querella davant l’ONU contra el Regne d’Espanya. I va posar sobre la taula una fórmula per a desblocar la gestió autonòmica amb una renúncia al càrrec de president de la Generalitat, que va afirmar que era provisional. Des d’ahir, la seua tasca és posar dempeus, precisament, les institucions que hauran de donar forma a la República proclamada el 27 d’octubre. I tot això des de la llibertat que Europa ofereix als catalans, en contrast amb la tirania critàrquica espanyola.

Precisament la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya va ser un gran exemple per a entendre què ens espera si continuem sota aquest ‘govern dels jutges’, sota aquest govern falsejat que fa possibles escenes surrealistes, indignes d’una democràcia, com les amenaces penals al parlament pel simple fet de debatre no pas una moció, sinó una transacció a una moció.

El bloc del 155 no cedirà ni un pam de terreny en la repressió a les institucions autonòmiques catalanes. I, per tant, les institucions nacionals catalanes –que sembla que siguen la mateixa cosa, però no ho són– necessiten una estratègia que mantinga la pressió sobre Espanya i la comunitat internacional més enllà de la gestió de l’autonomia. Que combine l’actuació política de gran abast amb ‘fer-se càrrec d’una burocràcia menor’, per dir-ho en paraules de Julià de Jòdar. I per a fer això calen institucions que no estiguen ofegades, que siguen lliures i puguen actuar en llibertat.

Aquest és el sentit del pas endavant que ahir va anunciar el president Puigdemont. La República Catalana no és cap entelèquia, per més que alguns en facen befa. Fou proclamada pel Parlament de Catalunya, legalment. Té la majoria del parlament actual a favor. Acaba d’anunciar com començarà a institucionalitzar-se, quines institucions desplegarà. Ja té un edifici on opera, a Waterloo, i gent que hi treballa. Té uns polítics, començant per Puigdemont, que la representen i representen, així, l’enfrontament contra l’estat espanyol. I, per damunt de qualsevol altra cosa, hi ha dos milions de ciutadans que la poden convertir, si ho volen, en l’ariet de la defensa de la democràcia i les llibertats personals i nacionals.

És lògic i normal que el PP i l’unionisme intenten reduir la complexitat de tot això que he explicat a un simple ‘pas al costat’ del president Puigdemont. Que també ho és, és clar. Perquè el parlament ha tingut por de proclamar-lo i ha cedit a la pressió espanyola. Ja he dit repetidament aquests dies que crec que cedint no s’hi guanya res i que cedir és una mala estratègia. Però aquesta ha estat la decisió del bloc independentista al parlament, dels tres partits, i poca cosa podem fer-hi nosaltres.

Ara, si la decisió del parlament ha estat cedir, la que Puigdemont va anunciar en el seu discurs és molt més complexa. Inclou la cessió, car en definitiva si ell volgués podria forçar eleccions. Però no és únicament –ni sobretot– una cessió. No sé si és raonable que sectors de l’independentisme s’apunten ara a la tesi del pas al costat i prou, per més que el partidisme els emboire la vista. Però estic segur que el temps posarà les coses a lloc. Espanya volia, i el Financial Times en parlava en un article molt interessant ahir, un ‘cop quirúrgic’ que li permetés de dir que això de Catalunya ja s’havia arreglat, que s’havia acabat la proposta de ruptura i que el Principat era una plàcida autonomia més. Però això no ha passat i, en canvi, des d’ahir es troba que s’activaran aquestes institucions que, per desgràcia nostra, no s’activaren quan tocava i quan més les necessitàvem, just després de la proclamació. No hi ha República, tal com la voldríem, però tampoc no hi ha la Catalunya autonòmica que voldrien ells. La confrontació es manté oberta. I només entenent-ho com una confrontació podrem anar endavant.

I a Espanya hi ha tres coses que li fan por. La primera, i principal, és la que en definitiva li ha fet malbé el pla i l’ha menada a la crisi on s’ha encallat: el vot dels ciutadans catalans. La segona és aquest símbol de la llibertat dels catalans, i del dret de ser persones lliures, en què s’ha convertit la República. Perquè el simple fet d’existir li lleva legitimitat com a estat i l’obliga –tal com veiem ara i adés– a dur la repressió al límit. I finalment té por que algú més poderós, des de fora, acabe imposant-li una negociació. Però sense cap referència alliberada això seria impossible: negociar amb qui? Amb un parlament que no pot decidir ni qui és el candidat? El govern autonòmic i el parlament autonòmic, com es va veure ahir clarament, ja no podran defensar lliurement cap proposta per a Catalunya. Però el Consell de la República i l’Assemblea de Representants sí que ho poden fer. I aquest és el gran canvi d’escenari i aquesta serà la seua feina més urgent. D’ací ve que el primer gest haja estat, precisament, una denúncia davant l’ONU.

Puigdemont va dir ahir que ni claudica ni es retira. Entenc la frustració de molta gent que voldria unes institucions, també a l’interior, més contundents. Però també sé que alguns no volen ni voldran que llegim aquestes frases del seu discurs perquè no els espatlle la realitat paral·lela en què ens volen instal·lar. Aquesta realitat paral·lela que diu que no va haver-hi càrregues el primer d’octubre, que no es va fer cap referèndum d’autodeterminació, que no es va proclamar la República, que el monarca va ser ben rebut diumenge i que els repics d’atuells en realitat eren per a saludar-lo afectuosament. Qui s’ho vulga creure, tot això, per mi ja s’ho pot creure. Però la realitat ha demostrat de sobres aquests darrers anys que és molt més tossuda que no pas els entusiastes titulars de la premsa del règim. Com Mariano Rajoy pot comprovar cada dia, quan s’alça del llit i veu que han passat quatre mesos del colp d’estat però el poble de groc es manté ferm. O quan s’adona que el president Puigdemont, el ciutadà @KRLS, continua treballant per fer realitat el seu projecte polític i es posa en una via on ell, precisament, ja no pot pressionar-lo.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any