16.07.2026 - 18:53
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat, segurament, les millors sentències possibles sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret de la Unió. Perquè ha confirmat amb molta rotunditat els principis que fonamenten aquesta llei i que són la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya amb un respecte escrupolós a la separació de poders, al principi d’igualtat davant la llei, al de seguretat jurídica i al gruix dels drets fonamentals dels ciutadans recollits a la Carta de Drets Fonamentals de la UE i del Conveni Europeu dels Drets Humans.
Són unes sentències que desarmen tots els jutges espanyols que es van manifestar quan la llei tot just es tramitava i que van posar el crit al cel pel fet d’amnistiar els fets relacionats amb el procés d’independència. I posa en evidència tots els jutges que han refusat d’aplicar l’amnistia immediatament, en el termini de dos mesos estipulat, a desenes, a centenars de persones que han hagut d’esperar mesos i anys a poder-se’n beneficiar. I molts encara ho esperen. Són unes sentències que deixen clar que la causa del Tribunal de Comptes que afecta trenta-cinc ex-alts càrrecs del govern i la de l’operació de Judes a l’Audiència espanyola, que afecta tretze CDR acusats de terrorisme, s’han d’amnistiar immediatament. I deixa la pilota al camp de joc del Tribunal Constitucional i del Suprem espanyols (la tornada es jugarà al Bernabéu, diu Puigdemont) perquè amnistiïn d’una vegada els exiliats i els condemnats per malversació.
La clau del retorn
La clau del retorn de l’exili del president Puigdemont, de Lluís Puig i de Toni Comín i la rehabilitació política d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull la té el Tribunal Suprem, que a partir d’avui té menys arguments per a resistir-s’hi, però que disposa encara d’una escletxa que Manuel Marchena, Pablo Llarena i companyia poden tenir la temptació de voler aprofitar.
La sentència de les qüestions pre-judicials que els va enviar el Tribunal de Comptes els invalida un dels arguments per a oposar-se a amnistiar la malversació dels dirigents del procés: nega que el fet d’amnistiar aquest delicte faci perillar els interessos financers de la Unió (que és un dels supòsits d’exclusió de l’amnistia que preveu la llei), perquè, entre més coses, el TJUE diu que ni tan sols en cas d’independència de Catalunya hi hauria una afectació en el pressupost comunitari.
Per tant, Marchena té un argument menys, però conserva l’argument principal per a denegar-los l’amnistia, que no ha estat posat a debat ni a consideració del TJUE. El Suprem es va empescar una interpretació interessada i aberrant del tipus de malversació que la llei diu que no es pot amnistiar, és a dir, en els casos que no tinguin a veure amb el procés d’independència de Catalunya i que impliquin un enriquiment patrimonial personal. Amb aquesta distinció, el legislador va voler incloure la malversació atribuïda a l’1-O i excloure’n els casos que tinguessin com a objectiu l’enriquiment personal, per a ser respectuós amb la directiva europea contra la corrupció. Però el Suprem va dir que, segons la seva doctrina, destinar fons públics a pagar un referèndum equival a pagar el casament de la filla o un viatge de plaer. I no els va amnistiar.
La temptació
Aquesta decisió, el Suprem la manté, i la mantindrà fins que el Tribunal Constitucional espanyol no li digui la contrària. És ara el TC, doncs, que ha de moure peça, ara que ja queda clar l’aval europeu a l’amnistia. Però no correrà pas, Cándido Conde-Pumpido, perquè el TC ha fet saber que fins a la tardor no resoldrà els recursos d’empara dels dirigents de l’1-O a qui el Suprem ha denegat l’amnistia. És possible que encarin una primera deliberació en el ple del TC aql setembre, però com que els ponents assignats als recursos són magistrats del sector afí al PP, la majoria del tribunal, que és afí al PSOE, haurà de tombar els primers esborranys de sentència. Això demorarà el procediment unes quantes setmanes, fins que un altre magistrat proposi una ponència que doni la raó als demandants i que pugui ser aprovada pel plenari.
Caldrà veure fins a quin punt el TC serà categòric i dirà clarament al Suprem que no solament va vulnerar els drets fonamentals de Puigdemont, Junqueras i els altres afectats, sinó que ara els ha d’amnistiar. Perquè la decisió final d’aplicar l’amnistia depèn del Suprem. És el que ha de pitjar el botó. I si bé hi ha aspectes fonamentals de la llei d’amnistia que són plenament resolts pel TJUE, el Suprem pot tenir la temptació de presentar una nova pre-judicial a Luxemburg si el TC li diu que cal amnistiar Puigdemont. Perquè, de fet, el TJUE invalida una de les disposicions de la llei, que és l’obligatorietat dels jutges d’aixecar les mesures cautelars, per més que el procediment resti suspès, per exemple, per la presentació d’una qüestió pre-judicial. El tribunal europeu diu: “L’òrgan jurisdiccional nacional ha de poder acordar o, si escau, mantenir les mesures cautelars fins que se’n dicti la resolució després de la resposta del Tribunal de Justícia [de la UE] a la seva petició de decisió pre-judicial.”
Vet aquí la temptació de Marchena. El Suprem ja ha fet córrer entre la premsa que les ordres de detenció es mantindran i que no s’hi pronunciaran fins que el Constitucional no hagi resolt els recursos d’empara. Quan passi això, a final d’any, podrien presentar una qüestió pre-judicial al TJUE per mirar d’allargar encara més temps el calvari d’exiliats i inhabilitats per l’1-O. Ara ja saben que el TJUE diu que això ho poden fer sense l’obligació d’aixecar les ordres de detenció. La qüestió és què preguntarien novament al TJUE? Què es poden arribar a empescar que el Tribunal de Luxemburg els admeti a tràmit; perquè la qüestió de l’amnistia ha estat prou resolta avui, en termes generals, i perquè aquest tribunal pot rebutjar preguntes que tinguin clarament una voluntat obstructiva i dilatòria. I difícilment trobaríem un cas més evident que aquest.
Els dos mesos per a aplicar la llei
En canvi, hi ha un altre aspecte que és molt important d’aquesta sentència, que és la validació d’un precepte de la llei segons el qual els jutges han d’aplicar l’amnistia, a petició de part i o d’ofici, en un termini màxim de dos mesos. Això fou contestat enèrgicament per molts jutges, i fins i tot per la Comissió Europea en el procediment a Luxemburg, amb l’argument que implicava una pressió inacceptable als jutges i amenaçava el principi de la separació de poders.
Però el TJUE és molt contundent, i diu que no hi ha cap excusa per a no fer-ho: diu que l’obligació dels jutges d’amnistiar “sense valorar les al·legacions i les proves exculpatòries és consubstancial al principi mateix de l’amnistia”, i de fer-ho “en un termini màxim de dos mesos”. I això, com hem anat veient aquests dos darrers anys, hauria d’avergonyir molts jutges (no pas tots, és clar) que han allargat sense cap mena de justificació l’aplicació de l’amnistia, contravenint aquest termini que fixa la llei. Per exemple, els síndics del Primer d’Octubre fa dos anys que esperen l’amnistia mentre els jutges van passant la pilota de qui ha de ser qui finalment arxivi la causa. I, si bé els policies han obtingut tots l’amnistia de manera immediata, encara avui hi ha dos terços dels manifestants que han demanat l’amnistia que encara no l’han rebuda.
Els membres dels CDR que han de ser amnistiats
La decisió del TJUE sobre l’amnistia també és una victòria judicial per als dotze militants dels CDR acusats de terrorisme a l’Audiència espanyola en l’operació Judes. Perquè la sentència és molt clara quan respon al dubte que li formula el tribunal espanyol: la distinció que fa la llei entre les causes per terrorisme que són amnistiables dels que no és ben clara? La resposta és que sí, els casos en què hi ha violacions greus de drets humans com ara morts i tortures no es poden amnistiar, i que això qualsevol jutge ho ha de poder distingir.
A diferència de l’advocat general en les conclusions del novembre passat, el TJUE no diu explícitament que el cas de l’operació Judes encaixi en el supòsit de l’amnistia, perquè el tribunal no ho pot dir. El TJUE dicta doctrina, amb arguments que puguin ser aplicables a qualsevol cas. I en relació amb això, diu que correspon als jutges espanyols de decidir si la causa és amnistiable o no. En aquest cas, l’Audiència espanyola ja va dir que els fets encaixaven amb l’amnistia, però que tenia dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió. Ara el TJUE li ha deixat clar que sí. I no pot tenir més excuses per a posar fi al calvari de tots aquests activistes.
La pilota és al camp dels jutges espanyols, que ara hauran de decidir si porten la desobediència a la llei un pas més enllà, en un terreny inexplorat que voreja el colpisme.
