08.09.2026 - 21:40
“Això no només va d’un atemptat terrorista”, diu amb veu greu i cara de pocs amics un tal Pere en els primers minuts de Cronos, el film de ficció basat en el 17-A, produït per Beta Fiction Spain i Nostromo Pictures, en coproducció amb 3Cat i dirigit pel director Fernando González Molina. En Pere és un responsable de comunicació de la Generalitat que adverteix la seva homòloga dels Mossos d’Esquadra, un personatge inspirat en Patrícia Plaja i representat per Diana Gómez, que no pretengui controlar el relat de la crisi que acaba d’esclatar arran de l’atemptat a la Rambla del 17-A. “Volem controlar la comunicació des de la Generalitat”, rebla en Pere. Amb aquesta escena (i algunes altres) el film descriu una situació de tensió entre els equips de Mossos, per una banda, i del govern, per una altra, en les hores més greus d’aquell dia, en una de les “llicències dramàtiques” que es pren per a definir el context polític en què s’esdevé l’atemptat. Un context que acaba desdibuixat, mig soterrat i, fins i tot, tergiversat.
És evident que es tracta d’un film policíac sobre el 17-A, i que no és pas un documentari, sinó una ficció basada en fets reals. I que l’eix de les dues hores de metratge és l’evolució del dispositiu policíac i dels personatges que en formen part, que malden per esclarir qui és l’autor de l’atropellament a la Rambla i com poden atrapar-lo, i qui forma part del grup que va planificar els atacs i que va cometre l’atemptat de Cambrils.
Però hi ha un altre eix també molt important, el de la gestió comunicativa de la crisi i la tasca extraordinària que va fer Patrícia Plaja com a cap de comunicació dels Mossos en aquelles hores terribles per oferir una informació fiable i eficaç als ciutadans. Però la dramatització d’aquest eix porta els responsables del film a situar el personatge encarnat en pantalla per Diana Gómez en una equidistància entre dos poders polítics, el govern català i el govern espanyol, que es mouen per interessos espuris i no pas per servir la societat en un moment tan greu. I que ho fan per una tensió política entre els uns i els altres –el motiu de la qual no s’explica en cap moment– que la protagonista ha de superar.
No hi ha cap referència a la proximitat del referèndum d’independència, ningú no en parla en cap moment, i tampoc no hi ha cap element visual que ho permeti d’endevinar (es fa estrany de no veure cap estelada, en cap moment, quan aquells dies els balcons n’eren plens). El director i els guionistes s’estimen més d’ometre-ho, esquivar-ho. És una tria. En canvi, plantegen aquesta falsa dualitat amb què l’equip de comunicació dels Mossos va haver de bregar aquelles hores: la pressió de la Generalitat per controlar el relat, per una banda, i la del govern espanyol, per una altra. L’equidistància aplicada al 17-A.
De fet, hi ha un moment en què la cap de comunicació (Diana Gómez) deixa anar: “La gent no entendrà que Madrid i el govern es barallin en la seva guerra mentre hi ha terroristes lliures.” Una frase que impressiona, tenint en compte que la gestió de les primeres hores de la crisi, les més greus i decisives, va recaure completament en els Mossos quant a la part policíaca, i en el govern de la Generalitat en el seu conjunt quant a la part política. I que la coordinació fou fluida, tal com sempre han explicat els seus protagonistes.
En una entrevista a Catalunya Ràdio la setmana passada, Ricard Ustrell preguntava a Patrícia Plaja directament per aquesta escena de tensió amb un responsable del govern, tal com apareix en el film, i si era veritat que l’havia desafiat imposant, per la via dels fets, el control de la comunicació per part dels Mossos d’Esquadra. “No, jo no parlaria de desafiament, i no entraré al detall de les escenes, de si això sí o això no. El film sí que recull bé la voluntat de ser molt àgils però també molt rigorosos i extremadament transparents.” Plaja mateixa destacava la confiança absoluta de què van gaudir els professionals de l’àrea de comunicació en aquesta entrevista amb VilaWeb el 2018, i, respecte de la part política, parlava així del conseller d’Interior Joaquim Forn en aquesta altra a El País el mateix any: “Estic eternament agraïda al conseller Forn: acabava d’arribar i va ser un deu en generositat. Va cedir tot l’espai al cos dels Mossos. Un altre polític no ho hauria fet.”
El timó el van agafar des del primer minut les autoritats catalanes. I això fou així, també, per incompareixença del govern espanyol, que va estar políticament desaparegut fins pràcticament mitjanit: Mariano Rajoy no va fer cap declaració pública fins set hores després de l’atemptat, quan ja hi havia el balanç de tretze morts i desenes de ferits, i després d’una reunió a la delegació del govern espanyol amb representants de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, i amb l’absència de qui ja feia hores que havia agafat les regnes de la crisi: el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu govern, i els Mossos d’Esquadra. L’endemà, Rajoy va haver d’aguantar el xàfec de comparèixer davant la premsa al costat de Puigdemont al Departament d’Interior i rere un faristol amb el logotip de la Generalitat, i fou el conseller Raül Romeva, i no pas cap ministre espanyol, qui va rebre els ministres d’Afers Estrangers alemany i francès quan van arribar d’urgència enmig de la crisi.
El govern espanyol va arribar tard, i malament, i la vice-presidenta Soraya Sáenz de Santamaría va pressionar debades els dies posteriors als atemptats perquè s’activés el nivell 5 d’alerta antiterrorista, que hauria implicat la presència de l’exèrcit al carrer, poques setmanes abans del referèndum. I la premsa espanyola va treure tota l’artilleria per barrejar des del primer moment l’atemptat amb el procés d’independència; de la suposada nota de la CIA alertant els Mossos que es va empescar El Periódico quan encara es comptaven els morts a la Rambla, fins a l’article de Lluís Bassets dient que la campanya contra la massificació turística d’Arran podria haver inspirat els autors de l’atemptat.
Per més que sigui un film de ficció, per més que es prengui les llicències dramàtiques que consideri i que el context polític sigui més aviat perifèric en la trama, se n’hauria pogut fer una descripció més honesta i més ajustada als fets d’aquells dies, perquè és un material altament sensible, sobre el qual hauria calgut força més cura. Ara, no sorprèn gaire aquest tractament, tenint en compte que el film es basa en la investigació que va fer el periodista Nacho Carretero per a la sèrie documental 800 metros de Netflix, que reconstrueix els atemptats del 17-A i que només inclou Ada Colau en les entrevistes als principals responsables polítics d’aquells dies, deixant de banda totalment la gestió d’emergències i política de la Generalitat.
Mentre va durar el dispositiu Cronos, a diferència de com ho presenta el film, no hi va haver pas dos governs que es barallaven “en la seva guerra” particular “mentre hi havia terroristes lliures”, sinó un govern que va reaccionar immediatament a la crisi i la va gestionar, amb més encert o menys, i un altre que va reaccionar inexplicablement tard i que va arribar a calcular la manera de treure’n rèdit.
El film no ho presenta així. I, tot i que és, en conjunt, un gran elogi de la tasca del major Josep Lluís Trapero i de la seva cap de comunicació, Patrícia Plaja, en aquella crisi sense precedents al nostre país, els responsables de Cronos tampoc no han pensat que calgués recordar, en aquells missatges que s’acostumen a posar per escrit de manera sobreimpresa en els darrers moments del film, que Trapero fou el primer càrrec destituït pel 155 aprovat pel govern de Rajoy i que va entomar un judici per sedició amb peticions de penes de deu anys de presó, ni que Plaja fou destituïda en plena aplicació del 155, amb el pretext d’haver piulat en el seu compte personal de Twitter un comentari crític amb la sentència del cas de la Manada. Perquè l’equidistància té aquestes coses.
