Per què Barcelona no demanda Itàlia pels bombardaments de la guerra?

Quan feia cinquanta anys de la mort de Franco, vaig creure que era important deixar-se d’anècdotes i falses polèmiques pseudohistòriques i recordar la impunitat dels crims franquistes absolutament blindada fins avui per la llei d’amnistia i la transició. I, per contra, reivindicar les batalles per a vèncer el mur de silenci i la injustícia. Ara, que en fa noranta del començament d’una guerra decisivament condicionada pel feixisme europeu, crec que convé insistir en el fet que la mateixa impunitat ens ha impedit de demanar justícia internacional pels crims de lesa humanitat perpetrats contra la nostra societat als anys trenta pel feixisme italià i alemany. Va ser la primera vegada a Europa que es bombardava la població civil desarmada a la rereguarda.

Hi ha una gran diferència entre la justícia interna i la internacional. La llei d’amnistia i els pactes de la transició han impedit que es fes justícia pels crims del franquisme. I els partits anomenats democràtics no han revertit la situació. No s’ha jutjat cap feixista en democràcia. Però aquells pactes interns no poden afectar una demanda de justícia contra Itàlia o Alemanya. De fet, les denúncies contra el feixisme d’uns altres països s’han practicat normalment a tot Europa i estan emparades per la jurisprudència i el dret internacional.

Però a l’estat espanyol, sempre un cas a part, tots els representants polítics han evitat de demanar justícia internacional pels mals causats. Alemanya ha demanat perdó al poble basc, només de paraula, per Gernika, però Itàlia no ha dit mai res al poble català pels bombardaments de Barcelona i de la resta de Catalunya. De la legítima reclamació jurídica de rescabalament i reparació, ni se’n parla. Ni se’n vol parlar. Convé reobrir el debat en un temps en què el feixisme creix de manera alarmant a Europa i al món. I amb ell, la manipulació revisionista ultra de la història.

“Desarmats i captius”

Per aprofundir en aquesta qüestió, i moltes més, és imprescindible llegir Desarmats i captius (Resistències, Barcelona, 2025), de Rolando d’Alessandro, membre dels col·lectius d’italians promotors d’iniciatives per a obtenir reparacions i justícia per la intervenció feixista del 36, i activista en uns quants moviments socials a Barcelona d’ençà dels anys noranta.

Desarmats i captius és un treball que segueix les moltes accions i actuacions fetes pels col·lectius antifeixistes italians en quinze anys per a denunciar el mal ocasionat pels bombardaments italians i reclamar-ne justícia. A Catalunya, a Itàlia i al País Basc. En situar aquestes accions en el context de les lluites contra la impunitat a l’estat espanyol, ens posa davant els ulls la trama de complicitats polítiques, institucionals, mediàtiques i socials que es mantenen intactes cinquanta anys després de la mort del dictador.

Van organitzar la campanya “Bombes d’impunitat”, que volia informar dels fets i involucrar-hi els ajuntaments. A Barcelona hi van votar a favor Comuns, ERC i CUP. Mentre que PP, Ciutadans, PSC  i postconvergents hi van votar en contra. Tots units per la impunitat del feixisme.

Malgrat tot, van promoure una querella penal, defensada per Jaume Asens, per crims de lesa humanitat contra l’estat italià pels bombardaments de la Barceloneta, on es va destruir l’Escola del Mar, que va fracassar als tribunals de Barcelona. L’ajuntament i la Generalitat, tot i haver estat citats pel jutge, no s’hi van presentar. I un congrés d’historiadors i especialistes, en el qual, entre més, es va descobrir que Franco havia estat pagant un deute a Itàlia pel seu ajut bèl·lic fins a l’any 1967.

La darrera iniciativa és presentar una demanda civil contra l’estat italià a Itàlia. Només cal que l’ajuntament o alguna altra institució hi estigui disposada. I, de moment, no ho estan. En aquest sentit, el prestigiós advocat italià Gilberto Pagani va fer l’any 2021 un informe per l’Ajuntament de Barcelona, a petició de Jaume Asens, que era inapel·lable.

Ell constatava que els bombardaments dels feixistes italians a Barcelona eren crims de lesa humanitat o crims internacionals. Comesos sense que hi hagués hagut cap declaració de guerra. Després d’un seguit de consideracions del dret internacional i la jurisprudència italiana dels darrers anys, concloïa que la matança de civils comesa “era un acte criminal il·legal perpetrat per l’estat italià del qual la República Italiana és responsable civil, obligat al rescabalament de danys”. Acabava dient que considerava “viable i amb possibilitats d’èxit” una demanda civil presentada per l’Ajuntament de Barcelona. I que, a més dels danys causats pels bombardaments aeris del 1938, també seria oportú sol·licitar indemnització pels bombardaments navals del 1937.

Entre 3.500 i 5.000 morts i desenes de milers de ferits

Per saber més coses sobre el llarg procés de gairebé quinze anys per a intentar de portar als tribunals l’estat italià, em poso en contacte amb un dels promotors de la querella, Rolando d’Alessandro.

—En síntesi, com es pot mesurar la dimensió del mal causat per l’Aviació Legionària a Barcelona i Catalunya durant la guerra?
—Es calculen, només a Catalunya, entre 3.500 i 5.000 morts i desenes de milers de ferits, la immensa majoria civils, atribuïbles als bombardeigs de l’Aviació Legionària. Si hi afegim les destruccions d’immobles –fàbriques i habitatges, però també escoles i hospitals–, d’infrastructures –ferrocarrils, ponts, carreteres, ports– i els vaixells enfonsats pel bloqueig del Mediterrani, podrem copsar la magnitud dels danys infligits per les armes del feixisme italià. N’hi ha poca, de recerca historiogràfica sobre aquest punt, però n’hi ha, suportada –cosa important, en el cas d’una demanda contra l’estat italià– per abundant documentació oficial: arxius d’ajuntaments, de la Generalitat, bombers, etc.

—A Europa, s’han fet reclamacions judicials contra crims dels feixistes en la Segona Guerra Mundial en uns altres països: quines són les principals? Com interpreteu que, en això, Espanya també sigui una excepció?
—Són notoris els casos de Nuremberg per als alemanys, de l’execució de Mussolini amb els seus principals col·laboradors i dels judicis i execucions sumàries (entre 10.000 i 20.000), 43.000 causes judicials amb gairebé 6.000 condemnes i 260 penes de mort abans de l’amnistia Togliatti, a Itàlia. A França, a la postguerra, hi va haver uns 10.000 col·laboracionistes executats, dels quals uns 1.500 legalment; el mateix mariscal Petain, condemnat a cadena perpètua, va morir a l’illa de Yeu. Però la persecució dels crims del feixisme nazi va continuar: l’any 1987, hi va haver el judici contra Klaus Barbie; el 1995, el president Jacques Chirac va reconèixer oficialment la responsabilitat de l’estat en la batuda del Velòdrom d’hivern. A Grècia, el tribunal de Livadia va condemnar l’any 1997 Alemanya a rescabalar econòmicament els familiars de les víctimes de la massacre de Distomo (1944) amb una sentència confirmada pel Tribunal Suprem (Areòpag) l’any 2000. Per altra banda, Itàlia –no Alemanya, que va ser durant anys un país ocupat– va haver de pagar el deute de guerra contret amb tots els estats agredits pel feixisme i el colonialisme italians –amb Líbia, el contenciós es va tancar l’any 2009, un segle després de l’inici de l’ocupació. Que l’excepció espanyola s’hagi mantingut fins als nostres dies, i durant més de cinquanta anys de “democràcia”, només té una explicació: que l’actual Regne es considera institucionalment hereu, no de la república enderrocada pels militars colpistes, sinó de la dictadura instaurada l’any 1939.

—En aquests quinze anys de batalla per la querella, us heu trobat amb moltes negatives i molt desinterès, tant institucional, de partits i sindicats, com d’associacions civils i activistes. És por, desídia, o el blindatge dels pactes de silenci i impunitat de la transició?
—L’obligació d’exigir a la llum del dret internacional reparacions per l’agressió feixista als estats italià i alemany recau, en primer lloc, en les institucions –governs, tribunals i fiscalia– de l’estat espanyol, estat que ha demostrat a bastament des del 1939 la seva indiferència o hostilitat envers les exigències de justícia de la part de la societat que va ser sotmesa pel cop i la dictadura. Tanmateix, cal recordar que a Catalunya hi ha una institució –que és jurídicament part de l’estat– hereva directa de l’entitat republicana que en el seu moment va declarar crim de guerra els bombardeigs sobre Barcelona i altres poblacions, la Generalitat, que també en aquestes darreres dècades ha fet deixadesa de funcions de manera reiterada i directa: no va respondre a la invitació de la sala 10 de l’Audiència Provincial de Barcelona per presentar-se com a acusació particular en el procediment iniciat pels bombardeigs de la Barceloneta, ni, més recentment, a una interpel·lació adreçada a la consellera de Justícia Gemma Ubasart. Una irresponsabilitat compartida pel parlament (la proposta de reclamació va ser presentada fa tres anys a la comissió de Justícia –que no va respondre mai– a instància de la CUP) i per ajuntaments que s’han negat reiteradament a demanar justícia per a la seva ciutadania agredida, com Barcelona i Granollers. És evident, per tant, que la desídia i el blindatge del pacte de silenci i impunitat de la transició han impregnat amb extrema eficàcia totes les administracions de l’estat.

Una demanda legítima i amb possibilitats d’èxit

—La querella és legítima i té possibilitats d’èxit, com opina l’advocat Gilberto Pagani, i s’hauria de presentar encara que fos només per motius humanitaris. Per què, tot i això, tothom mira cap a una altra banda?
—Es parla molt de polítiques de memòria en aquest país, tot esmentant la fórmula canònica de la necessitat d’oferir a la societat agreujada per la dictadura “veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició”. El fet és que noranta anys després del cop d’estat militar i passats cinquanta anys de la mort del dictador, no hi ha hagut ni justícia, ni reparació i, posats a dir, tampoc veritat ni garanties de no-repetició dignes d’aquest nom. En dedueixo que, per als sectors d’ordre no feixistes (socialistes, ex-comunistes, partits nacionalistes perifèrics liberals i afins), la memòria dels vençuts és utilitzada com a eina de legitimació de l’ordre establert actual, amb la seva monarquia, sortida del pacte transaccional del 78, com a pal de paller i les seves classes dominants de privilegis intocables. Els sectors que es reclamen del poderós moviment anarcosindicalista i llibertari i les esquerres independentistes, en canvi, prioritzen rituals de commemoració i reivindicació –necessaris, però no suficients– sovint autoreferencials, és a dir, destinats a confirmar identitats més que no pas a suscitar conflictes. Paradoxalment, per a ambdós sectors, no es tracta de continuar una lluita –fora de la qüestió simbòlica i ideològica–, sinó de gestionar la derrota. Una actitud sorprenent en un context com l’actual, on el retorn del feixisme és un perill evident i amb milions de  persones que es mobilitzen contra la violació del dret internacional a Gaza… Obviant, en el cas espanyol, que l’estat fa noranta anys que viola aquest mateix corpus jurídic.

—Si les actuacions dels feixistes italians l’any 1938 a Barcelona són crims de lesa humanitat o crims internacionals, tal com certifiquen historiadors i advocats prestigiosos, hi hauria d’haver alguna institució o associació que automàticament presentés la querella, em sembla. No us heu trobat amb associacions civils, socials, culturals o de memòria (Memorial Democràtic, Òmnium, associacions de presos polítics…) que sentin que és la seva obligació i raó de ser fer-ho?
—Seré dur: cada entitat memorialista té la seva agenda i prioritats, i sovint s’adapta al posicionament polític general de l’àrea de referència (ex-comunistes, anarquistes, catalanistes). En definitiva: hi preval l’esperit de capelleta. Durant els darrers anys, hem contactat amb sindicats (la seu de la CNT de Granollers va ser bombardejada pels Savoia Marchetti), cooperatives afectades pels atacs feixistes, associacions significatives com Òmnium i ANC que podien fer d’enllaç amb subjectes privats o jurídics interessats a les iniciatives (la darrera, va ser una campanya per a exigir al Consolat d’Itàlia a Barcelona la reconstrucció de l’Escola del Mar), fundacions, partits i un llarg etcètera. En alguns casos no hem rebut cap resposta, en uns altres, un interès inicial educat o comentaris del tipus “això ara no toca”, i la relació sempre ha acabat en un silenci sense explicacions. El cas del Memorial Democràtic és emblemàtic, perquè és una entitat subvencionada per dur a terme allò que podria anomenar-se “museïtzació” de la memòria: l’any 2013 va finançar el primer congrés que analitzava la participació del feixisme italià a la guerra del 36, però ja en la publicació de les actes va ser evident la preocupació de llimar primer i d’ocultar després tots els elements que podien dur a reflexions inapropiades, com ara, que certes ferides i injustícies no es tanquen amb simples mencions repetides com exorcismes.

Un exercici de salut democràtica que obriria la capsa de Pandora

—Atesa la justícia italiana actual i les seves resolucions antifeixistes, seria una provocació que Barcelona presentés una querella contra l’estat italià per les accions mortals de l’aviació de Mussolini?
—Seria un exercici de salut democràtica i un revulsiu real, no pas un paperot simbòlic, contra la difusió de discursos i imaginaris d’extrema dreta, tant aquí com a Itàlia. El fet que hi hagi polítics catalans i espanyols –i italians– que vegin el recurs a la justícia com un acte hostil, i no com la manera codificada i compartida de resoldre controvèrsies, és una prova afegida de la visió peculiar –per dir-ho finament– que tenen de què hauria de ser un estat de dret.

—Quines conseqüències podria tenir que la justícia italiana sentenciés a favor de la querella?
—S’obriria la capsa de Pandora: la possibilitat per als sectors crítics de les societats de tots dos estats i europees d’una reflexió que desemboqués en estratègies, més ofensives i guanyadores, per a la lluita per allò que Gramsci definia com a hegemonia cultural i ideològica –avui, batalla pel relat.

—Com modificaria això el consens del relat històric imposat per la modèlica transició?
—Per fi s’obriria un camí cap a un possible restabliment de la veritat històrica: la república, amb els processos revolucionaris en curs, va ser esclafada no pas per un “bàndol” d’espanyols conservadors, sinó pel feixisme internacional, i la dictadura que en va seguir no ha estat mai abolida, sinó que va ser transformada i adaptada al nou context europeu amb un pacte entre elits. Això posaria a l’ordre del dia una depuració necessària, i més urgent que mai, d’institucions com ara la magistratura, l’exèrcit i la policia, i obligaria el que queda d’esquerres a tornar a la seva missió d’impugnació radical d’un sistema econòmic i social que és una de les causes de l’actual multi crisi sistèmica que patim.

—Quines possibilitats de reparació podria oferir una sentència favorable, segons el dret internacional?
—Sempre he mantingut que la societat catalana i els altres pobles de l’estat espanyol tenen els mateixos drets que tots els altres que van ser agredits pel feixisme. Per tant, hauríem de defugir de demandes de caràcter simbòlic –unes excuses oficials, un memorial, unes plaques– i aplicar les mesures previstes per les legislacions nacionals i internacionals. Atesa la impossibilitat de jutjar els responsables de la guerra i de la dictadura –gràcies als encobridors i còmplices que han garantit la seva impunitat fins avui–, caldria exigir reparacions materials i copioses als estats, que són organismes que tenen continuïtat, més enllà de la vida biològica dels seus administrats i de l’alternança de governs i règims diferents. No es tracta de posar un preu a vides i sofriments, sinó d’aplicar una norma del dret civil, en el cas de ciutadans privats, i de reconèixer un deute de guerra que no ha estat mai pagat per l’agressor, en el cas de les administracions públiques. Per cert, un mèrit de la nostra tasca investigadora va ser fer pública una dada especialment escandalosa: Franco va pagar a la república italiana (no a Mussolini, a la Itàlia democràtica!) fins a l’any 1967 les lletres pel material bèl·lic enviat pel govern italià als sediciosos. Cornuts i pagar el beure. En aquest cas, milers de milions d’euros. Un govern de la Generalitat coherent i valent podria començar per exigir la restitució de la quota corresponent d’aquesta quantitat.

—Dieu que hi ha una sentència del Tribunal Constitucional italià del 2014 important en relació amb la presentació de la querella. Què aporta aquesta sentència?
—És una sentència molt important perquè esmena la plana a un principi establert i compartit pels mateixos tribunals internacionals, el de la immunitat dels estats a les jurisdiccions nacionals. En unes altres paraules, considera que per als tribunals italians la dignitat de la persona humana ha de prevaldre sobre la raó d’estat en casos de crims de lesa humanitat i que, per tant, la institució pot ser obligada a reparar el dany causat a individus o col·lectivitats, més enllà dels tractats i acords entre països que se solen activar per resoldre controvèrsies internacionals (guerres i conflictes interestatals).

—Encara hi ha possibilitats que l’ajuntament, o alguna altra institució ciutadana o memorialista, presenti la querella? De què o de qui depèn?
—Els crims de lesa humanitat i els deutes de guerra són imprescriptibles, per tant, exigibles en qualsevol moment. Qualsevol institució o persona afectada –familiars de víctimes, ajuntaments de ciutats bombardejades, sindicats o cooperatives que hagin sofert danys per bombardeigs– pot presentar una demanda atorgant uns poders a un jurista habilitat per actuar en un tribunal italià. El cost del procediment, fins i tot en el cas –molt improbable– de desestimació de la causa, és l’equivalent d’un convit institucional i infinitament inferior a la reforma del palauet de Pedralbes. A Itàlia, en la majoria de les causes que encara hi ha avui contra l’estat alemany, els demandants –familiars de víctimes del nazisme o petits ajuntaments que van sofrir represàlies– són acompanyats per totes les institucions superiors –diputacions, regions– en compliment del principi elemental en un estat de dret de defensa jurídica dels drets fonamentals dels mateixos ciutadans.

Una manca evident de cultura democràtica

—Hi va haver una xarxa important de catalans espies de Franco que informaven els avions feixistes dels objectius a destruir. Podria ser que l’actitud institucional de rebuig a presentar la querella fos per a protegir els col·laboradors nostrats d’aquells crims de lesa humanitat?
—Entre més iniciatives, vam promoure la presentació en molts ajuntaments d’una resolució en suport a la campanya “Bombes d’impunitat”. En la majoria, va ser rebutjada per la pinça entre PP i Ciutadans, o entre PSC i Junts o PdCat. Crec que l’ex-CiU sempre ha tingut un interès més que relatiu a aclarir què va passar, amb complicitats directes com aquesta amb els colpistes, durant la guerra i la dictadura.

—Finalment, com a activista antifeixista, a quines conclusions arribeu després d’aquests quinze anys de batalla per la justícia contra la impunitat?
—Que en els sectors d’ordre hi ha una manca evident de cultura democràtica formal –i no diguem antifeixista– i que les diferències en l’eix dreta-esquerra (Vázquez Montalbán deia que a Espanya no hi ha una dreta i una esquerra, sinó una dreta i una extrema dreta) són més aviat de caràcter estètic i de matisos. I que els sectors autènticament progressistes, democràtics o radicals pateixen encara avui les conseqüències –en termes de capacitat ofensiva, ideològica i política– de l’eliminació de dues generacions d’opositors reals o potencials a una dictadura que va ser molt més ferotge i genocida que no pas allò que el relat dominant ha aconseguit de fer creure.