Per què 94.000 persones no han votat Compromís?

  • Anàlisi d'alguns motius pels quals Compromís ha anat perdent suport d'ençà del 2015

Esperança Camps Barber
29.05.2023 - 21:40
Actualització: 30.05.2023 - 09:44
VilaWeb
La direcció de Compromís a la seu de la plaça del Pilar de València, analitzant els resultats electorals (Fotografia: Prats i Camps)

Més de 94.000 persones que l’any 2019 van votar Compromís a les eleccions de les Corts Valencianes, diumenge no van votar la coalició. Només a la demarcació de València, la pèrdua és de 70.000 vots. És a dir, en 2019, Compromís va obtenir 443.640 vots, i diumenge 349.096. On són aquestes persones que un dia van confiar en Compromís i ara han deixat de fer-ho?

El resultat pràctic d’aquesta deserció són dos diputats menys a les Corts. I com que la desaparició d’Unides Podem, molt més dura encara, fa impossible la reedició d’un pacte semblant al del Botànic, la coalició passarà els quatre anys vinents a l’oposició. A l’Ajuntament de València els comptes tampoc no ixen, i la suma entre Compromís i el PSOE fa setze i no disset, que és on hi ha la majoria absoluta. Per tant, la coalició perd la joia de la corona que era la batllia del cap i casal, amb un Joan Ribó convençut que la gestió que ha fet ha estat la millor possible.

També perd, i això no és menor, la possibilitat de continuar alimentant l’estructura institucional amb tot de càrrecs i assessors que pengen i depenen de les conselleries, de les corts i dels segons i tercers escalons dels governs on són presents.

Tant els missatges que Joan Ribó i Joan Baldoví van fer en calent la nit electoral com la valoració que en va fer Àgueda Micó ahir mateix van tenir la mateixa conclusió. Diuen que amb tanta polarització de polítiques espanyoles han estat incapaços de fer arribar el seu missatge. “A l’hora de votar, la gent no s’ha preguntat qui ha gestionat millor, sinó si havien de fer fora Pedro Sánchez del govern, i això ens ha afectat molt a nosaltres”, va dir Àgueda Micó a À Punt.

A continuació, va afirmar que la coalició havia consolidat un espai a València, però no va fer cap referència als 94.000 vots perduts en quatre anys, més de 107.000 si posem la mirada en 2015, l’any del canvi.

El comboi

La majoria dels missatges que la militància de Compromís ha llançat a les xarxes socials aquestes darreres hores traspua una mescla de pesar i de ganes de continuar treballant, amb frases pròpies dels llibres d’autoajuda i discursos motivacionals. Tot anirà bé, treballarem a l’oposició per refer-nos el 2027, tornarem més forts, més savis, més units… Versos d’Estellés i de Martí i Pol… Frases d’aquestes que queden bé a Twitter, però que no van més enllà ni es pregunten per què 94.000 persones que, probablement, eren part d’aquesta base que volen eixamplar, aquesta vegada s’han quedat en casa i no els han votats.

Al llarg de tota la campanya i en les darreres hores encara més, es fa present i entenedora la frase que Joan Baldoví, candidat a la presidència de la Generalitat, va dir en una entrevista a VilaWeb: “El país que tenim és el que és i no el que voldríem.” És una oda al pragmatisme i, a la vegada, és l’antítesi de l’esperit transformador que se suposa que ha de tenir un partit polític que és en un govern durant vuit anys. Quan se’ls preguntava per què no s’havien assolit qüestions bàsiques i fonamentals que, suposadament, eren part de l’ADN de la formació, la resposta era igual d’acomodada: “Som en un govern de coalició i hem de pactar-ho tot.”

Les coses que Compromís no ha pogut pactar aquests vuit anys són, precisament, algunes de les que la militància més crítica ha posat damunt la taula a l’hora de fer balanços. Qüestions relacionades amb la identitat o la llengua. O mirar cap a una altra banda quan, al Principat, les clavegueres de l’estat perseguien polítics i ciutadans.

Ni Llull, ni reciprocitat ni requisit lingüístic

Coses tan bàsiques com aconseguir la reciprocitat entre À Punt, IB3 i TV3 no han estat mai una prioritat en aquests vuit anys. Un dels motius que adduïen era que la TDT és antiga i que la gent pot veure aquests canals per internet, sense tenir en compte que encara hi ha molta gent que només veu la televisió per TDT; per tant, un raig ben abundós de canals espanyols.

No s’ha entrat tampoc a l’Institut Ramon Llull. Això encara és més simptomàtic de la falta de vigor del Consell a l’hora de posar la qüestió damunt la taula. La Generalitat paga cada any una sèrie de lectorats i d’activitats del Llull, però ni la consellera de Cultura ni el president de la Generalitat han estampat la rúbrica per a ser-ne part oficialment. Sempre la por de ser acusats de catalanistes. I, tanmateix, la dreta i l’extrema dreta els ha acusat de ser-ho, per bé que sense motiu.

Després de vuit anys, el Consell abandonarà el Palau de la Generalitat sense que s’haja aprovat el requisit lingüístic per als funcionaris. Al nou govern de l’extrema dreta no li caldrà derogar-lo, com han proclamat tota la campanya, perquè el requisit no és en vigor. Encara cal que el Consell Jurídic Consultiu aprove el dictamen del darrer decret d’homologació de coneixement de la llengua.

Són coses com aquestes que han enervat més d’una volta la militància i els simpatitzants. Potser aquests 94.554 que diumenge no els van votar. Quan es feia una crítica més o menys pública a les xarxes, un exèrcit de piuladors eixien a menystenir els crítics que, potser, els acusaven de falta de valentia o de no fer allò que “els seus” esperaven d’ells. Inevitablement, la resposta d’aquesta maquinària era la mateixa: “Què vols, que vinguen els altres?”. Els altres han vingut ara, fins i tot, o potser malgrat que Compromís no ha fet tot el que s’esperava d’ells una volta situats en el govern de la Generalitat.

Aquest argument va ser molt freqüent quan desenes, centenars de professors van intentar d’explicar que potser la llei del plurilingüisme havia tingut efectes adversos no esperats o que no s’havien tingut en compte. Un dels més perillosos és el de la pèrdua d’hores lectives en català en alumnes que, amb el sistema de línies, havien triat l’anomenada línia en valencià. En comptes de mirar d’arreglar-ho, la conselleria va desplegar tot d’assessors pels centres per fer veure als professors que el nou sistema era millor. Si no ho acabaven de veure així, els acusaven de malfaeners, perquè, per exemple, no volien canviar el seu sistema d’ensenyament tradicional i passar a això que van batejar com aprenentatge per projectes.

Fer callar la discrepància

Més Compromís, l’antic Bloc, té un corrent d’opinió, anomenat Bloc i País, els membres del qual haurien volgut més celeritat a l’hora d’executar aquests canvis que ara han quedat en res. És un grup de militants que no està del tot organitzat, però té una certa capacitat crítica i influència en l’àmbit municipal, per exemple. Àlex Ruiz, fins ara batlle de Bellreguard, no és membre d’aquest corrent però hi té simpaties molt fortes. Durant la legislatura, la gent de Bloc i País han estat partidaris d’accelerar els canvis en qüestions tan visibles com totes aquestes esmentades.

En el darrer congrés de Més Compromís, fet el mes de juny del 2021, es va canviar el nom del Bloc per adoptar aquest que s’acosta més al de la coalició. Es va fer amb molt poca participació. I va ser en aquest congrés, on s’havien de dirimir els lideratges, que Àlex Ruiz es va presentar contra la candidatura oficial d’Àgueda Micó. Ruiz va aconseguir el 37% dels vots, però en cap moment la direcció, constituïda de manera fèrria entorn de la figura de Micó, va fer cap gest per a integrar aquesta militància descontenta amb la gestió. Ans al contrari, veus del corrent estan convençuts que la presa de decisions és com més va menys democràtica i més piramidal.

Les ferides de les primàries

Això, malgrat el complex sistema de primàries de què es va dotar el partit i que, en paraules del senador Carles Mulet, obri ferides molt profundes entre la militància. Una de les més sonades va ser la de deixar sense un lloc a les llistes Enric Morera, fins avui president de les Corts. Com per a intentar d’arreglar un gerro que s’ha trencat, unes quantes veus van córrer a dir que buscarien un lloc a Morera. Tot i que el president va dir que no calia, que tornaria a l’empresa privada, ara no n’hi haurà cap, de lloc.

Hi ha aquella vella dita pragmàtica que diu que no hi ha res que unesca més les diferents sensibilitats que tocar poder, que xafar la mateixa moqueta. El panorama que ara s’obri davant Compromís és molt diferent de com era fa només uns mesos, quan van afrontar la dimissió forçada de Mónica Oltra. Aparentment, van poder controlar els danys i això que es diu relat i van poder gestionar la crisi des del poder. Amb tot, es van obrir ferides entre Més Compromís i Iniciativa quan Joan Baldoví va anunciar que optava a les primàries tot i que Aitana Mas, d’Iniciativa i successora d’Oltra, encara pensava què faria. Tot això es va tapar. Perquè tothom tenia una parcel·la de poder. Ara el tros és molt més petit. Sense l’aparador constant de l’Ajuntament de València, sense les conselleries, sense la taula de la conferència de premsa dels divendres després de la reunió del Consell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any