Pepo Blasco: “Quan vaig entrar a la sèrie tenia vint-i-quatre euros al banc”

Avui, Com si fos ahir posa punt final a la novena temporada després de consolidar-se, un any més, com el gran referent del migdia de TV3, amb una quota mitjana del 19,7%, i com un dels continguts més consumits de 3Cat. La bona salut de la sèrie ha garantit una desena temporada, que la convertirà en la més longeva de la història de la cadena.

Amb motiu d’aquest final de temporada, conversem amb Pepo Blasco, el Litus de la ficció, sobre les claus d’aquest èxit i el futur del personatge. L’actor ens avança que després d’una temporada tranquil·la pel personatge, aquesta desena temporada, que ja han començat a gravar, serà molt més moguda.

—Tanqueu la novena temporada amb èxit d’audiència. Quin és el truc?
—No ho sé, això potser ho hauries de preguntar als productors. Però sí que crec que sé un dels trucs, que és que cada dia entrem a casa de la gent. Portem molt de temps, diàriament… Som família ja per a ells. Aquest és el gran truc.

—Però hi ha hagut grans sèries de TV3 que a la novena temporada s’han acabat, perquè l’audiència començava a baixar. Havien cremat el format… Sembla que a vosaltres, això, no us passa… El contrari, l’any vinent us convertireu en la sèrie més longeva.
—Sí! I els primers sorpresos som nosaltres, eh! No per ganes ni perquè creiem que no ens ho mereixem ni res d’això, però és curiós com no decau el visionament de la sèrie, com es manté, com té pics molt forts. Ens flipa a tots.

—Un dels trucs pot ser que és una sèrie molt coral. Per exemple, en el vostre cas, aquesta temporada no heu tingut un gran protagonisme. De fet, al principi de la temporada no hi éreu…
—Exacte, al primer trimestre de la temporada no hi vaig aparèixer. Representava que era fora. I després he tingut un paper molt baix durant tota la temporada. He servit a les trames de la meva germana. Ens anem equilibrant. Ara, a la desena temporada tindré més protagonisme. Ve la marxa! Ara comença el que és bo, el mambo.

—Ja esteu gravant la desena temporada?
—Sí!

—No ens pots avançar res, oi?
—Penso en com t’ho puc dir sense dir-t’ho… Mira, et puc dir que se’m complicaran força els assumptes familiars, i això em durà molts maldecaps.

—Fa molts anys que feu aquest personatge: el Pepo és una mica de Litus? O el Litus té molt de Pepo?
—Això és molt difícil. Jo vaig entrar el gener del 2018, la sèrie ja estava començada, i parlant amb la Sònica Sánchez, la directora, no em va avançar gaire cosa sobre el meu personatge. De fet, això és el que és habitual. No et diuen gaire cosa sobre el personatge, de manera que el vas constituint. I una mica te’l vas trobant. De cop i volta, reps guions a casa, i et sorprens d’allò que vas descobrint. De vegades, descobreixes coses del passat que no sabies. I això, vulguis que no, fa que es vagi modificant. Però d’on parteixes és d’un mateix. Té la meva veu, la meva alçada, el meu cos, el meu físic, les meves complexitats. El personatge té tot això. I, per tant, es mimetitzen molt el Litus i el Pepo.

—Però passa que, de cop i volta, rebeu el guió i dieu: això el Litus no ho faria!
—Jo, com a actor, acostumo a no dir-ho. Acostumo a acceptar tot el que vingui. Sí que hi ha coses que et sorprenen, que dius: “Hòstia! Jo hauria tirat per aquí, o jo, tal com ha estat el Litus, crec que no hauria respost d’aquesta manera…” Però s’accepta, tot és benvingut. A més, com a actor és un desafiament que, de cop i volta, em plantegin una cosa que jo no hagués posat en el personatge. I que, de cop i volta, m’ensenyin un costat del prisma que jo no havia vist. Ho he de treballar per fer creïble aquesta part del personatge.

—Abans dèieu que us han dit que l’any vinent tindreu un fil argumental important, sabeu què passarà? O us ho anireu trobant?
—Aquest cop, curiosament, m’han explicat força cosa… I no ho acostumen a fer. En realitat, no ho fan mai. En les nou temporades anteriors, mai sabia què m’anava a passar. És més, no en el meu cas, però sí en el cas dels altres personatges, hi ha hagut imprevistos. En una de les primeres temporades, l’Elena Gadel va tenir un accident de moto i, de cop i volta, era de baixa. I després els guionistes van saber que estava embarassada. Tot plegat va fer que el Miquel i la Noe, de cop, haguessin de tenir un fill quan no estava previst. O més coses que no són tan d’imprevist, però que passen. El Jaume, que fa del meu fill, l’Ismael, va dir que enguany volia fer un any sabàtic. Treballava d’ençà que era molt petit i necessitava parar. Va fer bé. Llavors, és clar, enguany ha desaparegut el meu fill. No passa res, tinc més fils argumentals.

—Per què, és clar, quan fa tant de temps que feu un personatge, no us satureu? Necessiteu fer una parada, i fer més coses?
—La parada va bé, perquè et torna a estimular. Perquè, si no, t’has d’anar estimulant a tu mateix cada mes, cada setmana, cada dia… Perquè realment pots caure en l’esgotament del personatge. No és habitual fer durant nou o deu anys el mateix personatge. Un personatge el fas durant dos o tres mesos, un any si tens molta sort. El que ens ha passat no és habitual.

—I amb una diària en què es grava molt!
—Cert, no és allò que dius: “És que dedico quatre mesos a gravar i s’emeten els capítols i la resta de mesos faig més coses.” No, no, ets onze mesos gravant. El que has de trobar molt és l’estímul, com anar-te estimulant. Per això van bé els fils argumentals… Va bé que siguin fluctuants, que ara pugui descansar, que ara hi hagi un fil argumental fort, que ara hi apareguin personatges nous. Està molt bé que entri gent nova, que hi hagi canvis. És aire fresc.

—Entenc, per una altra banda, que el fet que faci tants anys que treballeu junts també tingui avantatges. Per exemple, la complicitat?
—Generacionalment, com tots més o menys tenim la mateixa edat, ja havia treballat amb la majoria d’ells abans de la sèrie. Això ajuda molt. Potser coneixia menys el Marc Cartes o el Farelo, però, és clar, després de tants anys treballant junts… Som família.

—Sou com una segona colla…
—Sí! I tant!

—Abans dèieu que no és normal fer un personatge durant deu anys. Això el que dóna és molta estabilitat, una cosa que costa de trobar en aquesta professió.
—Absolutament. És una meravella. Estic molt agraït pel que m’ha tocat i pel moment en què m’ha tocat. És a dir, amb cinquanta anys. Crec que si m’arriba a tocar de jove, no hagués aguantat nou anys. M’hauria cremat abans i no tindria ni un duro ara… M’ho hauria polit tot. Tota l’estabilitat que em procura aquesta sèrie ara, que em va divinament, no l’hagués sabut valorar. Quan vaig entrar a la sèrie tenia vint-i-quatre euros al banc. No tenia res més. Anava així. No podia pagar la següent factura. Llavors, de cop i volta, va arribar això. M’ha permès sanejar l’economia. M’ha permès viure tranquil, que és el que demana tothom. I això s’agraeix molt. Bàsicament és el que s’agraeix. Hi ha molta gent que es queixa del fet que sempre treballen els mateixos. La televisió et dóna molta visibilitat. Jo sempre he fet teatre. Feia quaranta anys que vivia del teatre. De fet, continuo vivint del teatre, perquè sé que la televisió s’acabarà un dia. Però la televisió, et dóna visibilitat i, de cop i volta, segurament t’està trucant més gent de l’habitual. El teatre no té tanta visibilitat, el públic és més reduït. El que dèiem abans: nosaltres ara som cada migdia a casa de la gent, i això ajuda molt. I qualsevol que estigui fent un muntatge, i estigui pensant en gent, engegarà la televisió i de cop et veurà i pensarà en tu. Ens tenen més presents. Hi ha actors i actrius boníssims que es queden pel camí perquè no estan presents. No per culpa d’ells, sinó perquè no hi ha feina per a tots. És una merda.

—Ara pensava que, curiosament, el cor de la sèrie sou la colla on hi ha gent d’uns cinquanta llargs… Una generació en què els actors, i sobretot les actrius, diuen que els truquen molt menys. Ara s’opta molt més per fer produccions amb gent jove; en canvi, aquí funciona una història de cinquantons.
—Sí, de fet, al començament ho vaig pensar. Això funcionarà? Serà atractiu per a la gent? Però de seguida vaig veure que, és clar, tothom hi és representat. Hi ha també gent jove que, en els darrers anys, ha anat agafant protagonisme. I sempre hi ha hagut gent més gran, com ara el Manel Barceló, al començament. De fet, crec que això és una de les coses que ha fet que l’audiència no baixi: ampliar l’espectre d’edat. Que no solament ens quedem amb la franja dels 50, sinó que també hi ha gent dels 40, hi ha gent dels 30, hi ha gent dels 20, hi ha gent molt jove. El meu fill fictici va començar amb 10 anys, ara en té 19. Veure créixer la gent també enganxa. Realment es veu el pas del temps.

—Abans de Com si fos ahir, vós havíeu fet bàsicament teatre. Heu notat al carrer el canvi?
—Abans sempre havia fet capitulars. Per exemple, a La Riera vaig fer un capitular que va sortir un dia i dos episodis. També hi va haver una època en què es van fer moltes minisèries de dos capítols. I, d’aquestes, en vaig fer unes quantes. Sempre em mataven al primer capítol. No arribava al segon, però bé, era el meu fat. I amb això sí que he notat molt la capacitat d’una diària de ficar-se dins la societat. Vas pel carrer, tothom et mira, sents comentaris… Fins i tot amics i amigues que fan molt cinema, i que per a mi són molt més coneguts que no pas jo, han fet alguna sèrie de televisió i noten que, en el moment que fan la sèrie, els para molta més gent que quan fan una pel·lícula amb David Trueba. És el poder de la televisió.

—El poder de la televisió també fa que de vegades sembli que, si no fas televisió, no existeixes.
—Això també, és una merda.

—És clar, fins que no vas començar a Com si fos ahir semblava que no existies, però has fet moltíssimes coses.
—Exacte. Jo agraïa molt quan em parava la gent pel carrer i em deia: “Vaig anar a la Flyhard i et vaig veure.” I pensava: “Oh, que bé, quin gust.” I més a la Flyhard, que hi caben quaranta-una persones. Que dius: “Que bé”, perquè aquesta persona s’ha molestat en sortir de casa, en anar a un lloc a veure una cosa on jo sortia. La televisió té la comoditat que no requereix esforç: ets a casa, la poses i, si no t’agrada això, canvies i veus una altra cosa. Per això valoro molt quan la gent diu: “Et vaig veure al teatre.” Agraeixes, evidentment, quan et diuen que et veuen a la televisió, perquè ens alimentem d’això. Jo sempre els dic: “Continueu veient-nos perquè, mentre ho feu, continuarà la sèrie i continuaré tenint feina.” És fantàstic.

—Vós vau començar molt jove, i justament vau començar per una cosa encara més invisibilitzada: el teatre infantil.
—Sí! Vaig passar dotze anys fent teatre infantil. És una escola brutal. Ara hi ha molts joves que els aniria molt bé passar un parell d’anys carregant i descarregant la furgoneta, muntant focus, maquillant-se i sortint a actuar. Els ajudaria a tenir una amplitud, una visió molt àmplia, del que és la professió. Això serveix molt perquè, aleshores, a l’hora de treballar, ets molt conscient de qui està fent cada feina i del valor que té. I és molt important valorar totes les feines.

—Ara sembla que comencen al revés fent grans projectes… I es pensen que això és la realitat de tothom…
—Exacte, i és fantàstic. Si has tingut aquesta sort, i has començat així, aprofita-ho, collonut! Però no oblidis tota la resta. L’altre dia vaig llegir que, jo no ho sabia, el Javier Bardem farà una obra de teatre per primera vegada. No havia fet mai teatre. Com pot ser? Com pot ser que tots els actors no surtin primer al teatre? Doncs no, Mario Casas no ha fet mai teatre, tampoc. I, de fet, he llegit en alguna entrevista que li fa pànic. Has de saber molt per a fer teatre. És una altra lliga. A mi em passa, que moltes vegades em diuen: “Com és que no fas doblatge?” Però és una altra professió.

—És clar, per la veu…
—Sí, bàsicament. Sempre m’he doblat a mi. I, de tant insistir, ho he provat. Però m’acabo adonant que la meva feina és una altra.

—Per tant, el que més gaudeixes és fer teatre?
—Per descomptat. El fet del directe i de treure’t les castanyes del foc al moment és meravellós. És adrenalític. A mi m’agrada molt.

—I una sèrie diària us permet de poder fer teatre també?
—El que té de bo una sèrie diària com aquesta és que permet de conciliar molt bé la família amb més feines. Com a màxim, si aquell dia treballes tota la franja de gravació, ho fas de set a dos quarts de tres. Per tant, tens totes les tardes lliures per a assajar una altra cosa, per fer funció als vespres. Jo també he tingut la sort de poder passar les tardes amb la meva filla, en família. És una meravella.

—Llarga vida al Com si fos ahir, no?
—I tant. Sí, sí.

—Fa uns anys vaig entrevistar el Farelo i em deia que volia que fos com Gent de barri, que durés molts i molts anys…
—És clar! A més, som una generació que voreja els seixanta i la jubilació, de manera que, si dura uns quants anys més, encara ens jubilarem fent aquesta sèrie. Ara, si ho visualitzo i em dius que encara em queden set o vuit anys de Com si fos ahir, potser se’m fa una muntanya. Millor anem any a any i anem veient com funciona. De moment, ens centrarem en la desena temporada.