Pep Puig: ‘O ens rebel·lem o ens extingim’

  • Cinquè capítol de la sèrie 'Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya', avui amb Pep Puig

VilaWeb
Roger Cassany Jordi Carreño
21.05.2019 - 21:50

‘Què demanaria al nou batlle de Barcelona? Que declari immediatament l’emergència climàtica.’ Pep Puig (Vic, 1947) parla amb aquesta contundència sobre la crisi climàtica en què vivim de fa uns quants anys a tot el planeta. La seva estima per la natura té origen en les excursions a la muntanya que feia amb el pare, un conegut sastre vigatà amant de la muntanya: fou un dels membres de la Unió Excursionista de Vic que participà en l’arribada de la Flama del Canigó al Principat. Però també hi tenen relació les sortides al bosc amb els escoltes, al grup dels llobatons primer, i al dels minyons, a partir dels dotze anys. Als setanta va entrar en contacte amb els anomenats comitès antiurani, que lluitaven contra l’energia nuclear, i als anys vuitanta fou un dels precursors de la campanya contra l’extracció d’urani a les Guilleries. Aquella batalla, contra pronòstic, es va guanyar. Però el combat per al capgirament energètic és avui més viu que mai. ‘Ni les administracions ni els mitjans de comunicació –diu, resignat–  no sembla que hagin entès gaire res; cal que tots tinguem clar que si no fem un canvi radical aquest planeta ben aviat serà inhabitable; hem de fer les paus amb la natura.’

Estudià enginyeria industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya i s’especialitzà en tècniques energètiques, una branca de l’enginyeria que aleshores desembocava quasi sempre en feines prou ben remunerades en empreses dedicades a generar energia nuclear (de fet, la major part dels seus companys d’estudi s’hi van acabar dedicant). Però ell va optar per un camí diferent i, en lloc de col·laborar a generar-la, va decidir de lluitar-hi en contra. ‘D’energia l’univers n’és ple, només cal saber captar-la de manera que no malmeti el planeta. En canvi, fem a l’inrevés, tot i que al segle XXI tenim la tecnologia i el coneixement necessaris per a fer-ho bé.’ Per què no ho fem? ‘Perquè els nostres governs, en lloc de fer-ho fàcil, no fan sinó posar-hi traves per acabar afavorint les empreses que fan el negoci de sempre.’

Va anar a viure al barri d’Horta el 1984 i a casa seva hi ha instal·lades, d’aleshores ençà, dues de les primeres plaques solars de Barcelona. ‘Aleshores sí que era complicat d’instal·lar-se plaques solars casa; avui, malgrat la mala regulació de les administracions, és molt més senzill i bé de preu.’ Són plaques tèrmiques, per a escalfar l’aigua. Pràcticament tota l’aigua calenta que es fa servir a casa seva prové d’aquestes plaques, i, per tant, no ha de cremar gas. A més, és un dels promotors del molí de vent de Pujalt (Alta Anoia), que funciona de fa un any. És la primera iniciativa ciutadana d’aquestes característiques de tot l’estat espanyol: particulars, famílies, associacions i petites empreses han finançat conjuntament aquest molí que a hores d’ara ja fa electricitat per a més de dues mil famílies (podeu veure’l, en directe, en aquesta webcam). ‘És energia neta, de proximitat i alhora economia col·laborativa; perquè la gent ha de saber que pagant el rebut de la llum a segons quines empreses en el fons empobreix el país: l’estat espanyol fa una despesa astronòmica per comprar energia a països llunyans.’

Autor de desenes d’estudis, recerques i llibres sobre energia i medi, actualment és vice-president de l’Associació Europea d’Energies Renovables (Eurosolar). Prèviament, havia estat president de Som Energia, cooperativa de la qual encara és membre. Avui observa amb ulls encoratjadors (però tristos i indignats alhora) com al món es multipliquen iniciatives ciutadanes, sobretot promogudes pels joves, i s’aproven lleis de gran valor per al capgirament energètic, mentre al nostre país el més calent és l’aigüera.

S’imagina una ciutat del futur (un futur no gens llunyà, subratlla) pràcticament sense cotxes (ell en té un d’elèctric) i amb els terrats plens de plaques solars i de dipòsits per a captar i conservar l’aigua de la pluja. Per això no s’explica que aquí, a casa nostra, tot plegat no formi part ni de les campanyes electorals, ni dels plens municipals, ni dels consells de ministres. ‘O ens hi posem o ens queden pocs anys, i que no diguin que no ens han avisat.’

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any