A Pedro Sánchez el molesta la pluralitat

  • «Que els socialistes espanyols reaccionen a la pluralitat democràtica no pas adaptant-s'hi sinó intentant canviar les regles del joc diu molt sobre qui són i quin és el seu tarannà»

Vicent Partal
22.07.2019 - 21:50
Actualització: 23.07.2019 - 10:25
VilaWeb

Si algú de vosaltres va seguir el debat d’investidura que ahir es va allargar tot el dia, crec que compartirà amb mi la gran estranyesa del seu format. Quan tot semblava encarrilat i mig pactat, Pedro Sánchez es va dedicar novament a fer-ho descarrilar tot. Amb una imprudència insòlita, provocant constantment aquells a qui demana el vot. Al matí tenia els vots suficients per a ser investit president dijous. A la nit, en canvi, sobretot després del darrer enfrontament, duríssim, amb Pablo Iglesias, tots vam tornar a pensar que era possible una nova investidura fallida. Sorprenentment.

És difícil d’entendre que el candidat a president del govern haja exhaurit el temps màxim previst per a les negociacions sense negociar sinó el darrer cap de setmana. Encara costa més d’entendre que, sense tenir els vots suficients, un candidat a presidir un govern no busque sobretot la manera d’assegurar-se’ls, com a primera obligació, com a tasca principal. Fins i tot, si tingués enquestes que li diguessen que unes eleccions avançades anirien molt bé al seu partit, costaria molt de comprendre que algú deixàs passar les oportunitats simplement perquè no sap pactar o no ho vol. Som al juliol i tal com van les coses, a la velocitat que van, és molt poc sensat fiar-se de la fotografia del moment per a projectar-la a la tardor. I no s’entén gaire que un candidat vaja a les eleccions explicant que és qui ja ha perdut abans dues sessions d’investidura.

Però la cosa més sorprenent de totes és que Sánchez mantinga aquesta actitud al mateix temps que fa apel·lacions constants, als altres!, perquè siguen sensats i pensen en el seu país. Va arribar a especificar a Pablo Casado per què havia d’abstenir-se i permetre el seu govern: perquè dies abans de les eleccions arribaria el Brexit i la sentència contra els presos polítics catalans. Així, amb tota la concreció del món. Casado no és gaire espavilat, però li havien deixat la resposta en safata: i, doncs, com és que no s’aplica la demanda ell mateix i intenta pactar, en compte d’intentar fer volar pels aires la investidura. I què dir de la barbaritat que va etzibar a Pablo Iglesias quan li va proposar que provés de formar un govern alternatiu amb Vox, Ciutadans, el PP i Podem! Mare de déu…

A l’editorial d’ahir deia que si la jugada que es veia venir li eixia bé, a Sánchez l’hauríem de considerar un adversari temible, capaç d’aconseguir coses insòlites. Però després del que vàrem veure ahir, el meu desconcert és creixent. No sé si és que no vol pactar però ha de fer veure que sí, si és que no el deixen pactar, com va insinuar Podem, o si és que no sap pactar. Però el fet, ben notable, és que es va dedicar tota l’estona a provocar els possibles aliats i va arribar a demanar de reformar la constitució espanyola per permetre investidures de govern que no tinguen en compte la pluralitat del parlament ni la necessiten.

Això i prou, aquesta reforma constitucional, ja ho diu tot i és un resum excel·lent de la realitat que es va viure ahir a Madrid. És cert que Espanya és un país amb una escassa cultura del pacte, anèmica en termes de diàleg democràtic. És veritat, també, que el PSOE i el PP s’han acostumat aquestes últimes dècades a entendre l’estat com un corral privilegiat del qual només ells poden gaudir, sense concessions als altres. I és obvi que tots preferirien, Sánchez també, una majoria absoluta que els deixés les mans lliures per a fer i desfer. Però supose que estareu d’acord amb mi que el fet que els socialistes espanyols reaccionen a la pluralitat democràtica no pas adaptant-s’hi sinó intentant canviar les regles del joc diu molt sobre qui són i quin és el seu tarannà.

 

PS. Una de les coses de VilaWeb de les quals estic més content és de l’equip de columnistes, originals, lliures, elegants i profunds que s’han aplegat al voltant d’aquest diari. Tots ells escriuen uns articles que fan pensar i que s’han convertit en autèntiques referències diàries per a molta gent, però em permetreu que avui destaque l’article sobre l’indult que va escriure Andreu Barnils diumenge i que ha generat una intensa discussió, l’extraordinària anàlisi que ens oferia ahir Joan Ramon Resina del que passa entre els partits independentistes i, sobretot, com cada dimarts, l’article de Marta Rojals, imprescindible, que avui posa l’accent en l’educació dels xics, com a garantia per a les xiques, si és que mai aprenen a tenir por d’esdevenir violadors. Si voleu fer un cop d’ull a tota l’escuderia els trobareu junts en aquesta pàgina.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any