02.09.2026 - 20:41
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, compareix al congrés espanyol amb la crisi de Ceuta convertida en un conflicte polític, diplomàtic i institucional de primera magnitud. En principi, havia d’explicar la resposta a l’entrada de més de setanta mil persones els dies 30 i 31 de juliol, però ara haurà d’aclarir una qüestió encara més compromesa: per què la Moncloa ha sostingut durant un mes que no hi havia avisos prou concrets per a anticipar una entrada multitudinària i ha descartat qualsevol implicació del Marroc, si la policia havia emès una alerta de “risc extrem” i un informe posterior assenyala l’actuació de gendarmes marroquins.
La compareixença és prevista demà a les nou del matí, en un ple extraordinari convocat arran de la pressió de l’oposició i de socis parlamentaris. Sánchez havia proposat inicialment de comparèixer el 9 de setembre, però la majoria dels grups van considerar que era massa tard i, finalment, es va fixar la sessió demà.
Sánchez s’hi presenta amb el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, atrapat en un dilema incòmode. O bé tenia coneixement dels avisos i en va atenuar la importància en públic, en contradicció amb la versió de Margarita Robles sobre l’actuació del CNI; o bé no en sabia res perquè la cadena de comandament policíaca no li havia fet arribar informació decisiva. Això darrer significaria que el màxim responsable polític de la policia no controlaria plenament el circuit d’informació dels cossos que té sota el seu comandament.
Les versions contradictòries esquerden el relat
En poc més d’un mes, el govern espanyol i els aparells de seguretat han ofert versions que no acaben d’encaixar sobre què va passar i, especialment, sobre què se sabia abans del 30 de juliol.
La primera és la de Grande-Marlaska. El ministre ha reconegut que hi havia indicis d’un augment de la pressió migratòria, però que no hi havia cap informe ni avís que permetés d’anticipar una entrada multitudinària. I ha assegurat que si hi hagués hagut indicis s’haurien adoptat mesures d’emergència. També ha atribuït l’entrada a una actuació coordinada de les màfies, afavorida per una interpretació interessada d’una sentència del Tribunal Suprem espanyol.
En canvi, la ministra de Defensa, Margarita Robles, va oferir una versió diferent en la compareixença al congrés espanyol. Va afirmar que els agents del CNI a Ceuta havien informat la delegació del govern espanyol el 29 de juliol d’una convocatòria per a entrar nedant a la ciutat l’endemà. No indicava la magnitud, tot i que es precisava que circulava en un grup de xarxes socials amb uns 180.000 usuaris i en cap cas no era un advertiment vague o rutinari. També va dir que els serveis d’intel·ligència havien compartit la informació amb les forces de seguretat i que havien fet la feina que els corresponia.
Avui s’ha afegit la versió del Centre d’Immigració i Fronteres espanyol (CENIF), la unitat d’intel·ligència de la comissaria general d’Estrangeria i Fronteres. En un report enviat a la jutgessa de l’Audiència espanyola María Tardón, el CENIF descarta que l’entrada fos espontània i la descriu com una operació planificada per col·lapsar el control fronterer i anul·lar la capacitat de resposta de l’estat espanyol. L’informe sosté, amb enregistraments, que gendarmes marroquins uniformats van guiar els emigrants cap a punts d’accés concrets, mentre individus de paisà controlaven l’operació i donaven instruccions sobre el terreny, fins i tot als agents marroquins.
L’informe recull, a més, que el 29 de juliol el CENIF havia emès una nota destinada als punts fronterers de Ceuta i Melilla en què qualificava de “risc extrem” la possibilitat d’entrades irregulars nedant i saltant la tanca “de manera coordinada”. Segons l’avís, el risc màxim seria l’endemà, 30 de juliol, i especificava la via marítima. Aquesta informació xoca directament amb la versió de Marlaska, que havia negat que hi hagués cap informe que permetés de preveure una entrada en massa.
Arran d’aquesta revelació, uns quants sindicats policíacs han exigit dimissions. La Confederació Espanyola de Policia (CEP) diu que el CENIF va trametre l’alerta pels canals interns i que els agents van advertir “dins el termini i en la forma escaient” del risc d’una entrada coordinada. El sindicat reclama la dimissió de Marlaska si es confirma el contingut atribuït a l’informe i denuncia que, malgrat l’avís, al Tarajal solament hi havia aproximadament una dotzena d’agents, una dotació que considera del tot insuficient per a protegir la frontera.
Finalment, el director general de la policia espanyola, Francisco Pardo, sosté que l’avís del 29 de juliol era únicament una “alerta de risc freqüent” i que no contenia cap referència a una entrada en massa l’endemà. Aquesta resposta també xoca amb el contingut atribuït a la nota, que parlava d’un “risc extrem”, assenyalava una data i una via concretes i advertia d’una acció coordinada.
La contradicció va més enllà dels avisos previs. Sánchez havia descartat categòricament la implicació del Marroc, havia elogiat la cooperació immediata de Rabat i havia assegurat que cap informació dels serveis d’intel·ligència no permetia de dubtar de les autoritats marroquines. En canvi, havia centrat les acusacions en les màfies i en una campanya de desinformació amplificada per xarxes vinculades a Rússia, Israel i l’extrema dreta internacional.
Un informe que assenyala gendarmes marroquins
El document que ha fet esclatar la crisi fou elaborat pel CENIF a petició de la jutgessa Tardón, que tracta d’esclarir si els fets dels dies 30 i 31 de juliol poden constituir delictes contra la independència o la integritat territorial de l’estat espanyol.
L’informe té cinquanta-cinc pàgines i inclou fotografies i enregistraments dels moments anteriors i simultanis a l’entrada. Tal com ha mostrat la Sexta, policies marroquins uniformats van indicar als emigrants per on havien d’anar i els van dirigir cap a determinats punts de la costa. També hi apareixerien individus de paisà que impartien instruccions sobre el terreny, fins i tot als gendarmes.
L’informe descriu una entrada per onades. En la primera, sembla que hi van prendre part sobretot homes joves equipats amb neoprens, aletes i flotadors, que van saturar el Tarajal. Més tard, quan la capacitat de contenció espanyola ja havia estat superada, van arribar-hi famílies, dones i criatures, perfils especialment vulnerables que havien de ser atesos i no podien ser rebutjats de la mateixa manera. I finalment hi va haver una nova onada semblant a la primera.
Segons aquesta anàlisi policíaca, la successió no fou casual: primer es va col·lapsar el control fronterer amb els grups més preparats i, després, es va anul·lar la capacitat de resposta amb l’arribada de persones vulnerables. El document també destaca que prop del 90% dels qui van entrar van tornar al Marroc poques hores més tard, un comportament que considera poc compatible amb un moviment espontani. El text descarta, doncs, que l’episodi fos simplement el resultat d’una convocatòria a les xarxes o de l’activitat de màfies locals. També assenyala un incompliment greu de les obligacions del Marroc i relaciona els fets amb les reivindicacions de Rabat sobre Ceuta i Melilla.
Tot i que l’informe mostra gendarmes guiant persones cap a la frontera o donant cobertura a l’acció, no acredita que l’operació fos planificada pel govern marroquí. És en aquesta distinció que Francisco Pardo basa la seva resposta. El director general diu: “No hi ha cap informe policíac que atribueixi a les forces de seguretat marroquines la planificació o execució dels fets.”
Aquesta formulació no nega la informació del document del CENIF però sí que arribi formalment a la conclusió que l’estat marroquí va ordenar i executar l’operació. El document parla de gendarmes orientant els emigrants, individus de paisà supervisant l’entrada i una omissió deliberada de les autoritats marroquines, sense atribuir al govern de Rabat la responsabilitat de tota l’operació. Pardo s’aferra a aquesta diferència per desmentir la versió publicada, però no nega públicament que les imatges i els comportaments descrits apareguin a l’informe.
Això deixa la Moncloa en una posició molt feble. Sánchez no es va limitar a dir que no hi havia proves concloents contra el govern marroquí, sinó que va afirmar que cap informació dels serveis d’intel·ligència no permetia de dubtar de l’actuació de Rabat i va elogiar-ne la cooperació. Ara l’executiu haurà d’explicar com podia exculpar tan categòricament el Marroc mentre la seva policia manejava informació que anava en sentit contrari.
La jutgessa havia prohibit d’informar els superiors
Interior ha ofert una explicació per justificar que Pardo i Grande-Marlaska ignoressin el document: Tardón va ordenar expressament als investigadors que no facilitessin als seus superiors cap informació sobre l’elaboració i el contingut de l’informe.
Els agents actuaven com a policia judicial i, per tant, sota les instruccions directes de la magistrada. Tanmateix, aquesta ordre pot explicar per què els responsables polítics no coneixien l’informe judicial posterior però no aclareix què va passar amb la nota del 29 de juliol, distribuïda als punts fronterers, que advertia d’un “risc extrem” l’endemà.
Tampoc no explica en quina informació es basaven Sánchez i Grande-Marlaska per descartar la implicació del Marroc i assenyalar, en canvi, xarxes vinculades a Rússia i Israel. Sobre això, Interior ha provat de desacreditar l’informe tot assegurant que aquesta unitat no té personal sobre el terreny.
“Anem a les palpentes sobre allò que fa la policia”
El malestar dins el govern espanyol ha arribat a un nivell insòlit. El País ha publicat que uns quants ministres se senten “a les palpentes” sobre allò que fa la policia. Alguns membres de l’executiu consideren inconcebible que la Moncloa defensés públicament que el Marroc no tenia res a veure amb la crisi mentre una unitat policíaca redactava un informe que descrivia l’actuació de gendarmes marroquins.
Algunes fonts governamentals arriben a demanar-se si hi ha sectors de la policia i la Guàrdia Civil que no reconeixen l’autoritat política, actuen pel seu compte o treballen contra el govern. El mateix diari explica que també hi ha irritació amb Tardón i que unes quantes fonts recorden el seu passat com a regidora del PP a l’Ajuntament de Madrid, per suggerir una possible dimensió política de la seva actuació. De manera que la hipòtesi d’una actuació deslleial ja es verbalitza dins el govern mateix.
Les qüestions que Sánchez no pot esquivar
En la compareixença es preveu que Sánchez haurà de respondre qüestions molt concretes. Qui va rebre la nota de “risc extrem” del 29 de juliol? La delegació del govern la va traslladar a Madrid? En va ser informat Grande-Marlaska? I Sánchez? Quines mesures es van adoptar? Per què solament hi havia, segons la CEP, una dotzena d’agents al Tarajal? Per què Robles diu que el CNI va avisar i Marlaska insisteix que ningú no va anticipar res de semblant? Per què Pardo converteix ara el “risc extrem” en una “alerta freqüent”?
També haurà d’explicar amb quina informació va descartar la implicació del Marroc. Finalment, haurà d’aclarir qui controla la informació confidencial dins l’estat espanyol. Si Grande-Marlaska va dir la veritat i no en sabia res, el problema és que no controlava el circuit d’informació dels serveis que dirigeix. I si en sabia res, el problema és que el govern ha sostingut durant un mes aquest relat.
Sánchez compareix, doncs, amb un relat amb peus de fang. Gairebé cada explicació oferta pel govern ha estat contradita, matisada o desmentida per un altre departament. Allò que va començar com una entrada multitudinària a Ceuta ha acabat revelant una fractura dins l’estat espanyol: entre Interior i Defensa, entre els responsables polítics i els comandaments policíacs, i entre la voluntat de protegir la relació amb el Marroc i la informació que emergeix dels aparells de seguretat.
