Vida de taxista: una foto dels vuitanta

  • Mentalitat de l'esclau: la invectiva de la setmana passada era la lliçó teòrica; avui toca cinema. Un curtmetratge rodat als vuitanta i una pel·lícula actual. I nosaltres som els extres

Pau Vidal
31.01.2019 - 21:50
Actualització: 01.02.2019 - 15:41
VilaWeb

Tots els escarafalls que havíem de fer sobre els taxistes hooligans ja els hem fet. Malauradament per a la majoria, els quatre cavernícoles que no falten mai (tampoc als Mossos, ni a la indústria editorial ni enlloc) han confirmat el lloc comú que diu que és un sector professional especialment rebec a la catalanització. Portaveus, declaracions públiques, pancartes i la penosa escridassada tabarniana de la plaça de Catalunya l’han confirmat.

Com diria Fuster, si això és aixina, vejam per què. Hem de partir del fet que una part considerable del sector del taxi són fills del borreguero, amb tot el que això implica. Ells i sos descendents, suposo, perquè els últims que van arribar a l’engròs amb aquest tren de trist record ja no deuen tenir gaire edat per conduir. Encara que no tots van arribar amb el tren de la misèria: com amb els estancs, el franquisme usava les llicències per pagar favors o comprar lleialtats. Per això tanta estanquera i tanta estampeta.

Molt bé, ja estem situats. Ara disposem-nos a viure una jornada de taxista de, posem, els anys vuitanta. Amb el blanc-i-negre més o menys superat, si més no formalment, i el PSC i Convergència com a noves starlettes. Som emigrants pobres, vivim en un barri probablement perifèric, o en una ciutat encara petita però ja en eclosió del cinturó barceloní. Les llengües del barri són el malagueny, el cartagenero, el cacereño, el gallec, el lleonès. Quan comencem la jornada, amb aquella soledat que només pot combatre la ràdio, sintonitzem una emissora que ens faci companyia. Potser posarem Ràdio 4, amb aquella cantarella de la Minobis que sembla sortida de les fondalades boiroses del Bruc? No, tu diràs. Posarem en Justo Molinero, o Los 40 Principales. Flamenc, coples, històries de compatriotes on ens podem reconèixer. Quan la ràdio és interrompuda per un avís de la central, com és natural (l’empresa és petita, dues o tres dotzenes de treballadors, tots forasters com nosaltres) també parla en castellà.

Arribem al centre, que és on la gent agafen taxis. Al barri hem sentit dir que els catalans (als anys vuitanta ‘catalans’ encara volia dir ‘catalanoparlants’) parlen en català, i que pobre de tu que no l’entenguis, que la passaràs magra. És per això que hem reclamat la immersió també a la nostra escola, perquè nosaltres sempre serem de fora, no passarem de xarnegos, com ens diuen, però almenys que els fills es puguin integrar. A l’hora de la veritat, ves quines coses, a nosaltres sempre ens toquen clients que parlen castellà. Són catalans, ja es veu per les maneres i sobretot per l’accent (tan diferent del nostre, tan senyor), però a nosaltres no ens hi parlen mai.

A l’hora de dinar no anem a casa, que la dona també treballa al centre (neteja pisos en uns edificis que semblen de conte). Per això dinem de menú. Als llocs que freqüentem, ja siguin a l’Ensanche o a les barriades, l’amo sempre és gallec, manyo o andalús. La clientela també. De vegades sents un parell de catalans, transportistes, o potser artesans d’algun taller, mecànics, fusters, en alguna taula; però és difícil d’entendre’ls. En aquests llocs sempre hi ha molt de xivarri, el vi amb graciosa fa que la gent cridi molt. I a sobre el Telediario sempre posat.

No som de llegir, tampoc (de fet molts no vam acabar ni l’ensenyament obligatori, i això ens fa molta vergonya, perquè ens condemna a aquestes feines sense possibilitat d’ascendir). Però el diari sí que el fullegem, si l’arrepleguem a la barra del local. L’As, El Caso, La Vanguardia, El Noticiero… De premsa en català no n’hi deu haver, m’imagino. Els més conscienciats porten al seient del costat el butlletí del sindicat, que també surt en castellà perquè a les fàbriques som majoria.

Arribem a casa cansats. A mitja tarda, si fem torn des de les 6 del matí, o a l’hora de sopar si ens hi posem a les nou. Jornades llargues, esgotadores. I en tantes hores, entre ràdio, avisos de la central i converses, al cotxe no ha sonat ni una sola paraula d’aquesta llengua que se suposa que parlen els catalans. Calla, no, em penso que un senyor sí que ens ha dit ‘adeu’.

Mentre sopem, posem la primera cadena. D’aquí a pocs anys, als noranta, ja podrem escollir també Tele5 o Antena 3, que són les que li agradaran a la dona. Si estem de sort i per l’horari ens podem entaular amb els nanos, ens explicaran com ha anat l’escola i què han après a classe de català. Si és que ells també estan de sort i la profe la fa en català, que tampoc és segur, pel que diuen. Ara que no sé jo, aprendre un idioma que després no parla ningú…

El cap de setmana, o el dia de festa entre setmana que tenim, normalment no ens movem del barri. N’hi ha que ens hem fet una mica d’hort, un tancat amb quatre somiers, allà al costat de l’autopista. Va molt bé per passar les hores, i els quatre enciams que en traiem ens ajuden a oblidar que som uns morts de gana i que hem d’estalviar per baixar al pueblo a l’estiu, ben carregats de regals per als qui s’hi van quedar, que vegin que aquí ens va de primera i lliguem els gossos amb llangonisses. Per això, tant els diumenges clavant cops de petanca o baixant a Castelldefels perquè la canalla s’esbravin com a l’agost amb els parientes, l’oci sempre el passem amb paisans. No anem a esquiar o a la Costa Brava, com fan els catalans, que això són vicis de rics.

No en veiem gaires, en realitat, de catalans. Sí que en sentim alguns a cal metge, a la sala d’espera. Al CAP no, però a Sant Joan de Déu sí; com que hi va gent de tot arreu… O quan acompanyem el nano amb l’equip de bàsquet, que de vegades anem a algun poble i tot. I els dissabtes, pocs, que baixem a Barcelona també, allà se’n veuen molts. De vegades em sembla de reconèixer-ne algun que he pujat al cotxe. Però després no sabem on es fiquen. La Mari, una veïna que es va apuntar a cursos per a adults perquè treballa en una merceria del Portal de l’Àngel i no vol que la prenguin per palurda, ens explica que són difícils de trobar als bars perquè són una mica essaboríos i sempre estan tancats en una mena de clubs que es diuen agrupaments, i diables, i castellers, que en realitat en diuen associacionisme, i que van molt d’excursió, però no té ni idea si t’hi pots apuntar o què. A part que, ja em diràs, si no sabem dir res en català segurament no ens hi voldrien. Li vam dir que per què no s’hi apuntava ella, que així potser ens ho podria explicar, perquè a nosaltres també ens agrada anar a la muntanya, i fer ciclisme, o a alguns jugar a escacs, però diu que no perquè no parla prou bé. ‘Però que no vas al curs per a gent gran?’, li vam dir. ‘Sí, però després no puc practicar, perquè les clientes em parlen totes en castellà. Només puc escoltar, la mestressa i alguna dependenta sí que hi parlen, però amb mi no. I com que no practico…’ Sí que són estranys, aquests catalans, sí. Vinga reclamar llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, que totes les parets en van plenes, però parlar en públic els deu fer vergonya o què sé jo. El Manu diu que no, ell treballa al port d’estibador i diu que en realitat no volen que l’aprenguem perquè no ens puguem fer rics com ells, així sempre tindran els pobres que necessiten per pencar. I que per això ell no el pensa aprendre mai, i ha esborrat els fills de la immersió. I jo què sé.

Fins aquí el curtmetratge. Ara comença la pel·lícula rodada en el present. Engega així: som emigrants pobres, vivim en una barriada perifèrica o marginal. Les llengües del barri són l’urdú, l’hindi, el bengalí i el tàmil…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any